CRÒNICA D’UN PART A CASA: EL JOAN #partkami #vullpariracasa

INTRO

Crear-se expectatives esta bé, però creure en elles com la veritat més absoluta m’ha provocat angoixa i ha tapat parts molt positives de l’embaràs…

La paciència no ha estat mai una de les meves virtuts, i un embaràs , sovint, en necessita i molta:

El Xavi, el meu primer fill va néixer a la 37+6 i la Maria a la 36+6… No només estava seguríssima que el Joan naixeria també abans de la DPP, fins i tot tenia por que fos prematur…

El dia de Sant Joan, amb 35 setmanes d’embaràs vaig començar a notar contraccions… Per res del món eren regulars, però no vaig poder evitar espantar-me… Tot un dia amb contraccions caòtiques i sense dolor…vaig trucar a les llevadores i vam aconseguir que només quedés en un ensurt.

Sobre les 37 setmanes em va passar el mateix… Aquest cop si que hi havia algun doloret, però la cosa es va aturar de seguida.

Els dies van seguir passant i la cosa no s’activava… a mi l’ansia em destrossava els nervis… necessitava parir!

Em sentia molt i molt pesada, estava fent dieta, tenia molts dolors articulars i vulvars…

Seguir el ritme de l’embaràs amb els meus dos fills era un turment: El calor i les excursions a les seves escoles, el seu temple, les rabietes, baralles… Seguir la corda a un nen de 4 anys i a una nena de dos se’m feia francament complicat…

IMG_8084

Les contraccions de Braxton van començar a fer-se presents, cada dia més…Per mi era una sensació nova ja que amb els altres dos no n’havia tingut mai. Per altre banda, ni tap mucós, ni aigües…

LA MORT DE LA IAIA MARIA:

La iaia i jo

La iaia i jo

Vaig passar el límit de les 38 setmanes…El meu rècord! Mai havia estat embarassada tant de temps!!!

Molta plorera, molt cansament…

De cop i volta la trucada de la meva mare explicant-me que la iaia Maria marxava per sempre… Que no la durien a l’Hospital i que moriria a casa entre nosaltres…Sensacions d’alleujament m’envaïen però a l’hora la tristesa també estava molt present… No podia evitar comparar el respecte d’una mort a casa amb el meu part també a la llar…tot tenia tant a veure….aquella situació em donava molt de consol: Saber que la iaia no seria burxada , ni manipulada per mans extranyes em tranquil·litzava moltíssim.

Les hores passaven i la iaia no ens deia adéu.

Veure-la en aquell llit era tortuós…veure la meva mare patir d’aquella manera era un càstig que en aquell moment era molt complicat d’aguantar….

Ara ja no volia parir…no volia que es solapessin mort i vida d’aquella manera un tant massa macabra, encara que desitjava amb moltes ganes que després de la seva mort, el naixement es fes present…. El pensament de la “reencarnació” m’ajudava…Pensar que el Joan recolliria la vida de la iaia feia que em sentís feliç.

La meva àvia era molt religiosa, jo gens, però tota aquella setmana vaig resar un munt de Pares Nostres, demanant-li al seu Deu que se l’endugués, que deixés de fer-la patir…

Per fi el 13 de Juliol la iaia va marxar en pau i entre nosaltres, el 15 la vam enterrar.

Després d’aquell dia, la pau es va apoderar dels meus pensaments una altra vegada: Ja podia parir, el Joan ja podia néixer envoltat d’amor i de l’energia plena de bondat…

Tenia el collaret verd preparat i tot el material pel part, estava casi de 39 setmanes i les ànsies tornaven a fer acte de presència.

PREPART:

Parc de Diagonal Mar 39 +3

Parc de Diagonal Mar 39 +3

El diumenge 20 de juliol, vam anar al Parc de diagonal Mar amb els nens i jo em sentia més cansada que cap dia… Li vaig dir al Jordi que el nen havia baixat perquè no podia caminar i li demanava que s’avancés la baixa perquè els nens ja estaven de vacances i no em veia capaç d’estar tot el dia sola amb ells…

Vam arribar a casa sobre els 7 de la tarda i les Braxton eren cada 7 minuts regulars.

