LA DITXOSA CULPA…Què passa quan les coses no surten com esperàvem?

mmm

Doncs si…

Teniu raó… a vegades no és només qüestió de voler, sinó qüestió de poder:

He vist mares amb pits destrossats plorar, no pel dolor, que devia  ser horrorós, sinó per la impotència de no poder  donar la teta…

He vist mares, que rere anys d’haver patit una cesària, sobretot si va ser una cesària innecessària, encara se’ls omplen els ulls de llàgrimes i dolor per no haver pogut parir vaginalment…

I és que la culpa és molt poderosa…molt.

Com li vaig dir a una lectora no fa gaire, ja sabeu que el meu blog està escrit de manera força espontània i sobretot relatant experiències pròpies… Per això no faig posts de “com donar el biberó” o “com et sents després d’una cesària” o etc…

No escric sobre el tema, senzillament perquè no he tingut la vivència en si, i escriure coses sobre les que no sé o no he patit, no és el meu fort.

No és , en cap moment,  la meva intenció fer sentir a altres mares més petites o menys maternals quan escric els meus pensaments en aquest blog, tot el contrari.

Però si que tinc una opinió molt concreta sobre el tema i és que les dones portem al damunt un pes que no ens pertoca. M’explico:

Des de ben petites que ens eduquen i ens formen per ser DONES “D’ACCIÓ”…. Hi ha un fals feminisme que em fa posar de molt mala llet.

Ens ensinistren per ser Súper Dones quan en realitat ja ho som des de que naixem, perquè les dones estem dotades, si, molt ben dotades i això de per si ja genera moltíssima pressió al nostre damunt i al nostre voltant.

Després, per desig propi o aliè a nosaltres acabem sent grans executives, unes caps fora de sèrie, empresàries, emprenedores o la millor dependenta, cambrera o venedora, sempre treballant un colló i mig d’hores, sempre intentant destacar sobre la resta perquè tot és una cursa, una cursa frenètica que fa que perdem els nervis, els papers,  el sentit del temps i el sentit de la vida.

Un dia algú  t’espeta la frase: “què nena, per quan els fills? Que se’t passa l’arròs!” i ja hi tornem a ser, ara resulta que també hem de ser mares i ho hem de ser ja, de fet, una gran majoria  ho volem ser, no fa falta que ningú ens ho mani coi!

(nota aclaratoria: Gent i societat, sapigueu siusplau que el cos femení és savi de pebrots i que fins que una dona no deixa de menstruar , no deixa d’ovular, per tant l’arròs segueix duret i ben sencer fins el dia que la menopausa fa acte de presència. No hi ha pressa fins que una no vol que n’hi hagi, coi! )

Bé, arriba el moment, el nostre rellotge biològic es posa en marxa però…com ho fem? com ho combinem? Com treballarem 12 hores, viatjarem o no i complirem amb totes les obligacions socials amb un fill!!!!…

Perdoneu, que això ja és un altre tema. Anem a la clau:

 Resulta que un dia quedem embarassades….Com a dones cultes i informades, llegim, assistim a xerrades, consultem tots els blogs d’internet i ens adonem que ser mare és molt més que parir un fill…Ens adonem que l’evidència científica, recolza de manera aplastant la teoria de L’APEGO, la teoria de la criança a DEMANDA, la teoria de la NATURA: Part vaginal, Contacte pell amb pell, pit , pit i més pit, vincle emocional desde el minut 0, no-separació mare-nado…i un llarg etc.

Per altre banda, els organismes que d’alguna manera representen aquesta evidència científica: Professionals, hospitals i el sistema en general , sovint (per sort cada vegada menys), fan tot el contrari:

Per res del món propicien el respecte a la “teoria de l’apego”… Tot és una contradicció…per un cantó ens diuen que el nadó ha d’estar pell amb pell, però per l’altre ens posen un bressol al costat del llit de l’hospital o ens aconsellen portar el nen a la nurse perquè nosaltres puguem descansar… Ens diuen que donar el pit és el millor, i després ens trobem les professionals de planta que no saben detectar una mala posició i ens indiquen que el dolor és normal… Ens expliquen que un part vaginal és molt millor i que com menys drogues més gaudirà el nadó, però només entrar a l’hospital ens posen en un potro obstètric on serem incapaces de moure’ns i de menguar el dolor… Ens expliquen què és un pla de part però quan l’anem a entregar o bé no ens l’accepten o bé se’ns ofenen per haver atemptat contra la seva capacitat de decisió… en fi.

