Parir… on parir? Aquesta és la qüestió.

escult

No sé molt bé com enfocar aquesta entrada…

Acabo de veure el docu…M’ ha impactat.

I m’ha impactat per varies raons:

La primera és pel meu primer part, una violació, tal i com ho descriuen algunes dones al vídeo, que m’ho ha remogut tot.

La segona pel meu segon part, una delícia dins del àmbit hospitalari català.

La tercera, pel meu embaràs…. Que a part d’energia i molta llum, també m’ha donat molta foscor i molts conflictes interiors.

La meva segona filla anava a néixer a casa. No anava a ser així per convicció, sinó pel pànic a l’hospital…per pànic a tornar a tenir una experiència com amb el meu primer part, a la Sagrada Família.

Podia canviar d’hospital, si, però com més m’informava més por em feia, ja que cada vegada era més conscient que que la meva sort canviés era qüestió exactament d’allò: Atzar.

Deixar el meu segon part, el naixement de la meva segona filla en mans de la fortuna no entrava dins dels meus plans, per tant vaig “convèncer “ al meu marit, i ens vam posar mans a la obra: La Maria naixeria a casa.

A la setmana 35, vaig començar a treure el tap mucós i el meu marit va començar a treure les seves pors, part d’elles afavorides per la pressió i prejudicis de l’entorn, però sent sincera, la por hagués sortit igual. La por és dins nostre, i és millor que surti.

A la setmana 36 em va demanar fer-nos enrere i ell mateix va trucar a la llevadora que ens anava a atendre explicant la situació. No va ser gaire comprensiva , la veritat, però ja em va anar bé, va ser la manera de passar pàgina més de pressa i anar cap el següent capítol.

Per sort l’episodi no va ser gaire llarg, ja que a les 36+5 em posava de part i a les poques hores tenia la meva filla entre els meus braços… Estava totalment satisfeta amb tot el procés de part. Ho estic encara, i molt.

Aquest tercer embaràs, és diferent. Molt diferent.

Per començar ha arribat al meu cos d’una altre manera, no era un embaràs buscat. Va arribar en un moment que per mi no era l’òptim… Era un moment en el que el meu ego començava a fer-se lloc de nou a la meva vida… Volia estudiar per ser llevadora, per exemple, entre moltes altres coses que hauran d’esperar o desaparèixer del meu camp de visió.

Va ser un cop, no ho negaré, però tenim clar que volíem tirar endavant, i tant que si!!!

A les poques setmanes tot aquell conflicte ja havia desaparegut, em tornava a sentir plena, feliç i conscient…Tant conscient que un altre conflicte tornava a mi: EL PART. Una altre vegada a jugar-m’ho tot a una sola carta…

Encara sóc en aquest punt: Vull parir a casa, però l’economia no m’ho permet de cap de les maneres  i a l’hospital…sé el que hi ha… Si que va sortir bé l’últim cop, però no va sortir bé el primer.

Ara tinc els coses molt més clares, i precisament per això encara tinc més por.

És ben trist haver de prendre una decisió en aquestes condicions.

Aquesta vegada, si tinguéssim els medis, pariria a casa per convicció total i absoluta de que és el millor lloc per rebre al nou membre de la família:

A casa, a casa meva, casa nostra… On el meu marit no hauria d’anar a fer papers, on els meus fills podrien ser amb mi i gaudir de tot el procés, on podrien aprendre com es fa la vida…on podrien veure amb aquells ullets innocents la veritable innocència i a l’hora el poder que té un naixement…on podrien gaudir de l’experiència de saber “d’on surten els nens”…

On jo, podria romandre tranquil·la i acompanyada de qui volgués, sense haver d’escatimar en nº de persones…

On podria gravar el meu part, on podria fotografiar el naixement del meu fill Joan… On podria descansar després de l’última empenta en el meu llit amb les nostres olors , amb la nostra calor… Si, ara seria per convicció, i tant…

Però no pot ser! Aquest país no contempla el part a casa com un dret de la dona i/o de la família, per tant, lluny queda de mi ser “LIDER” del meu últim part en aquest sentit.