Vaig trucar a la Luci de Néixer a Casa, li vaig explicar com em sentia i li vaig assegurar que només eren Braxton… Al cap d’una estona ella em va trucar i em va proposar d’aprofitar que tenia cotxe per portar-me la piscina a casa i de pas em veia. Li vaig dir que si.

Va venir i va escoltar el Joan entre i en plena Braxton i em va dir que allò no eren Braxton. Estava de pre-part.

Em va dir que allò es podia activar o podia no fer-ho però jo em vaig sentir taaaaan feliç i taaaan nerviosa que no m’ho podia creure! Per fi!!!! A les 39+3 em posava de part!

La Luci va marxar i al cap de 5 minuts les contraccions es feien més actives i un pèl més doloroses. Eren cada 5/7 minuts en punt, duraven uns 50 segons i em donaven un lleu doloret a la ronyonada. Em vaig començar a posar nerviosa i el Jordi també ja que va començar a netejar com un boig i no em feia ni cas. Els nens dormien i jo mirava la Riera, últim capítol, però veure el Jordi a l’altre punta de la casa amb 0 interès cap a mi no em deixava estar tranquil·la…m’estava posant molt nerviosa!!! (està clar que ell també estava nerviós i li va ondar per netejar, sindrome del Niu? )

A les 12 de la nit en punt, les contraccions van desaparèixer. Ni una trista Braxton…

El “bajón” es va apoderar de mi: una tercera falsa alarma! No m’ho podia creure… vaig començar a plorar, vaig a visar a la Vane i a les llevadores que marxava al llit i que fessin el mateix…

Em vaig posar al dormir però el bajón i els nervis no em deixaven descansar…Les hores passaven, ni un sol doloret, la panxa tova i jo cada vegada més nerviosa.

A les 5 de la matinada em vaig llevar, vaig engegar a la merda la dieta i em vaig fer un got de llet amb magdalenes i xocolata i em vaig posar a veure la Riera (que havia vist feia poques hores però que amb els nervis no havia processat). Quan es va acabar el capítol….Una contracció!!!Als 5 minuts….una altra!

Vaig estar així com una hora i de cop: Retortijón i corrents al lavabo…Em vaig posar taaaan contenta! Aquella si que era una senyal que coneixia perfectament!! Amb els altres dos parts va ser igual J . Despés del lavabo…una sensació (no seré explicita del tot) i vaig tornar al lavabo: TAP MUCÓS! N’havia tret una micona dies abans, però aquell era ben diferent… Tap mucós sanginiolent que augurava un canvi substancial en el meu coll de l’úter!!

EL PART

Vaig despertar al Jordi i li vaig dir: “Ara si, que si!!! .

Les contraccions van començar a ser cada 3/5 minuts… Poc dolor però ja es feien notar…devien ser les 7.30h. Vaig avisar, ja amb total seguretat que la cosa es posava seria, a Les llevadores Laia i Luci i a la Vane (la meva amiga i Doula de la vida que seria present pel que fes falta). A La Lu carreras ( fotógrafa i autora del projecte 25N #Violenciaobstetrica la vaig avisar però li vaig dir que no vingués fins que les llevadores no confirmessin que la cosa era imminent).

Sobre les 8.30h van arribar a l’hora la Vane i la Luci…Quan vaig veure la Vane…la meva gran amiga, que tantes coses haviem compartit, vaig posar-me a plorar com una magdalena….em sentia molt més segura. Les dues em van abraçar i ja va començar la festa… Moltes rises, molt catxondeo… EL Jordi preparava cafè i el Xavi va despertar-se:

Li vam explicar que el Joan estava de camí, i corrents va anar a buscar una manta…(el seu mocador de pirata! ) Estava entusiasmat! La Maria seguia dormint.