Més sovint del que ens pensem ens han practicat una cesària i el maleït protocol a causat una separació d’hores i hores entre la mare i el nadó… AL vespre les infermeres s’han endut el nadó a la nursery i l’han tingut tota la nit plorant…

Què passa si no m’ha pujat la llet? Què passa si el meu nadó m’ha destrossat els mugrons i no puc donar el pit? Què passa si el meu nadó és prematur i no m’han permès el mètode cangur? Què passa si el part no ha anat bé i estic ingressada o recent operada i separada del meu fill? Què passa si…

Moltes vegades, per culpa dels factors externs, altres vegades perquè som humanes , no podem complir amb els “requisits” de la teoria del apego que tant “al dedillo” ens havíem après…

I ara què? Què passa?

Totes aquestes teories fantàstiques ens cauen el damunt com si fossin formigó… El nostre cap només és capaç d’identificar les paraules “ baixa autoestima”, “baixa immunitat” “Agressivitat”… I pensem què serà del nostre fill amb la negativitat més arraigada que mai…

Ara resulta que la CULPA també ens recau a sobre per molt que ens hi esforcem?

Doncs no…

La culpa, al fi i al cap, ens la enfundem nosaltres mateixes.

Hem de ser conscients que el món segueix girant i que per molt super dones que siguem, som humanes, animals i no pas “Deus” omnipotents… Hem de ser conscients, que els estudis i les evidències científiques estan fetes per millorar, per no caure en el retrocés, per avançar, però no tot és tan quadriculat:

Són Els metges, els hospitals, els científics, les infermeres, les llevadores, les universitats, etc. els que s’han de posar les piles, els que s’han de mirar tots aquests estudis, tota aquesta evidència i començar a canviar el sistema…

No pas les mares!!! Les mares ja en tenim prou amb tot el que ens arriba!!!

Hem d’estar informades, si,  és la nostra responsabilitat estar-ho, però no per fustigar.-nos de manera continua, sinó per poder actuar amb el cor i amb sentit comú…

Tota aquesta evidència, a la fi i al cap el que ens està dient és : NO PENSIS TANT i ACTUA! REFIA’T DEL TEU INSTINTI això és el que fem, actuar!

Després està l’altre part d’aquesta díada, el nostre bebé:

No són idiotes. Acaben de néixer però saben perfectament el que els convé…

Acaben d’arribar en aquest món, però són capaços de distingir-nos entre un tou de mares només per la nostra olor…per la nostra veu…

Ells, capten la mirada, capten el nostre amor, capten el nostre desig de cuidar-los i acaronar-los…

No li hem pogut donar el pit? Estic segura que tot el sentiment que li hem posat alimenta més que 1000 litres de llet materna.

Ens han separat d’ell? Estic totalment convençuda que el nostre afany de protecció suplirà les hores que hem estat separats amb la potència de la nostra mirada quan ens retrobem…

Amb tot aquesta parrafada, simplement vull dir, que no tot és blanc o és negre…Que igual que nosaltres sabem que volem el millor pels nostres fills i els ho donem, de la manera en que podem fer-ho, ells ho reben de la mateixa manera. L’amor incondicional, la seguretat que li donem als nostres fills amb la nostra mirada, tacte i actitud és molt més poderosa que 10000 articles científics sobre el pell amb pell.

No ens torturem tant, deixe’m de fustigar-nos i de buscar culpes i gaudim de la mirada embadlida que el nostre fill ens regala constantment, sense judicis i sense retrets, passi el que passi.

Siguem FELICES i gaudim d’una MATERNITAT en pau, és el nostre dret, que ningú ens el prengui!

