LES MEVES TEORIES DE PA SUCAT AMB OLI I L’ EXTEROGESTACIÓ

 

I per fi…la casa en silenci, tots dormen i jo, després de tants dies encenc el meu ordinador (que per cert està a punt de morir).

Estarem d’acord en que cada post part i cada criatura és diferent, oi?

Doncs si, però estic segura que si que hi ha una cosa en comú, i és que cada fill, com a mínim els meus, és més demandant que l’anterior, i pensant-ho i meditant-ho bé, crec que he descobert el perquè! Eureka!

Els meus tres fills, varies persones, professionals i amics els han nomenat com a nens d’ ALTA DEMANDA. Què és això?

Doncs resumint-ho són nadons i nens que toooot el dia necessiten que estiguis per ells: teta 24h, braços 24h, atenció personalitzada 24h. 

El Xavi era així, jo li donava i ell es quedava tranquil i relaxat.

La Maria també ho era/és, però no es relaxava ni que la matessin: tot el dia barallant-se amb el mugró i plorant, ja estigués en braços, ja estigués al llit, ja estigués on estigués. Fa poc vaig culpabilitzar-me pensant que jo li donava tot però estava pendent d’altres coses i per això ella no rebia el que necessitava, però ara que ha nascut el Joan i que estic en cos i ànima 100% per ell, m’adono que amb la Maria no era culpa meva tampoc, ja que el Joan és també així, amb la diferència que a ell fins ahir no el vaig poder deixar ni 2 minuts al llit. Tot el dia enganxats, inclús a les nits dormia/dorm damunt meu.

Em perdonaran els experts en el tema de “Nadons d’alta demanda”, però jo crec, que a part d’existir aquesta “qualitat”, que no ho dubto, el que els hi passa als meus fills és que són uns experts “exterogestats”. Què vol dir això?

Doncs bé, hi ha la teoria que els nadons són gestats 9 mesos dins l’úter i uns 9 mesos fora, i un cop fora, la mare, per anar bé , li hauria de cobrir al nadó, en la mida de lo possible les sensacions, i necessitats que tenia dins al ventre: Contacte, el so del cor i/o veu de la mare i aliment sense interrupcions: Les 24h.

L’ ésser humà és l’únic mamífer que no es pot “valdre per si mateix” quan neix. Tots els altres mamífers, quan surten de l’úter de sa mare, de seguida caminen, busquen aliment, juguen, etc.

Nosaltres no, i no ho fem per una qüestió d’evolució: L’home/dona es va posar dret i la pèlvis femenina es va estrènyer, de manera que els nens van començar a néixer abans d’hora per poder passar pel canal de part. Diríem que tots som prematurs, i és per això que fins que no aprenem a desplaçar-nos hauríem d’estar el més a prop de la mare possible: Supervivència pura i dura.

Aquests 9 mesos (aprox.) fora de l’úter s’anomenen “exterogestació” i és exactament el que reclamen els meus fills: Cap dels 3 es podia separar de mi ni tan sols uns minuts, l’única persona capaç de calmar-los una mica si jo no hi era, era son pare, però si jo estava present, ni tan sols ell. Això en el segle XXI pot semblar un problema, i realment ho és si a les 16 setmanes ens hem d’incorporar a la feina, però mentre estigui de baixa, sento que ho he de cobrir sempre que pugui.

Alguns pensaran que malcrio als meus fills i em sembla bé que cadascú sigui lliure per pensar el que vulgui, però la meva experiència de 3 és que no ho estic pas fent:

 El Xavi és un nen increïble, extremadament sensible i protector amb els seus germans, intel·ligent i que sempre que pot s’escaqueja per anar a dormir a casa d’algun amic o familiar. Ara amb 4 anys dorm tota la nit seguida, menja de tot i és un nen molt segur d’ell mateix, obert i empàtic, per tant, no, no em fa gens de por donar tots els braços i teta que necessitin els meus fills, perquè he comprovat que cobrir-los les necessitat els fa personetes amb valors i inquietuds extraordinàries.

