#JOSOCAIXI #JOSOCMARE

Ai mareta meva…no sé massa bé com enfocar aquest post… No vull faltar a ningú, però m’ho posen taaaan difícil!!!!

Resulta que des de que naixem les dones estem exposades a pressions de tot tipus, entre elles ser i mantenir-nos com a dones “perfectes” durant tota la nostra vida:

Els modals, ser super intel·ligents, ser unes autèntiques líders : primer a l’escola, després a l’esport, feina i fins i tot en el grup d’amics… però sobre tot, sobre tot sobre tot, ho hem de fer sempre estant ben guapes i esveltes, sense baixar dels tacons ni deixar de pintar-te la ratlla dels ulls. Sempre impol·lutes, perquè sinó, som unes descuidades…

 Tota aquesta publicitat explícita, totes les series  rotllo Anatomia de Grey, Perdidos, o Sensación de vivir , on l’única gorda, sí, gorda, és la “bleda”, la marginada o l’antipàtica,  perquè tota la resta de repertori va dirigit a homes i dones que estan boníssims…(boníssims des del punt de vista del cànon que ha establert la nostra societat, queda clar). Inclús fa temps vaig veure per les xarxes socials un reportatge fotogràfic on mostraven dones sense depilar, com reivindicant el canvi de model social, però ja hi tornàvem a ser: dones amb pèls a les aixelles, sí, però amb les celles super ben depliadetes i cares de models… No dic que no ens cuidem, ni que la obesitat s’hagi de publicitar, però …

On són les persones reals? On són les dones del carrer? 

Ah, sí! En un raconet fustigant-se o matxacant-se el sòl pèlvic al gimnàs afartant-se de fer abdominals per tenir una panxa dura com un mur o plantxant-se les arrugues…

En fi, que el tema té tela marinera, però aquest blog és de maternitat i és aquí on vaig:

 L’altre dia anava pel carrer amb el Joan  recent sortit de l’ou,  dins del fular i em vaig trobar una veïna que em va parar amb cara de sorpresa , em va agafar pel braç i quan em pensava que m’anava a felicitar pel meu tercer fill acabat de néixer va i em deixa anar: “ Estàs embarassada un altre cop?”

Mira, jo li anava preguntar directament si era gilipolles, però no perquè m’hagués ofès, sinó perquè en coptes de fixar-se en la meva panxa flàccida i bombada i fer aquell comentari estúpid , es podria haver fixat en lo preciós que és el meu fill Joan de només 6 setmanes i podria haver arribat ella soleta a la conclusió que era físicament impossible que ja estigués de nou embarassada.

 En fi, sovint aquests comentaris desafortunats ens fan mal, i per això escric tot aquest rotllo.  Perquè ja està bé de sentir-nos petites i indesitjables… Ja està bé, de vestir-nos per amagar unes panxes que ja mai més seran el que eren , però no em refereixo a la seva forma i volum (que en alguns casos si que torna al lloc anterior) sinó, que les nostres panxes han gestat un , dos, tres o més fills… Han estat la llar del principi de la vida!  Ja està bé de matxacar-nos constantment i d’estar acomplexades, coi!

 EL que triga 40 setmanes en augmentar, no pot trigar 40 dies en reduir-se.  Fins aquí hi estem d’ acord no?  

Com a mínim seria coherent pensar que  unes 40 setmanes com a poc necessitem perquè tot torni a la “normalitat”, tot i que és molt possible que les nostres panxes mai tornin a tenir la mateixa forma, i ho hem d’acceptar, perquè això és la vida!

Potser estem plenes d’estries…i?? I què són les estries? Que potser són doloroses? Que potser són dolentes per la salut? Són innòcues no? No, no surten a les revistes de moda, i? Què passa que només és vàlid el model de dona que veiem per la tele? Doncs tanquem la tele!