Tags:
12 Comments
  • Marore
    Posted at 05:55h, 12 abril Responder

    Hola!
    Moltes gràcies per aquest post!
    Et llegeixo sempre… Tot i que moltes vegades no comparteixo les coses que dius, n’hi ha d’altres que se’m remou tot per dins i m’emociono molt, com ara.
    Moltes gràcies maca!
    Petons😊

    • crismoe
      Posted at 07:04h, 12 abril Responder

      Hola! Moltes gràcies per llegir-me sempre! M’alegro que aquest cop t’hagis emocionat 🙂 I els altres cops…. si tots opinessim igual no hi hauria debat i no evolucionariem no? 😉 Una abraçada!

  • Maria dolors
    Posted at 13:41h, 12 abril Responder

    Molt bon post. Tens molta raó. A mi la culpa hem va portar a una llarga depressió postpart que nomès hem vaig treure de sobre quan em vaig adonar que el meu nadó (que ara té 4 anys) em necessitava. Ni el medicament que em van fer trobar-me molt pitjor, crec que el veri no m’haguès fet sentir-me pitjor. Només una mica de homeopatia, unes sessions de Tomatis i una persona al costat que m’escoltava.
    Però costa molt no sentir-la en qualsevol moment del que fas i sobretot quan facis el que facis sempre hi ha algú que et dic: això no s’ha de fer així! Ho hauries de fer d’així?
    O el pitjor frase de de totes (dita per una persona molt propera): pensa amb l’última vegada ( el naixement del nen), el que va passar (referint-se a la depressió), jo sol no puc estar amb les dues criatures. Sigués forta!

  • angels
    Posted at 15:53h, 18 abril Responder

    Molt be el post.
    Dir que el mes important es intentar viure be totes les situacions que ens porta la vida. Moltes vegades els camins es torcen i dir que no sempre la culpa es dels hospitals. Soc llevadora i m.apassiona acompanyar a dones que volen parir. A dones que volen parir de qualsevol manera. Respecto totes lea decisions i les assessoro a tot el que necessitin. Jo sempe intento estar alli. Pero una de les coses que em fa mes mal com a llevadora, com a mare i com a dona awuelles dones en les que se.ls ha torçat el cami del part i decideixen venir a l.hospital i senten un gran sentiment de frustracio i tenen por de la gent que trwballem en uma inatitucio hospitalaria. Dir que jo eatic contenta de teballar a l.hospital on treballo perque sento qur les dones estan molt ben acompanyades. I que uma dona que ve qua n no ha aconseguit la seva fita perque volia un part a casa i ha acabat a l.hospital no es cap fracas. I que entre tots hem d.intentar que ho visqui de la millor manera possible. Perque vull recordar que el neixement d.jn fill es l a cosa mes jmportant que passa a la vida de la dona i de la parella. I que un fill, quan neix s.ha de rebre amb plenitud i alegria. Perque dspres del naixement comença la criança. Cosa fascinant de la qual has d.estsr amb plenitud perque a un fill no li falti de res.
    Amb aixo vull defensar la nostra feina. El meu grup de companyes llevadores hsopitalaries que intentem apropar.nos al maxim a la parella per fer que aquestes visquin la millor 3xperiwncia de la seva vida.
    Amb aixo vull dir que si intentem buscar culpa possiblement no la trobem. Per aixo demanaria a totes les dones que s.obrissin a tota la informacio per poder decidir i assumir totea les responsabilitats i tots els camins quan la cosa surt com no ens esperavam.
    A la vegada tambe reconeixer que companyes llevadores de part a casa per la bona feina que fan.

    • crismoe
      Posted at 17:24h, 18 abril Responder

      Hola Angels,
      Per sort hi ha llevadores com tu, pero sabràs que precisament no sou les que més esteu a l ordre del dia… Si passen moltes coses de les que passen, esta clar que moltes vegades és perquè les coses no sempre surten com una vol , pero moltes sltres vegades, el GRAN PROBLEMA , son els protocols obsolets i els » professionals » q hi treballen… Ja em diràs a quin hospital treballes, perquè noia, quin gust!!!! Admiro MOLT a les llevadores, és més, m encantaria arribar a ser-ho algun dia. Moltes felicitats! Ah! I mil gracies per llegir-me!

