UN EMBARÀS TROBAT

Fa dies que no escric…

Tinc pendents posts com el del 2on Trimestre d’embaràs per exemple, però no m’hi veig en cor…

Porto una setmana terrible…molta angoixa i malestar físic… Els malucs em tiben, els engonals em punxen, la panxa no para quieta, els pulmons m’ofeguen…TInc insomni i per acabar-ho de rematar no em renoven contracte a la feina (cosa que molt en el fons agraeixo) però em quedo triadíssima amb la meitat de la baixa maternal. Un quadro.

Sóc d’aquelles persones que converteixen el gris en negre, no ho puc evitar (quan estic positiva converteixo el negre en un arc de Sant Martí, però aquesta setmana no ha estat el cas)

El fet , és que no deixo de reflexionar en les meves reaccions, en les meves paraules quan parlo d’aquest tercer embaràs, i finalment he descobert que ser sincera amb mi mateixa és exactament el que necessito…

Em sento aclaparada, molt!!! Un tercer fill no planificat en un moment de creixement personal ha estat un shock, perquè negar-ho…

Porto més de 4 anys en la meva bombolla maternal…aprenent cada dia coses noves i centrant-me en criar els meus fills amb més que amor, amb més que “apego”, amb més que ganes.. No he volgut limitar RES… “sarna con gusto no pica” , diuen, i és cert, però ha estat i és esgotador.

 Per mi ha estat una metamorfosis constant…Tots els meus pensaments, maneres de fer i ideals han canviat radicalment en 4 anys. Tots els meus esforços, tots els meus punts de mira… Ha estat una lluita constant entre dos jos i el món, la família i el meu voltant… Defensar amb ungles i dents el que per MI és important ha estat realment i està sent realment desgastant…

L’ agost passat em vaig casar i arrel d’aquell ritual, el meu “jo” més egocèntric va tornar a fer acte de presència… Els fruits de tant esforç es començaven a deixar veure… Tornava a començar projectes professionals, em tornava a “pintar la ratlla dels ulls”, el Jordi i jo tornàvem a creuar mirades de desig i tenia moltes ganes de tenir vida social més enllà de la xarxa…

Cap el Nadal la Maria ja es va treure els bolquers i el sentiment de voler deslletar-la ja aflorava en mi…. No ho sé, era com si una etapa s’hagués acabat i estava plena d’energia i d’il·lusió per començar-ne una de nova….

Però aleshores, un dia em vaig despertar dient “estic embarassada”.

Els test donaven negatiu (encara no tocava fer-los) però jo sabia que estava gestant un tercer fill…

i així va ser…després de varies proves i que els dies passessin el TE va anunciar un tercer embaràs, que en un altre moment hagués estat una injecció d’adrenalina  combinada amb alegria (perquè sempre havia volgut tres fills), però que en aquell moment va ser com un cubell ple de glaçons  buidat sobre la meva esquena en un moment de distracció sense pietat.

Vaig plorar molt, molt!!!!

És clar que hi havia opcions, però no eren la meva, i això ho tenia clar.

Ho havia de pair, ho havia de deixar reposar, i així ho vaig fer…

Pensant-me que una primera eco amb un batec del cor curaria tots els meus mals… després pensant que sabent el sexe  la il·lusió tornaria a mi…

Però si sóc sincera, no ha estat així…

És clar que el vull , i que l’estimo i que l’estimaré! És clar que si! És clar que serà el meu petitó, el príncep de la casa, el mimat, l’afalagat! És clar que l’espero amb ànsia d’acaronar-lo de donar-li el pit i de consolar-lo a les nits…

Desitjo parir-lo en el millor dels escenaris amb les millors condicions amb el millor equip…

EL Xavi està boig per veure’l i per omplir-lo de petons… Tots en tenim moltes ganes… és clar que si!

