UN POST PART DE COTÓ FLUIX? #siguemsincers

Estic cansada…molt cansada…

Tothom ho sap menys jo, que fins avui, 3 setmanes després del part no me’n havia adonat.

Des del dia P que visc en un núvol untós i esponjós de felicitat…Un arc iris de sensacions postpart que per res esperava…

Esperava un post part fosc i plè de grisos, com els altres…estava ben mentalitzada, estava preparada per tota classes de crisis matrimonials i nervioses…però no!

Tot dolç com el sucre, tot rosa com el crepuscle… Fins avui, que després de 3 llargues setmanes sense dormir ni 30 minuts seguits, el cansament s’ha infiltrat en el meu jo més feliç…

Suposo que en el fons la meva supèrbia més humana m’ha fotut un cop de bastó en tota la cocotera…

Què ingènua, pensava que ja ho tenia tot dominat…pensava que un tercer seria bufar i fem ampolles: total, tot el dia teta i canviar bolquers en companyia del meu marit durant 1,5 mesos que es cuidaria dels “grans”? Quin relax!

Doncs res més lluny de la realitat, la memòria és selectiva i traicionera…

El Joan, com tots els nadons és un petit gremlin ultra demandant i jo que ara ja porto incorporada en forma de xip cerebral la Criança Respectuosa, no m’he plantejat un bressol, ni un xumet ni deixar-lo plorar… i gracies a això he anat divagant en la inèrcia de les hores…

Però avui ja no he pogut més…Si pensava que les nits del Xavi (nadó) eren terribles, el Joan les supera amb nota… Es passa 22 de 24 hores que té un dia xumant de la teta, que a més té sobreproducció i fa que el nen s’ennuegui, vomiti i cagui tot el sant dia, i clar s’emprenya i ho paga fotent-me cops de cap a la “pájaro carpintero” i demanant més i més i més…

És un cercle impossible d’aturar: El nen vol teta i de la teta surt llet, com més teta més llet , com més llet més regurgitacions i més nerviós es posa perquè no tinc un botó de tancar comportes làctiques…en conseqüència jo també m’esvero i aquí no dorm ni cristo…

El Xavi i la MAria fmamaven molt, moltissim!! però quan quedaven saciats els podia deixar en una superfície plana ben a propet meu… El Joan no…necessita dormir damunt (Es malacostumarà! Diuen les veus més cruels del meu voltant) i a mi, tot plegat m’afecta més del que em podia imaginar.

Tot el dia xorrejo, vaig molla de llet fins les celles i quan canvio un bolquer s’em pixa o se’m caga i em torna a embrutar…els discs de lactància no donen més de si i entre el calor, la suor, la llet, el sagnat de la quarantena , els nervis i aquest gremlin que no em deixa respirar m’estic tornant boja…

Per l’altre cantó tinc dos fills més de 2 i 4 anys i un marit i no vull deixar-los tirats, per tant m’apunto a tot! Sense pestanyejar! D’excursió al riu? Doncs anem al riu. Piscina, doncs cap a la piscina! Parc? Doncs al parc! I el meu sol pelvià i el meu cervellet falt de son ho comencen a pagar…

No arribo a tot arreu, i el Jordi em fa propostes per animar-me i jo no li sé dir que no. I els nens que em busquen i que li volen fer petons al Joan just quan a clucat els ulls…i la resta del món que continua girant i jo que només tinc 2 mesos de baixa maternal i només penso en l’octubre i els meus projectes que queden allà tots tristos i arraconats i l’edat…L’edat que no perdona!

Demà faig 33 anys. Tinc 3 fills i no quepo en el meu cos de la felicitat, però si, avui ho he de reconèixer públicament: Totes aquestes fotos que penjo a Facebook i a Instagram amb aquest somriure esplendorós: Són mentida, un frau per convèncem a mi mateixa que aquest post part ja està superat i que jo ja no tinc bloquejos de cap tipus.

Apa, ja ho he dit i ho repeteixo: Per totes aquestes dones que se senten malament perquè no arriben a tot i em veuen a mi i pensen que sóc una Super-woman: No ho sóc, estic rebentada i amb unes ganes constants de plorar que avui per fi han sortit a la llum.