  • Anna
    Posted at 13:28h, 20 abril Responder

    Jo vaig patir fa mes i mig una cesarea. Estava i estic informada per a que el part fos el mes natural i respectat possible. Pero vaig perdre moltisima sang per despreniment de placenta i la criatura tambe perdia polze. Va ser una cesareano desitjada pero si molt necessaria. Gracies a ella esteim be, i es per aixo que no m’ha agradat gens ni mica que donis a entendre que son sempre innecesaries i per culpa del personal metge… Sent ara ja doula, mare i escrivent sobre maternitat i part hauries de vetllar pel be de mare i criatura..

    • crismoe
      Posted at 18:12h, 20 abril Responder

      Hola Anna! Abans que res felicitar-te per la teva maternitat i pel vostre final feliç!és com ha de ser oi? Per això està la ciencia i la medicina 🙂
      Per l altre cantó, et comvido a que tornis a llegir el post perquè molt em temo que el to de tadicalisme me l estàs posant tu mateixa i m estàs penjant una etiqueta que no em pertoca:
      Si t hi fixes, SEMPRE. En els meus posts critico cobstructivament un sistema que està totalment obsolet. No generalitzo i sobretot no faig judicis gratuïts. «Per altre banda, els organismes que d’alguna manera representen aquesta evidència científica: Professionals, hospitals i el sistema en general , sovint (per sort cada vegada menys), fan tot el contrari»
      Com pots comprovar empleo la frase «sovint (per sort cada vegada menys)» i nomes amb aqueesta frase ja t estic demostrant que no generalitzo. Precisament en aquest post parlo de les mares que se senten culpables tan per factors externs com per interns… Parlo de la propia culpa i no pas de la culpa de tercers… Penso de manera ferma que el sistema ha de canviar, pero mai he dit ni diré que totes les intervencions son innecessaries o que no existeixin els imprevistos o les urgencies mèdiques.
      Un altre cop moltissimes felicitats per aquesta recent maternitat i gracies per llegir-me!

  • Christel & Sarah ( 3 setmanetes)
    Posted at 11:18h, 30 abril Responder

    Fa tres setmanes que he estat mare d’una nena preciosa. El part no va poder ser vaginal ja que la nena venia de natges. No tinc cap trauma per haver tingut una cesària; no entenc aquesta tendència a negativitzar el fet que de vegades no poguem parir de manera natural… Hem d’estar agraïdes de que avui en dia tinguem aquesta opció per tal que el nen neixi el més sa possible i esdevingui un part sense riscos.
    A pesar de que, naturalment he patit algunes molèsties post-operatori, ha estat una experiència molt positiva.
    No estic d’acord amb aixo que dius de que el maleït protocol separen al nadó de la seva mare… Jo vaig tenir la meva filla als meus braços des del minut 0 quan va neixer… És més, va agafar-se al pit i va començar a xuclar dsd el primer moment i no em van separar d’ella. nomes uns minutets mentre feien les típiques primeres coses que els hi fan als nadons, el pare va star amb ella aquests moments i de seguida la vaig tornar a tenir als meus braços, gaudint en tot moment el cos a cos. seguidament ens van pujar a l’habitació sense vestir a la nena per tal que poguessim fer el cos a cos sense problemes.
    Volia demanar que es deixi de generalitzar les vivències i experiències de parir per cesària. De la mateixa manera que es poden experimentar moltes sensacions diferents a un part natural segons l’experiència de cadascú.
    Sovint es tendeix a «criminalitzar» el fet de tenir un part per cesària. A mi m’ha passat amb comentaris de la gent… Ja saps que es una operació!? Estàs segura? I tant que vaig estar segura dsd el moment que vaig saber que era la millor opció per la salut de les dues.
    La meva experiència ha estat molt positiva i torno a dir que no tinc cap trauma sino tot el contrari….aixo no treu que no m’hagués agradat més parir de forma natural però les circumstàncies són com són i ens hem d’adaptar a aixo. 0 riscos!