Poc després va arribar la Laia, també vam riure una bona estona…

Jo anava vestida amb un top negre i un pareo… Estava asseguda al sofà..venia una contracció, m’asseia a la vora del sofà, obria molt les cames, baixava el cap i bufava fort….Era moooooolt agradable, dolorós, però agradable… Entre contraccions reiem, xerràvem, etc…

Contraccions

Contraccions

De cop i volta vaig tenir la necessitat de quedar-me sola i em vaig tancar a l’habitació, em vaig posar la meva llista de música de “Part Relax”: Una mica de Katie Melua… una mica d’instrumental de piano amb el fons de mar… una delícia…

Les contraccions anaven i venien com onades… Jo respirava fort amb cada una d’elles, em recolzava a la paret o m’asseia a la pilota….Movia els malucs, més de pressa o més lentament segons la intensitat de la pujada… De tant en tant entraven la Luci o la Laia per escoltar el batec del nadó… Tot anava molt bé.

Contraccions

Contraccions

la foto 1

Contracció

No tenia ni idea de com avançava el part, doncs en cap moment em van tocar…Jo els preguntava si feia feina i elles sempre em deien que si. Hi confiava plenament, per tant, tot anava com havia d’anar…

No tenia ni idea de si estava avançada o no ho estava, de quanta estona “estimada” passaria fins l’expulsiu… Per un costat em neguitejava la idea que potser tot just acabava de començar, suposo que estem molt acostumats a que ens dirigeixin, a la sobre-informació i a medir-ho tot, i total, realment què importava de quants centímetres estigués? El part duraria el que hagués de durar i jo no estava patint gens, al contrari! Allò era una autèntica festa de benvinguda, tothom estava pendent de la meva comoditat, de la meva intimitat, el dolor era fins i tot agradable, tot resultava ser molt positiu…tot era perfecte.

_DSC8970

El Jordi entrava de tant en tant i em feia massatge als ronyons, també ho van fer les super lleavdores… Els nens també entraven de tant en tant a l’habitació i em preguntaven alguna coseta, però de seguida sortien o els feia sortir… Necessitava seguir al meu rotllo i amb l’únic soroll de la música i les meves respiracions.

Les contraccions es van tornar més seguides i més potents i vaig necessitar substituir aquell ambient tant “zen” en un ambient més canyero: La cançó de Zombie de Cranberris a tot volum va començar a sonar… La cara de la Laia va ser un poema però a mi aquella música potent sonant em va ajudar molt…els meus moviments eren més ràpids i les meves respiracions més potents i tot aquell canvi em va ajudar a no patir gens i gaudir com mai.

La Laia em va avisar que la piscina ja estava llesta i em va convidar a entrar-hi en varies ocasions, i tot i que sóc molt aquàtica, per mi no era el moment, ja arribaria…i així va ser.

De cop i volta i sense saber massa bé perquè, vaig afluixar el volum i vaig tornar al menjador… alguna semi conversa més entre dolors, alguna broma i de cop i volta la necessitat vital de despullar-me i entrar a l’aigua…

Em vaig treure la roba ràpidament, en aquell moment el pensament que fins aleshores no m’havia hagut de baixar les calces em feia sentir com havia estat tot d’íntim i personal… Ni un sol tacte, ni una exploració, és clar que tot avançava bé!!

En fi, em vaig treure la roba i només em vaig deixar posat el collaret verd, vaig entrar a l’aigua i..bffff…. quin gust! Les contraccions es van tronar dolcíssimes i jo sentia la necessitat de capbussar-me dins la piscina … ho vaig fer en varies ocasions: sentir-me totalment immersa a l’aigua va provocar-me moltes sensacions de pau, de calma, de vida…

De cop vaig tornar a la terra i li vaig preguntar a la Laia què passava si em feia caca dins l’aigua, ella em va contestar que tranquil·la, que no era caca, però que de totes maneres estava previst i que per això eren els coladors. Em vaig pixar de riure perquè no sé perquè m’imaginava que eren per pescar la placenta :S