Gracies Dani i sonia (Els meus germans) per crear el Grup de “La Secta”… Per sort, gràcies a elles: Lidia, Vanessa i Gemma puc agafar el telèfon i desfogar-me tranquil·lament sense por als judicis ni al què diran.

Gràcies noies, no sé què faria sense vosaltres…

En fi, que com sempre la teoria és molt bonica i la pràctica també, pero summament esgotadora! us deixo que em reclamen…

post part

si…faig cara de cansada!..perquè ho estic!!

15 Comments
  • Alba (Mi vida con un vegano)
    Posted at 18:38h, 11 agosto Responder

    Moltes gràcies per explicar un post part amb totes les paraules.
    Moltes gràcies per fer-me sentir que no sóc la única que ha tingut sentiments tant contradictoris.
    Moltes gràcies per fer-me sentir normal.

  • Raquel
    Posted at 20:11h, 11 agosto Responder

    Cris, ens vam coneixer fa uns mesos per xerrar sobre la vinguda de l’Arlet. No ens hem vist més però et dono les gràcies per explicar d’una manera tan sincera el que sents…jo he estat igual i és ara quan començo (no+ començo) a veure la llum…ara que la petita està a punt de fer els 3 mesos.

  • Nàdia
    Posted at 06:03h, 12 agosto Responder

    Aiiiis!!! No saps com t’entenc! En Roc ara ja té 18 mesos però el post part… va ser molt semblant al teu. Jo quan en Roc tenia 1 meset i mig la deseperació de no poder deixar-lo ni per anar a cagar (literalment i perdona l’expresió) vaig córrer a la farmacia i vaig comprar un bibi, dos xumets, tetines, i a la dietetica a comprar llet per a nadons. Vaig probar lo del xumet i fins i tot vaig preparar un bibi mentre plorava perque estava fent una cosa que el cor em deia que NO, però la desesperació em deia: Dona-li un bibi! dona-li un bibi a veure si així tens un moment per a «respirar». Res del que vaig comprar li va interessar, al contrari el va fer plorar i molt. I a mi més… i per sort després de plorar tots dos… mai més ho he dubtat… tot s’anirà posant a lloc. Ànims super mami!!

  • vinyetdf
    Posted at 06:49h, 12 agosto Responder

    Ànims guapa!!! Molts ànims!!!! Molta força. Ho estàs fent mooooolt bé 😉

  • Marina Lussich
    Posted at 08:30h, 12 agosto Responder

    Fantàstic testimoni gràcies per la sinceritat! Tinc al Pep del 20/7 i al Pau de 21 mesos i també aquí «surfeando la ola». Molts ànims! Un petó ben fort

  • damir
    Posted at 11:06h, 12 agosto Responder

    ànims!!! tots els postpart són durs, jo desconfio quan algú m’ho explica tot amb flors i volies. Agraeixo molt que gent com tu sigui sincera i expliqui el seu testimoni real. Així ajudeu a la gent a entendre que això passa a tothom.
    Tens un nen i ets feliç però estàs agotada i el teu cos es mou d’inercia, no saps com però aguantes mil nits sense dormir però que això passa factura i tard o d’hora explotes.
    La meva primera filla va ser un postpart dur físicament, la cesària no la vaig portar gens bé. El segon va ser diferent, després del part natural em sentia poderosa, forta, volia tirar i fer mil coses, per sort el meu cos va ser sabi i no em va deixar. Després de setmanes cuidant la gran i al petit autoconvençuda que podia amb tot el meu cos em va donar un toc d’alerta, portava massa ritme i una febrada amb mastitis inclosa em va fer estar al llit 72h i per fi, vaig descansar i demanar ajuda.

  • Lai - Asi como lo pienso
    Posted at 13:46h, 12 agosto Responder

    ànims Cris!, ets una superwoman per tenir a casa tres fills d’aquestes edats (aixi ho penso jo) i per deixar-te la pell en el millor post-part del teu fill. Cansada!? Només faltaria! Ah! i per molts anys! jo també faig 33 d’aqui uns dies 🙂

    • crismoe
      Posted at 17:25h, 12 agosto Responder

      Que fort! Exactament igual! Estic al llit amb mastitis!