 Seguint amb la meva teoria, veig la diferencia entre el Xavi per un costat i la Maria i el Joan per l’altre: El Xavi es quedava relaxat i la Maria i el Joan no. Per altre banda, sento cada dia més que l’últim fill és el més ploraner, de boca de mares de famílies nombroses i això em fa pensar en una coa que sovint no tenim en compte:

El primer fill es cria en el relax del ritme d’un nadó: molt silenci, moltes mirades de tendresa, veus parlant a cau d’orella, un ritme continuu i exclusivitat pura i dura, en canvi el segon fill es cria amb el ritme que porta el primer, que com més petit és aquest més frenètic resulta, i el tercer fill s’ha d’adaptar al ritme i al soroll dels altres dos: Jocs cridaners, amunt i avall tot el dia, baralles entre germans, bronques, etc, i evidentment aquest nadó es va sobre-estimulant inclús estressant i brama, brama com si el matessin quan perd el contacte amb la mare, l’única referència segura que té, perquè tot lo altre li ve de nou, i és dur, molt dur.

Per la mare, igual de dur, que no pot deixar ni un segon aquell nadó ploraner i altament demandant i encara que existeixi el pell amb pell i els porta-nadons, dur el ritme dels altres dos, jugar amb ells, fer el dinar i rentar els plats, no només és una odissea, sinó que és impossible.

Veure que la història es “repeteix” a gran escala, que la teva nineta de dos anys et reclama un cop i un altre cop i que la teva resposta sempre és: “un moment Maria, ara no puc…”. Veure que el teu fill et demana jugar a espases i super-herois i la teva resposta sempre és: “Un moment fill, que no veus com plora el Joan? “. Veure que el teu marit fa l’impossible per cobrir-los a ells dos i la casa i el sopar i que tot i així no n’hi ha prou…veure que tot i amb la teta i el fular i les cançons i el pell amb pell, aquell nadó segueix plorant, és com a poc frustrant i estressant…tot i així:

 Sóc feliç com un anís i m’encanta la família que m’ha tocat.

EXTEROGESTACIO

 

 

15 Comments
  • Míriam Farelo
    Posted at 12:00h, 27 agosto Responder

    Hola Cris!!
    Gràcies per explicar tot això tan obertament. Jo he estat mare fa 3 mesos de la meva segona filla i jo també li he de dir a la Paula «no, ara no puc» i sé com et sents. Jo malgrat tot estic encantada q la Neus sigui ultrademandant això vol dir q serà segura el dia de demà. Cris ets l’àngel que el meu germà ha posat en el meu camí. Tu fas anys el 12 d’agost, oi?
    Una abraçada

    • crismoe
      Posted at 21:07h, 27 agosto Responder

      M’ alegro moltissim q els meus posts serveixin per alguna cosa!!!
      I ara per curiositat… Quinés el teu germà? Com saps el meu aniversari??? Sigui com sigui, una abbraçada!

      • Míriam Farelo
        Posted at 19:23h, 28 agosto Responder

        Hola Cris
        el meu germà era un àngel a la terra i ara ho és al cel. I resulta q va marxar un 12 d’agost. I en un post vaig llegir q feies anys aquest dia. Ets inspiracional i m’agrada molt i molt llegir-te.
        :-*
        Un petó

      • crismoe
        Posted at 19:53h, 28 agosto Responder

        Que bonic això que dius… Suposo q sabràs que el 12 d agost és la pluja d estels oi? És molt simbolic tot plegat.
        Sento molt que físicament el tinguis tan lluny… Saps? M ‘ ha agradat molt saber-ho, gracies per explicar-m’ho. Una abraçada

  • Xènia
    Posted at 13:23h, 27 agosto Responder

    Et deixes una cosa, q per més ràpid q atenguis el seu plor, mai es tan ràpid com ho feies amb el primer (almenys a casa…)

    • crismoe
      Posted at 14:00h, 27 agosto Responder

      Totalment dacord!!!! Però amb el 3er ho tornes a fer com amb el primer, per això els mitjans som uns pringats!!