 

Vaig entrar a la piscina

Vaig entrar a la piscina

L’ EXPULSIU:

Arriba el moment


Poc després i enmig de tanta gustera li vaig dir a la Luci que creia que quedava moooooolt camí per l’expulsiu, ella em va mirar amb un somriure, i una contracció més tard: “Luci, em sembla que no, això ja està aquí” . Tothom va riure, però jo aquest cop no ho vaig fer:

La por i els nervis es van apoderar de mi. Vaig canviar de panxa amunt a fer-me un cargolí sobre els meus genolls. De 4 grapes, recolzada a la vora de la piscina i li vaig demanar les mans al Jordi… El meu cap era baix, no gosava aixecar la vista i veure tots aquells ulls pendents de mi.

Va haver-hi un moment que vaig aixecar la mirada i buscant el Jordi i a la Luci, vaig dir amb veu tremolosa: “no podré, no puc”… Vaig notar com aquella frase causava una reacció: El Joan era a punt de néixer.

En la següent contracció vaig notar com el Joan feia per fi acte de presència en la part més superficial del meu interior, estava a punt de coronar. Vaig aixecar el cap i vaig cridar: “tanqueu les finestres! “ (eren les 10 del matí d’un dilluns i visc en un entresol damunt de l’oficina de correus, La piscina estava pocs cm de la finestra, us podeu imaginar tot el que se sentiria des de el carrer no?)

El “sabemos parir “ de la Rosa Zaragoza sonava en aquell moment…tot tant sincronitzat que semblava mentida.

Entre respiracions vaig cridar que avisessin els nens i van venir corrents amb la Vane. Ja hi érem tots, només faltava una contracció que ràpidament va arribar…

Un crit totalment animal va sortir del meu jo més interior i una força inesperada empenyia per mi tot el que podia….no era mal, era intensitat, potència, força bruta i JA! El cap! El cap!!!

No sé si de la inèrcia de l’empenta, de la impressió o de tot plegat el meu cos es va aixecar per darrere i el cap va sortir de l’aigua de manera inesperada i La Luci i la Laia em van indicar que m’aixequés ràpidament , el cap no podia tornar a entrar a l’aigua. (jo no vaig entendre absolutament res i vaig pensar que deien que el Joan venia de cul). Sigui com sigui entre tots em van aixecar, jo estava molt espantada (en aquell moment va començar a sonar el timbre). EL Jordi m’aguantava pels braços, la Luci m’aguantava la cama, la Laia posava les mans per rebre el Joan, La Vane i els nens s’ho miraven i la Lu feia fotos sense parar, una altra contracció, un altre crit immens (i un altre cop el timbre, “qui estigui picant que pariiiiiii vaig cridar amb tota la meva mala hòstia pensant-me que seria algun veí) i el cos del Joan va sortir sencer…

EL Joan va sortit

EL Joan va sortit

(Algú va obrir la porta) La Laia em passar el meu fill entre les meves cames i jo no m’atrevia a agafar-lo, de cop me’l va donar, i jo allà dreta, sagnant i flipant el vaig agafar, tot llefiscós i calentó, i quan vaig aixecar la mirada: La meva mare!!!! Mamaaaaaaa!!Miraaaaaaaaa!!!! Ma mare tremolava mentre es tapava la boca, jo també i el Jordi allà mirant-s’ho tot amb llàgrimes als ulls…Els meus fills totalment en silenci….van ser uns segons que no podria descriure de cap de les maneres…

La mama havia arribat

La mama havia arribat

IMG_9187

La Luci em va convidar a tornar a entrar a l’aigua i a agafar bé al meu fill… Ho vaig fer, però pocs segons després em van dir que millor que sortís, l’aigua es tenyia de sang.