    • crismoe
      Posted at 13:36h, 30 abril Responder

      Hola,
      abans que res, enhorabona per aquesta recent maternitat i per haver estat tan ben atesa.
      Mira, normalment no sol ser brusca en les respostes pe`ro és que ja n’estic una mica tipa.
      Tipa que entreu, i llegiu entre lines coses que JO NO DIC EN CAP MOMENT.
      I tipa també que busqueu un significat que no hi és posant en boca sentiments i apraules que no són meves.
      Entenc perfectamet que moltes dones eteu tipes que la gent us jutgi, jo també ho estic, i molt… Escric aquest blog de manera totalment voluntaria plasmant els MEUS SENTIMENTS, els MEUS pensaments i SEMPRE tinc moltissima cura de dir segons què i segons com.

      SI llegeixes el títol, ja ho veuràs ben clar: «La ditxosa Culpa: Què passa quan les coses no surten com no esperàvem». Només amb el títol, si tu ja no t’hi sents identificada, no entenc perquè t’ho prens com un atac o com una generalització, està clariissim que no estic parlant del teu cas sino de les dones que SI se senten així, i són moltissimes! De tote sles dones que he fet de DOula, el 90% són cesàries i el 100% d’elles se sent com el cul perquè no lñes han respectat i perquè no les han ajudat desde l’hospital. Aquesta és una realitat que per desgràcia passa moltissim, MOLTISSIM i no està bé amagar al merda sota la catifa.

      Has tigut ua cesària respectada i huanitazada? doncs no saps com me n’alegro i si pots, diga’m siusplau a on, que ho recomanaré sempre uqe pugui. perquè desgraciadament no sempre és així.

      Si t’hi fixes també, els meus textos estàn SEMPRE plens de «sovints» o «a vegades» . Mai dic que tot sigui dolent, mai dic que totes les mares se sentin malament, ni mai dic que totes les cesàries siguin innecessaries, per tant, siusplau no em jutgeu a mi tampoc perquè no em sembla gens just.

      Saps què? que tu i l’anterior comentari m’he inspurat tant que faré un post sobre el tema.

      Moltes gràcies, i de nou: FELICITATS!

  • Christel & Sarah ( 3 setmanetes)
    Posted at 14:12h, 30 abril Responder

    Gràcies per contestar.
    En primer lloc dir-te que la meva intenció no es jutgar a ningú. Cadascú és lliure de pensar com vol i jo simplement he fet el mateix.
    No m’han semblat bé les afirmacions que has fet sobre el tema de la cesària i simplement ho he dit… com a blog obert hauries d’acceptar també alguns punts de vista diferents als teus, no creus?
    Com he explicat abans, si, la meva cesaria ha estat 100% humanitzada i m’han informat de tot en tot moment. Ha estat a la clinica teknon de bcn i si, altament recomenable. En el meu cas ho he tingut clar en tot moment ja que era la millor opció per les dues però entenc que vols dir que es tendeix a recurrir a la cesària innecessariament moltes vegades. No et dic que no. El que està clar és que s’hauria de respectar sempre la voluntat de la mare per sobre de tot. Al final és el seu cos i el seu fill.
    Gràcies altre vegada!

    • crismoe
      Posted at 14:48h, 30 abril Responder

      Si, és veritat, de vegades em costa acceptar segons quins comentaris perquè segurament la interpretació del meu text no és exactament igual al que volia trasmetre…i segurament és un problema meu d’expressió escrita…. La veritat és que segueixo sense trobar en el text les afirmacions que dius que he fet sobre la cesària, ja que estic 100% a favor d’una cesària necessaria o escollida per la mare, i evidentment 100% a favor d’un tracte «post-cesària» tant humà com el d’un part vaginal.
      Gracies a tu per llegir-me i per comentar el que que t’ha semblat. 🙂

      • Neus
        Posted at 18:08h, 13 mayo Responder

        Mareta meva! Que justos que anem de comprensió lectora! Sort que tens paciència. Cris, que et quedi clar que t’expresses no bé, no, genial. I no rebaixis mai el to d’indignació quan calgui fer-lo servir: en som moltes, seguríssim, que ens sentim més acompanyades.

        Signat: una mare de pocs mesos indignada per la falta d’informació i de formació 😉

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?