 I els pits? Moltes enteses en el tema diuen que no, però jo, entesa en el meu propi tema, dic que si, que amb la Lactància materna els pits canvien… Primer són enormes i plens de llet, i durs, i amb el temps, a mi com a mínim em van menguar dos talles, tous com a xiclets i van caure una micona, ara tornen a estar ben amunt i plens de llet de nou, i sé que quan passi un temps tornaran a canviar…i què???? A totes ens passarà més tard o més d’hora donem o no donem el pit, i és que és la vida! I n’hem d’estar orgulloses de que els nostres pits hagin complert amb la seva funció en comptes d’amagar-nos pels racons!

 Em fa gràcia, perquè sovint les dones diem “traient pit” com hem madurat, com hem canviat, com hem agafat experiència, en canvi pretenem que el nostre cos es mantingui estancat als 25 anys!

Jo llueixo ben orgullosa la meva panxa , que mai tornarà a ser la mateixa….

Jo em llueixo sencera, feliç de ser com sóc, en cos i ànima , perquè he gestat i parit TRES FILLS meravellosos i us convido a totes a que feu el mateix!

 

la meva panxa

 

Anuncios

12 comentarios en “#JOSOCAIXI #JOSOCMARE

  1. Indesitjada…aquesta és la paraule que, 26 setmanes despres encara sento dins del meu cap😔
    És molt trist que la nostra societat estigui plena de publicitat “enganyosa”.
    No entenc perque no surt la realitat de les actrius ja que, dubto que tinguin aquest cos perfecte, sense estries, granets, celulitis…dubto que el seu to de pell sigui uniforme, sense cap variant, fina i esvelta, dubti que totes siguin així però, tot i dubtar-ho, tot i saber-ho jo, em segueixo sentint indesitjable.

  2. No m’agraden les panxes que signifiquen falta de Salut. Les panxes amb un nen dintre, son precioses i aquelles que han portat dintre un, dos o més fills, tenen una raó de ser com són. Si algú ho dubte… Es imbècil. No público la meva perquè jugo a una altre lliga, si no, la pujava ara mateix.

  3. Jo és que mai no he tingut un tipet a perdre. Encara em meravella que el meu home em desitgi tant: sóc molt gran, pits massa grossos (ja abans de parir!), corpulenta…
    A canvi, com que tota la vida he sabut com era, fa molts anys que ho vaig acceptar (a l’adolescència arriba un moment que no et pots amagar més) i ara el meu físic no em preocupa gens: sóc com sóc i a qui no li agradi que no miri!
    – No em maquillo (ni el dia que em vaig casar, no ho vaig fer!),
    – no em tenyeixo (tinc 7 canes, lluentes entremig d’una melena que sempre ha tingut el mateix color de castanya fosca),
    – no em preocupa l’operació biquini, i
    – quan vam descobrir que l’embaràs m’havia provocat unes estries estupendes al baix ventre, me les vaig mirar i li vaig dir al meu home: “semblo una tigressa” i vam riure molt…
    Sóc com sóc i no m’agrado, però tampoc no em vull canviar: i aquesta seguretat em fa feliç, i el somriure que llueixo a casa, a la feina, al carrer, fa que molts homes es girin quan passo.
    Saber que no ets guapa també et pot fer atractiva, i si les veïnes no ho entenen, no els ho penso explicar! ^_~

  4. Es pot dir més alt però no més clar. Genial post Cris!! Estàs guapíssima!! Jo ben orgullosa d’haver acollit i crear en el meu ventre les meves filles i també ben contenta q sota el pit s’hi aguanti no un llapis sinò un estoig sencer! És el q dius. Quan arribi als 80 anys no ho tindré tot a lloc. Per tant visca les marques de la maternitat en el cos!!!!!

    • I el meu home sempre em diu “estås més guapa ara després d’haver parit les nenes q quan ens vam conèixer”. Les endorfines i l’oxitocina q genera el nostre cos és el q ens fa estar belles.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s