Però jo ara estava en una altre fase, no puc evitar sentir certa ràbia quan m’envien formacions que m’interessen o quan he de dir que no a feines que m’apassionen perquè el proper any serà pel Joan…  Un altre any que no serà pel meu jo egocèntric…

I és que estic molt cansada…

Cansada de no dormir a les nits, cansada de tantíssima demanda, cansada de la vida frenètica, cansada d’estar tan cansada que no sóc capaç de mantenir una vida de parella plena… i ara tot això estava començant a canviar…

I si, el cinturó de la culpa em torna a comprimir, perquè tenir aquests pensaments em fa sentir que sóc una mala persona, una mala mare i que el Joan ho veurà, ho captarà, que ja ho està fent desde dins de l’úter… Em fa molta por que el Joan s’adoni que si que era desitjat però no en aquest precís moment, em fa molta por que això l’afecti realment i que no ho pugui solucionar mai…

Per això escric aquest post…per això em sincero amb mi i amb el món, perquè potser és la manera de posar en ordre aquests pensaments que em turmenten de manera cruel cada dia i potser és la manera d’alliberar-los i deixar-los marxar.

Joan, petit, la mama t’estima i et desitja, i espera que mai puguis sentir el contrari, perquè la mama t’ho donarà tot des de l’alegria i des de lo més profund del seu cor.

embarassada

 

27 Comments
  • Camí
    Posted at 07:39h, 05 junio Responder

    Buf, t’entenc perfectament i això que jo només en tinc un.
    El Pol ara ja té 15 mesos. En el seu moment amb la meva parella vam decidir que jo deixaria de treballar almenys durant el seu primer any de vida per poder-me’n ocupar tal i com jo volia (amor, apego, teta, ja ens entenem). De passada deixava una feina que m’absorbia tant que m’havia fet perdre moltíssima part de la meva vida i passat l’any començaria el meu projecte propi.
    Era una posada a zero de tota la meva vida que em permetia tornar a començar i de la millor manera. Un regal.
    Ha estat preciós, únic, el millor que m’ha pogut passar mai i em deixaria tallar una mà perquè no em prenguessin mai aquest últim any. Però també ha estat molt dur perquè m’he trobat molt sola (la meva parella treballa moltíssimes hores i m’ha fet molta falta al meu costat), ha estat molta feina, molta son, cansament, incomprensió en certs aspectes,…
    I ara que tot comença a posar-se a lloc (perspectives de feina, vida social, parella) i m’hi trobo molt a gust, la meva parella vol un altre fill.

    Jo també el vull, i tant! Vull un germà/ana pel Pol, vull tornar a agafar el cos petitet del meu fill i que em clavi la mirada sabent que som el mateix, vull tornar a donar el pit des del començament, veure com apren a caminar, a menjar. Però sé què suposa això i vol dir tornar a posposar la meva vida bastant de temps.
    Desitjo les dues coses per igual i és difícil saber què triar.

    Ànims!! Ets una dona molt forta i amb molta energia i penso que aquests sentiments són normals però sabràs què fer i trobaràs la manera de sentir-te a gust amb aquesta situació. Busca el costat bo de tot això perquè sempre hi és.
    Molts petons

    • crismoe
      Posted at 17:08h, 05 junio Responder

      moltes hgràcies per les teves paraules…són més que reconfortants!!! 🙂

  • Adriana
    Posted at 12:30h, 05 junio Responder

    Ánims! Ara ho veus tot fosc perqué t’has aixecat amb el peu esquerra però quan el tinguis sobre el pit i et regali la primera rialla tots aquests mals et marxaran i al ser el tercer, gairebé es criarà sol!
    Jo, portava un any buscant al mini bitxo que porto dins, l’ansiava! Però també, porto més de tres buscan feina de lo meu, ja n’estic farta d’un lloc on no s’em valora…total, que en qüestió de 6 mesos m’han trucat de totes les feines que vull amb horaris increíbles!…llei de Murphy…però sabs què?
    Que encara que hagi de tornar a aquell merda lloc on treballo, que aquest any i probablement els tres següents em quedi sense vacances i que haurem de menjar llegums més sovint per a estalviar, compensa saber que a dins meu porto la cosa més important del món, fruit de l’amor i el dessig, i que quan estigui aquí amb nosaltres ja tindré de nou totes les oportunitats que «he perdut» per aquest petit ser.

    Demà et despertaràs amb patadetes i t’invairà l’obtimisme 🙂

    • crismoe
      Posted at 17:07h, 05 junio Responder

      Moltes gràcies pels ànims!!! Te’ls envio a tu també dona valenta!