Ara toca triar hospital, que segurament i casi sense dubte serà Sant Joan de Deu…però tot i que les coses comencen a canviar, estan molt lluny d’assemblar-se ni una miqueta al que seria un part a casa:

La via, els canvis de torn, les llums, el papeleo, els ascensors, el “no, només pot entrar una persona”, el “no, no es poden fer fotos”, els “has de sortir de l’aigua ARA” …totes les prohibicions, tots els protocols que fan per un part generalitzat sabent que cada dona és un món… I això sent optimistes i pensant que m’atendran les super dones de l’altre vagada, però encara n’hi ha d’aquelles que et miren posant els ulls al cel quan parles d’un part natural…Encara n’hi ha d’aquelles que diuen “qué ganas de sufrir”, encara n’hi ha d’aquelles que pensen que pujant-se sobre la teva panxa t’estan ajudant…i sobretot, encara n’hi d’aquelles que el seu EGO esta per damunt de qualsevol desig de la mare i es prenen les teves “peticions” com un insult a la seva professionalitat….

Egos, presses, llums, mans fredes , sales poc acollidores, instrumental quirúrgic i bates blanques…mal inici per rebre el més sagrat.

Només espero que aquesta vegada, la moneda torni a caure de la cara amb la que jo he apostat, només espero que em permetin desconnectar-me, que em permetin parir sense més contacte que el que jo demani. Només espero gaudir el meu últim part i que la llum guanyi a la foscor, com tan fermament afirma la dona del documental.

7 Comments
  • Cristina
    Posted at 15:28h, 04 marzo Responder

    Hola!
    Et porto llegint fa un mesos i, tot i que no ens coneixem, si fossis amiga et recomanaria de totes totes que complíssis el teu somni de parir a casa. Probablement sigui la última vegada que et quedis embarassada, i només tens aquesta oportunitat de fer aquest somni realitat. Sé que la situació econòmica és complicada, i desconec el preu, però ho podeu intentar, amb ajudes de familiars, amics… Proveu-ho, que no sigui pels diners!!
    Una abrassada,
    Cris.

    • crismoe
      Posted at 16:49h, 04 marzo Responder

      Hola Cris, moltes gràcies pels teus ànims, però no és tan fàcil.. Un part a casa vol dir 2000€-2500€…. Són molts diners en una família on hi haurà 3 nens. Ara ja no és qüestió només de mi, sino de les prioritats d’una família sencera 🙂

  • Inski
    Posted at 23:20h, 11 marzo Responder

    La por, la nostra amiga per recordar-nos que hi ha moments en que cal estar alerta i a la vegada la nostra enemiga que a vegades ens paralitza i no ens deixa continuar. Desitjo que la por només t’acompanyi aquests dies, però que puguis arribar a l’hospital confiada que tot anirà bé. I que hi vagi, és clar! Molta sort!

  • vinyetdf
    Posted at 14:23h, 25 marzo Responder

    M’agradaria saber on va ser el teu segon part, que expliques que va ser tan respectat. Gràcies!

    • crismoe
      Posted at 14:34h, 25 marzo Responder

      Hola Vinyet! A Sant Joan de Deu d’ Esplugues 🙂

  • Cristina
    Posted at 14:22h, 08 abril Responder

    Hola Cris,
    Em Cristina i segueixo de fa temps el teu blog, i mai abans de llegir-te m’havia plantejat un part natural, cosa que des de fa temps em plantejo molt seriament. Gràcies. Tú vas fer-me conscient d’una cosa que no havia mai pensat, les dones en els parts «normals» som pacients, i no estem malamtes. Som animals capaços de parir i tenim dret a decidir. Dit això, llegeixo totes les teves entrades i acostumo a mirar i lllegir tot el que recomanes, així doncs, he intentat veure el video que comentàves, pero em demana una clau. És un video privat?
    Gràcies, llegirte és molt enriquidor! Gràcies per compartir amb nosaltres pensaments molt íntims que a vegaades ni tan sols una germana, o mare, s’atreveix a compartir. Ets molt valenta!

    • crismoe
      Posted at 20:02h, 08 abril Responder

      Gracies a tu Cristina, per llegir-me i per escriure’m! M’alegro molt que et plantegis totes aquestes coses…Si, el video ara és privat però t’adjunto la web on em sembla que s pot veure: http://www.partesdepartos.com/ Una abraçada!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?