Vam sortir mare i fill i em van estirar al sofà, estava al·lucinant encara… Em van dir que portava dues voltes de cordó que la Laia va desfer en un obrir i tancar d’ulls quan el cos va sortir. També va sortir amb la bossa d’aigües… (ostres! La bossa! No l’havia trencat! ). EL Joan estava perfecte i jo més que perfecte i feliç i contenta i pletòrica i morta d’amor… ( La sang de l’aigua no va ser res més que sang a l’aigua. Sense cap complicació, però s’havia de comprovar)

Per fi, El Jordi, els meus 3 fills i jo. La meva mare , una de les meves millors amigues , dues llevadores que es mereixen el cel i la terra i una fotògrafa que va fer una feina impecable sense irrompre res…… Tots ens miraven i somreien i jo…jo només podia tremolar, somriure i gaudir d’aquell miracle per gravar-lo a la meva memòria per sempre més.

Benvingut Joan

Benvingut Joan

Benvingut Joan.

Gràcies Jordi per haver-me ajudat a fer-lo, a dur-lo dins i a parir-lo. Ets l’amor de la meva vida.

Gràcies fills per portar-vos tant bé i per ser tan naturals i espontanis.

Gràcies Vane per existir, per haver-nos conegut, pel teu somriure sempre present i per cuidar de mi i dels meus en un moment tan important.

Gràcies Luci, Laia, Inma i Eva per fer que confiés en mi com a mare i en el meu jo més femení…per fer volar les pors, per tenir tanta paciència. Per respectar-nos , per acompanyar-nos, per ser tan dolces, per fer-me riure tant…

Gràcies Lu Carreras per deixar l’ emprenta de tot plegat, per matar-te de manera desinteressada en un projecte contra una violència que s’ha d’acabar i que només ho farà gracies a dones valentes com tu.

Gràcies mama per arribar per sorpresa i per no perdre’t el moment més màgic de la meva vida.

Gràcies món per ajudar-me amb el #partkami i fer que tot això hagi estat possible.

Néixer a Casa

Néixer a Casa

_DSC9316

_DSC9324

_DSC9347

 

Anuncios

32 comentarios en “CRÒNICA D’UN PART A CASA: EL JOAN #partkami #vullpariracasa

  1. Rebeca dijo:

    Gracias por compartir estos momentos. Estoy llorando de emoción. Felicidades por tu bebé, por tu familia linda, por tu valentía, tu energía y tu fuerza. Mucha magia!

  2. Camí dijo:

    Enhorabona!! Me n’alegro moltíssim que finalment tot hagi sortit tan bé i de la manera que tu desitjaves. Ets un gran exemple per moltes dones. Ja et vaig dir una vegada que ets una dona forta i valenta i per això te n’has sortit com tu volies. Un petó i que sigueu molt feliços tots cinc.

  3. Lu Carreras dijo:

    Precisoooo! Cris cuántos detalles has podido aportar de tu hermoso parto y nacimiento de Joan! Han sido momentos poderosos y llenos de alegría también. Felicidades por todo lo que has conseguido y mil gracias por haberme permitido ser parte de tan bellas escenas!

  4. Lai - Asi como lo pienso dijo:

    Cris, impressionant relat. Inspirador, i preciòs! Tinc la pell de gallina…l’estic llegint amb dues nenes cridant al meu voltant i penso que el tornaré a llegir, en silenci, un altre dia. Inspirador, molt inspirador; seria preciòs que tots els naixements estiguessin envoltats de tanta pau i tant amor. Felicitats altre vegada!

  5. Coral dijo:

    Gràcies per compartir la teva experiència. Quant emocionant! I felicitats per la feina, la força i les ganes per aconseguir el teu objectiu. Salut familia amorosa!

  6. Núria Bech dijo:

    Uauuuuu!!! Impressionant!! Genial!! Molts moments m’han recordat al meu part: la felicitat amb cada contracció, el disfrutar profundament del que estaves fent, l’empenta, l’energia, l’aigua, la por al moment de l’expulsiu…!!! Totes les dones haurien de poder viure-ho!! Enhorabona pel teu petit, i per aquesta família de 5 tan trempada que teniu!!