  • trinidad bravo
    Posted at 13:00h, 05 junio Responder

    Cris,
    T’enten tant i tant. T’escric mentres alleto a la meva tercera filla de tretze mesos.
    jo vaig viure la mateixa situacio fa dos anys. Tenia el meu marit a l’atur,hem feien mobbing a la feina i l’unic color de la meva vida eran els meus princeps de quasi 4 i quasi 2.
    Vaig decidir deixar voluntariament la feina i tornaria a començar amb alegria. I un dia d’agost hem vaig aixecar i sabia que estaba embarassada. Nomes va ser un joc d’adults que no va arribar a culminar pero jo notaba que ho estava. Vaig esperar 2 setmanes i finalment amb el final de les vacances quan tothom tornava a la feina un dia vaig anar a la farmacia i em vaig fer el predictor… i si esperaba el mey tercer fill. I vaig plorar,vaig plorar molt. Em vaig callar i quan ja estava de 11 setmanes ho vam dir perque el meu nen va demanar davant de tota la clase una germana. Encara ploro,com ploraba al comunicar-ho a la familia. Sense feina amb un tercer pero l’estimavem tots… va ser un embaraç amb molts pensaments de culpa,de plors pero tambe d’alegria.
    Al maig del 2013 va vindre la nostra petita Irune, pot ser no buscada pero desitjada com tots i la llum de tot aquesta crisis…
    cris,d’aqui a un any ho veuras tot d’una altra manera.
    una abraçada!!
    som feliços com mai

    • crismoe
      Posted at 17:07h, 05 junio Responder

      Vaja! Vides paral.leles!!!!! Doncs mil gràcies epr explicar-me la teva experiència! M’ha anat molt bé!

      • Carmen
        Posted at 08:09h, 12 junio Responder

        Bon dia!
        Doncs aquí una altra, una situació molt semblant a la vostra. Nosaltres vam estar 10 dies en shock després de saber del meu tercer embaràs. Ara estic tant i tant agraïda a aquest tros de cel de criatura; m’ha fet entendre coses de mi, de la vida, de la criança, que no vaig ser capaç d’entendre amb els altres dos embarassos/parts/criances. Crec que les coses passen per un motiu, jo ja estic vivint el motiu d’aquest tercer fill no pensat, però desitjat i estimat moltíssim.
        T’aconsello paciència amb tu mateixa; a vegades les ganes d’entendre-ho no ens deixen viure el present i així poder-lo gaudir.
        Abraçades molt dolces!

  • pumpumpep
    Posted at 17:04h, 05 junio Responder

    Crec que és molt humà sentir el que sents, i també és normal que et sentis malament per pensar-ho… crec que aquesta és la típica situació on s’ha de practicar la dita «el tiempo lo cura todo». Per sort no tens marxa enrere, i no dubto que t’adaptaràs estupendament a la nova situació. Tot anirà genial i tindràs una familia estupenda!

  • Carla (Planeta BaBetes)
    Posted at 20:24h, 05 junio Responder

    Hola!
    Acabo de descobrir el teu blog. Jo també en tinc tres, 6,4 i 15 mesos ara mateix. Jo tenia claríssim que volia un tercer fill, després de néixer la segona vaig plantar la feina per provar altres coses que volia fer i amb el desig d’un tercer tenia clar que no el volia posposar gaire temps. Sentia que volia un altre fill però que no estava disposada a tenir-lo quan ja hagués re-engegat tota la meva resta de vida perquè tenir-lo significa parar 1 any com a mínim. Vaig aconseguir convèncer al meu company i la vam anar a buscar, ara ja fa 15 mesos que la tenim aquí. Jo em sento completa i en pau amb la maternitat, ara poc a poc començo altres projectes sentint que ja puc invertir-hi energia, que ja no es veuran interromputs, que puc anar retrobant el meu espai, que els nadons s’han acabat a casa i que sóc molt felç amb la família que tenim.
    Segur que tot anirà bé. I no et vull enganyar, tindreu moments estressants perquè els tercers s’espavilen però no es crien sols i la feina augmenta i seguiràs cansada i demandada però cada somriure del Joan, cada moment de complicitat entre els tres, cada nou aprenentatge del petit de casa, ….. t’omplirà tan el cor que sentiràs que no t’hi cap al pit.
    Si vingués un quart sense avisar em sentiria com tu, segur. I segur que l’estimaria i tiraríem endavant però t’entenc i t’ho volia dir.
    Una abraçada,
    Carla
    PD: M’he mirat lo del Partkami per fer-te una aportació, veig que ja ho has aconseguit, me n’alegro. Molta llum!