      • Xènia
        Posted at 19:42h, 27 agosto Responder

        XD q bona!

  • Lai - Asi como lo pienso
    Posted at 13:43h, 27 agosto Responder

    m’ha encantat el final del post sobretot! Sí, és caotic, fas de tot i sembla que no hi ha prou, pero ets felic 🙂 Estic d’acord amb el que dius, jo amb la primera vaig fer una mica de cas del «es malcrien» i amb la segona no…totes dues 100% demandants. Ara m’adono que la gran, que no va rebre aquella atenció que demanava al 100%…la demana encara. La petita, la va tenir, i encara la demana perque te dos anys, pero es fa independent més rapid que la gran.

  • Roser
    Posted at 14:09h, 27 agosto Responder

    A casa riem, cada vegada que veiem com el nen se’ns escapa de les mans (té 17 mesos, només) i recordem que, fent collit, teta a demanda i portant-lo a la motxilla, havia de ser súper dependent. Qui ens hem fet dependents som nosaltres!
    Ara bé, llegeixo el teu post i, totes les ganes que tenia d’anar a pel segon… ai, que trontollen! Per què vull anar de cul, si ja sóc feliç ara? I de la idea que tenia inicialment, que 3 era el meu número ideal… rien de rien!
    Aix, la vida!

    • crismoe
      Posted at 21:11h, 27 agosto Responder

      Dius que ets feliç ara? Doncs dos fills: 2 vegades feliç!!!’ Si Roser, no et mentiré, al principi tot és un ko’s, pero al final del dia no et sentiras mai tan satisfeta i contenta! Ara el Xavi i la Maria son un gran equip! Es protegeixen, es defensen quan són «atacats» al parc i s abracen continuament de manera espontania… S ajuden, s animen…. És tot un espectacle que val la pena no perdre’s… Mira el final del meu post: no puc ser més feliç!!! Les coses bones superen de carrera les » dolentes», creu-me!

  • carlosescudero
    Posted at 22:58h, 27 agosto Responder

    Preciós…com sempre. 🙂 Un petonas madraza!!

  • Barbara
    Posted at 20:42h, 28 agosto Responder

    Aixxx que sempre em fas plorar!

  • Queralt Masferrer Contel
    Posted at 13:28h, 29 agosto Responder

    Nena, completament d’acord amb tot! (almenys fins segona filla jeje, el tercer potser algún dia t’ho dic jijis). I quan diuen que les nenes són més «més» jo els hi dic que no, que crec pq són els segons. I sempre penso amb el que diuen dels gelos del primer (que el Marc de moment no n’ha tingut) i em dic a mi mateixa que pobra nena, si ella mai ha tingut una atenció tan personalitzada com la va tindre son germà XD
    I sí, també estic en etapa com tu amb la Maria del «no puc més! Només vol estar amb miiiii!» I ja no és que vulgui teta, és només braços de la mama, i per això comparteixo la teva teoria de la exterogestació, sí, i tant, i el que queda després dels 9 mesos fora… Fins que caminen, i molt més!, però com tu, sí, val la pena, perquè tot compensa la felicitat de breus instants o llargues estones en familia 🙂
    Un petonàs guapi!

  • Marina
    Posted at 16:00h, 04 septiembre Responder

    Home, no m’ho diguis això! Jo només en tinc un i no el podia deixar ni un segon, tot el dia enganxat a la teta, només s’adormia a sobre meu, gairebé no dormia durant el dia, fins als 2 anys llargs no vam dormir de tirada…què t’he d’explicar? Si en tinc un altre serà pitjor? Hauré d’anar demanant hora al loquero. O no reproduir-me més, per si de cas.

    • crismoe
      Posted at 18:02h, 04 septiembre Responder

      No dona!!! això no és un post anti-reproducció!!!!! Va! que com que us ho esteu prenent així penso fer el següent post dedicat a les coses bones! XDDD

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?