  7. Inski dijo:

    Bufff!quantes emocions! Brutal perquè a més escrius d’una manera tan intensa que fas que ho visquem! Moltíssimes felicitats, dona poderosa i empoderada! I moltíssimes felicitats al Joan per haver nascut d’aquesta forma i a la resta de la teva família per tenir-te. A gaudir d’aquesta nova etapa!

  8. Cristina Moreno dijo:

    Buff! M’ha encantat llegir el teu part. Ademés en certs aspectes ens uneixen moltes coses. Em dic Cristina, estic embarassada de gairebé 39 setmanes i el meu fill es dirà Joan. Jo no el tindré a casa però m’encantaria tenir un part natural i respectat. Durant el meu embaràs, també se’m va morir un avi, l’avi Joan, i va ser un procés força trist però alhora em va donar molta empenta i em va omplir amb molt d’amor cap a la vida que s’estava creant dintre meu.
    Moltíssimes felicitats i a disfrutar del nadó.

  9. Gemam dijo:

    Suprem, emocionant i meravellòs! Et dono les gràcies per fer-ho possible, per compartir-ho i per ser l’exemple que moltes seguierem, sento el teu dolor i la teva alegria, l’amor que hi ha i el treball personal tant gran per arribar a la meta. Amb les mans al cor!

  10. Mina dijo:

    Cris, no puc fer més que emocionar-me al llegar les teves paraules, que descriuren tan be un moment intim, màgic i únic. I agrair-te que les hagis compartit amb nosaltres. I que amb el teu exemple de valentía i honestetat ajudis a un munt de dones que aspirem a que tots els moments viscuts, especialmente en un procés tan especial com es l ‘embaraç i el naixement d’ un fill, siguin tractats i viscuts aixi.
    Enhorabona a tu i a tota la teva família.
    Mina

  11. Silvia dijo:

    Enhorabona! Moltes felicitats pel teu fill preciós, per haver-ho tingut com volies i per la teva família sencera per descontat.
    He plorat d’emoció amb el teu relat, com tantes altres vegades amb el que escrius, i ara he de demanar-te disculpes perque un dia vaig dir-te egoista per voler aconseguir el teu somni, ara de cop ho he entés tot. Ho sento moltíssim, espero que em perdonis.
    Gaudeix molt de cada moment, la maternitat és maravellosa en cada moment i tu has començat “a lo grande” 🙂
    Per últim enhorabona a la fotògrafa de part meva siusplau, ha captat els moments i transmeten emocions, una passada.
    Molts petons!!!

  12. Laura dijo:

    Primer de tot moltíssimes felicitats per aquest preciós fill que has portat al món i felicitats per la meravellosa família que tens. Sento molta admiració per com has portat al món a en Joan i per lo valentes que sou totes les dones que decidiu parir a casa, en la vostra intimitat i amb companyia dels més íntims.
    Sento “enveja” i tristor perquè jo mai seria capaç de fer-ho ja que la por a que alguna cosa no funcionés em pot. Llegir el teu relat m’ha fet posar la pell de gallina de l’emoció que he sentit. La més sincera enhorabona.

  13. Carla (Planeta BaBetes) dijo:

    Per fi he pogut llegir la crònica amb calma i sort que ho he fet així perquè m’he emocionat molt, tota la crònica es fantàstica i pell de gallina total l’arribada del Joan i de la teva mare!! I les fotos, espectaculars! Una forta abraçada

  14. silvia dijo:

    Cris!!! Moltes felicitatsss per la familia que tens!!! Un relat mooolt emotiu i precios, impossible explicar.ho millor.I quina força de voluntat per parir a casa!!! Et felicito de tot cor!!! Petons

  15. Barbara dijo:

    Preciós i emocionant. Plorant estava jo! Enhorabona per la família que tens i pel meravellós part del Joan. Qué valenta ets, qué forta, qué dona, qué mare, qué lleona!