    • crismoe
      Posted at 06:23h, 06 junio Responder

      Moltes gràcies dona valenta!!! M’alegra llegir testimonis tan feliços d emares de famílies numeroses!

  • Papá Vader
    Posted at 21:11h, 05 junio Responder

    Ets molt, molt, molt, molt, molt gran Cris. Mareta meva quin tros de mare li espera al Joan…no ho dubtis mai. I saps una cosa? EL Joan ho sap perfectament que l’estimaràs com ningú…
    Gràcies per tanta sinceritat, de veritat. Tinc la pell de gallina encara…

    • crismoe
      Posted at 06:21h, 06 junio Responder

      Charles, gràcies a tu, i a la teva dona i als teus fills que epr nosaltres sou un gran suport 🙂

  • Annnnnnnnna
    Posted at 21:15h, 05 junio Responder

    Eeei, per fi la «lerda» aprèn a deixar-te un missatge! jejeje
    Ja t’ho he escrit per whatsap, però ho repeteixo breuvement per aquest canal…
    Ets una mare fantàstica! No dubtis que el Joan ho sabrà.
    Hi ha una frase que de vegades m’he de repetir per tocar de peus a terra o per evadir-me dels problemes que m’envolten: «Tot això també passarà». Aquesta frase m’ajuda per pensar que les coses dolentes passen ràpid i no m’han de preocupar tant, però també quan estic passant un bon moment, per intentar gaudir-lo al màxim. Perquè… «això també passarà!».
    Moooolts petons, mare guai!
    A & P

  • Lai - Aixi és com ho penso
    Posted at 04:23h, 06 junio Responder

    Cris, quin pots més maco, i més valent, i més gran! Et llegeixo i penso que jo fa mesos que em nego una entrada d’aquestes, de les que despulles l’anima. Com m’han agradat les teves paraules! I com m’identifico i t’entenc…pensar en uan mateixa i al segon, sentir-se culpable. Ja t’ho havia dit abans que admiro la teva valentia per triar el que vols, com el part a casa, i ara t’admiro més perque tindràs tres criatures!! Però estic tan convençuda que en el segon que miris al petit que portes dins, no et vindran al cap aquests pensaments, i disfrutaràs molt del teu fill i de la maternitat, i aquest any dedicat a ell passarà volant, i arribaran nous projectes per tu, segur 😉

    • crismoe
      Posted at 06:19h, 06 junio Responder

      Bon dia bonica… ja ho saps, gràcies per llegir-me i gràcies pels teus comentaris que sempre m’ajuden a tirar endevant amb un somriure 🙂

  • Inski
    Posted at 07:57h, 07 junio Responder

    Em trec el barret Cris!!! Per tanta sinceritat i tanta valentia! Tinc la pell de gallina i és que la majoria de les dones sempre ens debatem entre la nostra família i el nostre jo. Costa molt compaginar-ho, però amb el temps anem trobant la manera, encara que passem per moments difícils. El Joan t’estimarà amb els teus defectes i les teves virtuts, i ell segur que sap que per sobre d’aquests sentiments hi ha l’amor incondicional. I de mala mare res de res, la línia entre l’egoïsme i la pròpia supervivència és molt fina i ens l’han fet malentendre durant molts anys. Molts ànims dona valenta! Per cert, em quedo amb la frase de l’Annnnnnnnna, «tot això també passarà»!. Una abraçada!

