OMBRES DE LA MATERNITAT (I)

Quantes vegades hem sentit que quan som mares , a l’acte, quedem cegament enamorades del nostre nadó…

Quantes vegades ens han promès, que quan abracem al nostre fill per primera vegada la felicitat ens envairà…

Quants cops ens han dit que una vegada nascuda la nostra joia, ho sabrem fer tot, perquè és lo natural….

I què passa si no és així?

I què passa si no ens enamorem, si no gaudim, si no estimem….

Què succeeix si no sabem com agafar al nostre fill, o com posar-lo al pit o com calmar-lo, com acaronar-lo…

La culpa…la eterna culpa…

Això si que ho puc garantir: quan ets mare et comences a sentir culpable facis el que facis, diguis el que diguis, sentis el que sentis…perquè així és com ens han educat, així és com hem crescut…

Només per la condició de ser dones hem d’estar sempre a l’alçada …i si no ho estem:  culpables.

Si ens hi sentim però el nostre voltant no ho veu de la mateixa manera: culpables.

Si no fem el que ens dicta la societat: culpables, culpables i més culpables.

A vegades no tot és blanc o tot és negre…

A vegades un embaràs angoixant, un passat plè d’ombres, un part intervingut o una cesària que no esperàvem fan que ens fem petites, que involucionem, que ens recargolem cap a dins la nostre closca.

Fan que tota la joia que sempre ens han dit que sentirem, passi totalment desapercebuda…

A vegades una somia amb unes imatges que ha vist a pel·lícules o a publicitat o converses alienes i de sobte es troba amb una cicatriu a l’úter i una altra al cor, amb un nadó que només plora, i amb una situació que la supera.

EL cap ens bull, l’angoixa ens ataca i cadascú hi diu la seva: El pediatre, la llevadora, l’amiga que també acaba de parir, la sogra, la cosina de més enllà… Ningú es posa dacord, tothom «t’assegura» que aquell camí és el bo i no pas l’altre, però arribes a casa i segueixes estant sola amb la teva criatura front tanta adversitat…

Ningú ens prepara per tot això, ni tan sols les nostres mares o les nostres àvies: Hem de ser dures, hem de ser fortes i a més, no descuidem al marit no sigui que  vagi a buscar fora el que no troba a casa.

De vegades i més sovint del que ens arribem a plantejar, la maternitat és plena d’ombres…

Li busquem motius: motius mèdics, al·lèrgies alimentaries, frenets sublinguals, còlics del lactant, depressions post part…

Qualsevol cosa que  doni raó de ser a tots aquests plors…Qualsevol element que expliqui perquè no ens sentim capces de cuidar d’aquella criatura… A  vegades és així, però d’altres vegades és només una raó cultural:

Un sentiment contradictori, el del nostre instint i el de les veus més properes i llunyanes que contínuament dicten el que hem de fer i com ens hem de comportar, com ens hem de sentir…

A vegades, quan esdevenim mares, unes ulleres molt fosques no ens deixen veure els colors d’un prat assolellat…

A vegades, quan esdevenim mares , unes ulleres molt fosques no deixen que els nostres fills gaudeixin de la nostra mirada.

Si aquesta informació t’ha resultat útil i vols col.laborar en el #partkami, pots fer-ho desde aquí

Sombra

4 Comments
  • Sarah
    Posted at 10:33h, 26 marzo Responder

    I quan t’hi trobes, només queda esperar q les ombres no es facin més allargades sino q desapareixin

  • Aina
    Posted at 11:18h, 26 marzo Responder

    Molt veritat Cris!!
    Jo des de que vaig parir només que explico que al principi no sentia aquel amor infinit que et diuen que has de sentir, que no pasa res, que això arriba però no per això ets una mala mare ni culpable de res. Ho he parlat amb dones que ja havien estar mares i no m’ ho havien dit i mares recent parides que m’ho han agraït.
    Suposo que cadascú ho viu a la seva manera.
    També són normals els dubtes de «que hem fet? NO HI HA MARXA ENRERA» i no passa res!! Lo normal és sentir vertígen enfront una situación nova tan vital com tenor un fill. Ens hem de perpetre el luxe de deixar-nos sentir el que sentid en cada moment. Hi ha ombres, però per sort no duren per siempre. Superar aquestes ombres forma part del fet de ser mare!

    Gràcies
    aina

  • mhumbertl
    Posted at 00:30h, 27 marzo Responder

    Reblogueó esto en Supermum's blog.

  • Marina
    Posted at 15:43h, 21 octubre Responder

    M’ha agradat. M’he sentit molt identificada.
    http://misasuntosinternos.blogspot.com.es/2014/10/sombras.html

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?