  16. Marta dijo:

    Enhorabona pel teu fill! He descobert el teu blog fa poquet i la veritat és que m’ajuda molt llegir les teves paraules…admiro molt que hagis decidit tenir el teu fill a casa, jo he estat mare fa sis mesos i mig i vaig tenir un part molt medicalitzat a causa de problemes amb la bossa però per sort tot va sortir bé i la meva filla està forta i guapa. Però no descarto en una futura maternitat per optar per un part natural malgrat que sóc una miqueta poruga…t’aniré seguint i moltes felicitats per la família que tens!!!

  17. Limonerías dijo:

    Enhorabona Cris! Quin fart de plorar mentre et llegia! Llàgrimes per tu perquè has aconseguit el part que desitjaves, llàgrimes per mi perquè no vaig poder tenir el part que volia, llàgrimes d’hormones perquè estic en ple puerperi, llàgrimes d’estar mirant el meu petit mentre llegia l’arribada del teu, llàgrimes per les fotos precioses que acompanyen el text.
    Que sigueu molt feliços!
    Raqueleta SP

  18. eva ferran dijo:

    Cris, m’has deixat sense paraules, emocionada del tot! Et felicito i us felicito a tots i a la teva bonica família. Tenim ganes de conèixer el Joan i fer-te una abraçada ben forta. Eva (de creixambtraça)

  19. aida dijo:

    Enhorabona Cris! No puc evitar emocionar-me, un relat preciós…Em fa molt feliç que hagis aconseguit allò que tan desitjaves, tenies clar què volies i has lluitat per tenir-ho, ets molt valenta i et mereixes haver-te sortit amb la teva.
    Jo he patit dos cesàries (suposo que inecessàries, mai em van donar una raó de pes per fer-me-les) i un tracte no gaire respectuós per part d´alguna ginecòloga, llevadora i infermera, i no puc deixar de sentir molta tristesa quan recordo els meus parts.
    M´encanta el teu bloc perquè INFORMES i OPINES des del RESPECTE i penso que pots ajudar a moltes futures mames a estar informades pq triïn lliurement el seu camí. A més, poses paraules a molts dels meus pensaments, em sento molt identificada com a dona i com a mare, i això m´ajuda en moments de debilitat. Una abraçada ben forta i molta sort!

  20. izascun79 dijo:

    Uffff cris!! Quina força i passió transmeten les teves paraules! Un plaer poder reviure aquests moments íntims i màgics amb tu! M’alegro que tiguéssis el part desitjat, t’ho ben mereixies! Et segueixo…

  21. Greta dijo:

    Fa una estona que ploro, de les sensacions i emocions. Avui compleixo la setmana 40 del meu tercer embaràs i estic morta de por. No serà així, només espero que em respectin.
    Gràcies per compartir!

  22. Jus dijo:

    Abans de res, felicitar-te Cris per els teus tres fills i donar-te les gracies per compartir el teu part a casa. Sempre he cregut que tota mare ha de parir allá on se senti mes segura de fer-ho. Jo vaig sentir fer-ho a casa. No coneixia a ningú, ni havia llegit, ni sentit cap cas amb anterioritat, nomes una coincidència de la vida quan enmig d’un descans estudiant pels examens de universitat, vaig veure un documental per la tv on es mostraven els beneficis de parir a casa i els riscos d’un part a l’hospital i medicalitzat. Des dalhesores, vaig tenir-ho molt clar. I vaig viure un part respectat a casa. Un part que progressa escoltant el teu cos, aportantli tot el q necessita: un entorn de confort, lexercici de respiracio (em van donar el millor consell: una contraccio es com una ona, no lluitis contra ella, acompanyala), una banyera daigua calenta per paliar el dolor de la zona del sacra, dues meravelloses llevadores i el millor pare del mon. Es meravellos haver pogut donar a la meva filla un neixament respectat, enmig dun entorn de calma ambientat amb musica relaxant, amb llum tenue de espelmes, calent i sense medicacio per ser concient de la sortida al mon exterior. Concient del seu propi neixement sense sofriment.
    Un peto carinyós a totes les mares.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s