  • Anna Blasco
    Posted at 10:07h, 07 junio Responder

    Des de l’experiència vital de la 3a i no desitjada, però també des de la inexperiència pel fet que no he estat mai mare i no tinc ni idea de si ho seré… et dic que crec que és compatible que el Joan ho noti algun dia amb el fet que et comprengui i us estimeu molt i, per altra banda, que és tant sà que et permetis aquesta gran sinceritat amb tu mateixa com que no et permetis paraules com «no sòc capaç de…»… Capaç ets de tot i més, però tens dret a cansar-te.
    Respira, big mama; dona’t permís per sentir el que sents ara; i ja veuràs que un dia potser penses que el Joan és aquí per recordar-te sempre la gran época que estàves vivint quan va aparèixer i que seguirà 😉

  • Judit
    Posted at 20:26h, 08 junio Responder

    Gràcies per la reva sinceritat i molts ànims!!!!

  • Nuria
    Posted at 07:35h, 11 junio Responder

    Hola! Jo fa just un any que vaig tenir el meu petit Iñaki! T he estat llegint des de fa un any just quan per mil casulitats buscava informacio d un part respectat,!jo he deixat tot feina familia amics , en el proces d embaras em vaig trasladar a bastants km de bcn , 500! I he estat molt i molt sola, i sempre amb la sensació de ser una egoísta porque volia tornar a tenir la meva llibertat i sentaren un altre cop jo! Pero es cert que no ho canviaria per res del mon ,. L uc que puc dir te que anims ,j el temps tot tot i tot ho cura i sí mes no t ajudara a veure tot amb mes calma! I et desitjo un bon par! Animssss i una abraçada!

    • crismoe
      Posted at 06:11h, 12 junio Responder

      🙂 És dura la soledat en plena maternitat…

  • Nàdia
    Posted at 10:58h, 11 junio Responder

    He caigut alguna vegada per el teu blog. I sempre hi he llegit coses interessants. Avui m’atreveixo a fer un comentari, Com a moltes m’has deixat amb la pell de gallina, però a mi també m’has fet plorar. He plorat molt. Has posat per escrit paraules i sentiments que vaig sentir jo en l’embaràs del meu petit. Uns mesos abans de quedar-me embarassada d’en Roc el petit de la casa. Vaig patir un abort, que per a molts no va ser més que una regla perque el positiu em va sortir just el dia que vaig començar a perdre. Però feia dos setmanes ja n’havia fet un de TE i em va sortir negatiu. Jo no entenia aquell negatiu perque jo em sentia embarassada. Així que quan vaig veure el positiu i les 6 hores fins que vaig començar a perdre per a mi van ser la vida del meu segon fill. Als 5 mesos de la pérdua vaig quedar-me embarassada buscat si, desitjat mooolt. Però mica a mica mentre anava creixent la meva panxa i s’acostava la possible data de part i veia a les meves cosines a punt de parir (haguessim estat totes iguales si el meu petit no hagués marxat) em va envair aquest sentiment de: El meu fill, el que tinc a la panxa es pensarà que no el vull, que no l’estimo i no és així. Vaig plorar, vaig plorar molt quan van tenir a les seves nenes, em vaig sentir una mala mare, perque no havia deixat passar més temps per quedar-me embarassada, em vaig sentir malament perque m’adonava que no havia fet el meu dol. Però tot això va passar… vaig parlar-li mentre era a la panxa li explicava, i a fora… crec que li ha quedat clar que sempre l’he volgut i estimat, igual que a en Biel que té 5 anys. Per mi he sigut mare de 3, tot i que per la majoria ho he sigut de dos.
    Per cert! Que tot vagi perfecte en el teu part a casa. Jo vaig tenir una inne-cesàrea al 2009 i un PVDC a casa al 2013. Ànims! I pensa que pots amb tot encara que a vegades ens sembli que no. I amb tot em refereixo amb tot el que tu et proposis, no en lo que la civilització i els altres esperen. Mooolt petons. Ja s’han acabat els sortejos? ja ho has aconseguit tot?

    • crismoe
      Posted at 16:42h, 11 junio Responder

      Hola Nàdia! Abans que res, m’alegro molt que t’hagi agradat el post i que em llegeixis de tant en tant!
      En segon lloc , lamento moltissim la teva pèrdua i tot el procés i sentiments pels quals has hagut de passar…una situació molt dura que desde fora no se sol valorar com es mereix. Ho sento, de veritat. Estic segura que el teu fill petit sap que l’estimes amb bogeria, no ho dubtis 🙂

      Bé, la veritat és que el PArtkami el vaig aturarqaun duia la meitat del que val el part perquè l’altre meitat la podiem assumir desde casa, i vaig tancar sorteigs…el que no sabia és que avui no em renovarien el conracte de feina i em quedaria al carrer sense atur ni sense baixa, però la vida és així oi??? ens haurem de reinventar!