      • Lai - Asi como lo pienso
        Posted at 17:40h, 12 agosto Responder

        ai no…jo vaig patir masses mastitis al segon postpart…i aqui son molt besties per «descongestionar-les» mes i mes anims!!!

      • damir
        Posted at 07:19h, 13 agosto Responder

        vaja, quina «mala» casualitat, espero que et recuperis aviat! baixa el ritme i descansa, segur que es cura ràpid

  • Sònia
    Posted at 10:59h, 13 agosto Responder

    I tant que ets una superwoman!! Tu i totes les altres!! De veritat que no fa falta que juris que el Joan està tot el dia al pit. Està enooooooorme!!
    Molts ànims, guapa!!!

  • Camí
    Posted at 19:30h, 14 agosto Responder

    Vaig començar a seguir el teu bloc durant el meu pospart i no et pots arribar a imaginar com em vas ajudar sense conèixer-nos.
    M’agradaria poder fer el mateix per tu: donar-te ànims i força, i dir-te que no t’has d’excusar ni de justificar. Cada embaràs, part i postpart són diferents i les hormones es tornen malvades. I no vol dir que no siguis feliç, però el cansament, la son i la demanda del petit ho emboiren tot. I si a més a casa en tens dos i un pobre marit que fa el que pot ja no et dic res.
    Un dia qualsevol te n’adonaràs que tot això que sents ara s’acaba. Només et puc dir que aprofitis els moments bons de tot això, perquè passa molt ràpid, i que et recolzis sobre els teus per ajudar-te a passar com puguis els dolents perquè també s’acabaran.
    Molts ànims i molts petons.

  • yderepentesomos3
    Posted at 17:38h, 15 agosto Responder

    Moltisimes gràcies pel tu post. Tinc una nena de 6 mesos i des de que té un i mig pateixo d’ansietat postpart. La nena és una pasada de bona però jo me vaig creurer superwoman i vaig petar per tots els costats! El postpart és molt dur, tothom te parla de les bondats de la maternitat però ningú diu lo dur que és i que, malgrat t’estimes al teu fill amb locura es pasa malament i tens dret a sentir-te trista, o cansada o emprenyada o el que vulguis! Molts d’ànims i moltes gràcies!

  • Maria dolors
    Posted at 05:59h, 16 agosto Responder

    Guapa no ets una super-women sinó que ets una dona amb les seves necessitats i que has de cuidar d’en joan i de dos fills mes i del marit.
    Tothom diu deixa’t cuidar. A mi no em va funcionar els postparts són durs per moltíssimes raons. Jo pensava que el primer per se cesària era dur (com a premi vaig tenir la frustacció de no poder donar-li alletament matern i el super premia una gran Depressió). La nena havia de ser diferent, part vaginal i quan ella va voler. Però l’alletament tampoc va ser possible.
    El que em va ajudar va ser un comentari d’una persona molt estimada que en teoria m’havia de cuidar: no pots agafar una depressió perque jo no puc amb tot.
    Hem vaig recuperar i encara ho faig però ho tinc clar. No per a ell sinó pels meus dos fills. També vaig tenir un ajuda d’una amiga que durant el primer mes em trucava o m’enviava missatges de recolçament casi cada dia ( això és una amiga!).
    Un petó d’ànims i endavant…….

  • merypous
    Posted at 07:44h, 25 septiembre Responder

    La societat ens ha inculcat aquest concepte de «superwomans», ja no només tenir la casa impoluta i els nens a punt per passar revista, sino que a més nosaltres sense ulleres, amb el cabell net i un somriure sincer… I una merda! Jo només he passat un post-part, que va ser força bo, però el cansament és el que és, les obligacions són les que són i les hores del dia són limitades. Per més ajut que tinguem, sempre voldrem superar-nos perquè inconscientment estem programades per pensar que és el nostre deure… Doncs no! Sent com som som prou bones! Molts ànims!
    (He sento, avui tinc un dia de sentiments una mica negatius…)

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?