      Moltes gràcies pels teus desitjos! Molts petons!

  • Irune
    Posted at 19:31h, 12 junio Responder

    Hola Cris!
    Ni t’imagines el que m’han ressonat les teves paraules. Els meus fills ja tenen 7, 5 i 3 anys, i veritablement ara tot flueix d’una altra manera i es més fàcil gaudir-ho tot, però van ser dos anys molt i molt i molt durs.
    Jo sí volia un tercer fill, però va venir de sobte, no ens ho esperàvem tant aviat i els primers mesos d’embaràs vaig necessitar temps per païr-ho. Un cop va nèixer el petitó (el gran només tenia 4 anys i el mitjà dos i mig), per mi el més difícil va ser adaptar-me a la sensació perpetua de que no arribava a tot, de que sempre hi havia un dels meus fills sense alguna necessitat coberta. I alhora, no hi havia gens d’espai per mi, moltes vegades em sentia com una nina de drap a punt de trencar-se per les costures 🙁
    Aquesta és la part fosca, no te l’amagaré, però si et diré que t’en surts, amb un somriure, i que val molt i molt la pena. Veure ara als meus tres fills jugant, amb aquesta familia tan complerta que tenim, i recuperant espais propis per mi i els meus somnis, i pel meu cos, i per la meva parella… Ara se m’oblida tot, i em costa identificar-me amb aquella dona esgotada que ho feia tot com podia. Fins que llegeixo paraules com les teves, i m’identifico. I tu ja ho saps, però et puc assegurar que tot i que de vegades imaginis com seria la teva vida sense aquest tercer fill, no podràs viure sense ell, te l’estimaràs tant que no t’ho creuràs, i te’n sortiràs. Trobaràs la manera, i quan no et donis compte, el petitó haurà fet dos anys i començarà a volar poc a poc i aquesta part tan cansada de la maternitat ja haurà acabat.
    T’envio una abraçada molt forta, i molt d’ànim!! A mi em va anar envoltar-me de la meva tribu, moltes mares de dos i tres fills que m’entenien quan necessitava desfogar-me i cridar i aturar-me dient «No puc més!»
    Si necessites qualsevol cosa, xerrar o el que sigui, compte amb mi! No ens coneixem directament però m’he sentit molt identificada amb tu.

    • crismoe
      Posted at 19:43h, 12 junio Responder

      Ostres…quina plorera al llegir-te…. moltissimes gracies per compartir la teva experiencia amb mi… Vides paraleles no? El Xavi tindrà 4 anys i la Maria 2,5 quan neixi el Joan….o sigui que igual que tu! Em quedo molt més tranquila amb la teva història, moltissimes gracies un altre vegada… de veritat! i FELICITATS per aquesta gran família!

  • Eva Pla Quintana
    Posted at 13:40h, 31 enero Responder

    Fa molt de temps del post… Però és just el que necessitava sentir 🙂 Totalment identificada amb tots aquests sentiments!! Aquesta culpabilitat, contradiccions… Amb els meus petits de 4 i 18 mesos començava a reviure i a veure no gaire lluny retrobar el meu espai, el meu cos, els meus projectes… Però sense planificar-ho, en un dia teòricament infèrtil, un «per un dia no passa res i sinó el tercer»… Aquí estic embarassada de 27 setmanes. He anat fent, però ara que m’he agafat la baixa (no podia amb la meva ànima amb els peques, l’embaràs i la feina), no paro de tenir sentiments contradictoris… M’enfada haver renunciat a la feina (que m’encanta) per dedicar-me de nou a la maternitat… Em fa ràbia tornar a postposar els meus projectes, a satisfer el meu ego…. Barrejat amb aquella alegria quan en el moment menys esperat noto una patadeta i se’m dibuixa un somriure a la cara… La mateixa por que el petit ho noti… Gràcies per compartir-ho! Espero que si llegeixes això estiguis ara la mar de bé amb els teus tres petitons/es!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?