LA MEVA INFANCIA

Són les 7.25 del matí de diumenge. Plou. La Maria dorm al nostre llit i té tos. JO també, tos i febre…

Alguna cosa no em deixa dormir, i això que aquesta nit passada he treballat, i no poc!

Els pensaments van i venen i la infància torna a mi.

Tenia el destete de la Maria com a propera entrada, però necessito seure i escriure el que em surt:

 

De petita no em van donar teta, perquè la llet de la meva mare “no alimentava”…

De petita vaig dormir en un bressol i de seguida a una altra habitació, ja que els nens, com més lluny millor que després no te’ls pots treure de sobre…

Si tenia mal sons, la meva mare no ens deixava entrar el seu llit perquè el pediatre li “prohibia”, encara recordo que si tenia molta por, em ficava al costat del seu llit, estirada al terra emmoquetat perquè ella no se n’adonés… (Maleïts pediatres!)

De petita no vaig sentir la calidesa de les mans o els braços del meu pare, ni vaig dormir mai arraulida entre els dos, ja que va decidir marxar només néixer amb una altre família i el vam veure ben poc…

De petita vaig créixer amb una mare deprimida per una separació… per sort, va decidir centrar-se en els seus fills:

De petita vaig tenir un germà 17 mesos més gran que jo i una germana 4 anys més petita.

Vaig viure en una casa, un pèl atrotinada, la nostra llar, la casa perfecte:

Teníem cadascú el nostre ametller, i algun més de propina.

Fèiem guerres amb les boles duríssimes dels xiprers.

El meu germà ens atonyinava sempre que podia, ho recordo amb un somriure J

Teníem una espècie de forat molt gran, que en realitat era el subterrani de la casa, on imaginàvem que hi havia morts, gats dissecats o ves a saber què i jugàvem a detectius per esbrinar-ho

Vam gaudir de la natura: Anàvem a buscar mores amb la iaia maria, cuidàvem cargols, hi havia un gripau enorme que vivia afincat al forat de l’aixeta de la manguera del jardí, jugàvem amb els cucs de bola i amb les marietes…

La cuina era tan petita que no hi cabia la nevera, i aquesta la teníem en una habitació que estava fora el jardí: “el cuarto de la nevera”…Cada vegada que volíem alguna cosa a la nit, ma mare havia de sortir en plena foscor a buscar-ho.

Hi havia moltes aranyes de “potes de pal”

Teníem una llar de foc que casi mai enceníem perquè deixava la paret de color negre.

La gespa acariciava els nostres peus sempre que podia…

Bevíem d’una flor molt grossa que no recordo com es deia, el secret d’aquella flor ens el va desvelar la Lucía.

Jo amb 5 anys

Jo amb 5 anys

EL dia de Sant Jordi, portàvem la rosa més bonica a l’escola, però era tan natural, que quan era l’hora del concurs, sempre estava pansida, a causa dels sotracs i de la poca hidratació que rebia durant la jornada…

Teníem una piscina, petita, però que però nosaltres era gegant.

Regàvem plantes, menjàvem ametlles recent collides i garrofes del garrofer que hi havia davant de casa.

Sempre portàvem els genolls pelats.

Anàvem a veure cavalls a Can Padrosa i allà compràvem les verdures recent collides i els ous més frescos

Quan tornàvem a casa a l’hivern, si era fosc, la frase més important abans de creuar la porta del jardí era: “compte amb els cargols!!” i saltàvem de pedra en pedra per no trepitjar l’herba i en conseqüencia cometre un “assassinat”…

Vam tenir la sort de veure cuques de llum, i de adormir-nos amb el cri-cri dels grills,

Vam cuidar gats, gossos, conills, tortugues, ocells… fins i tot un falcó ferit!

Teníem una vida senzilla, però la millor vida que pot tenir una criatura.

Cada 15 dies ens tocava anar a casa el meu pare i la seva família…

Allà les coses eren ben diferents, encara que no guardo un mal record:

Allà teníem dos germanes,  una era filla de l’actual dona de mon pare (actual d’aquell moment). I l’altre era fruit del matrimoni d’ells dos. Jo seguia sent la mitjana, la gran era com mon germà i la petita com ma germana.

Allà es respirava luxe: Tenien una filipina que vivia allà i ho feia tot, era un pis molt gran a Ganduxer, anàvem amb Porche a l’escola, estiuejàvem a  Menorca i/o a Roda de Berà, dinàvem i sopàvem a restaurants tot sovint, fins i tot, el meu germà tenia un lavabo per ell solet!!!

Recordo passar-m’ho a vegades molt bé, i a vegades fatal, però sobretot recordo com enyorava a la mama i a la Sonia (la meva germana petita). El mes d’agost, que el passàvem sencer allà, era molt llarg.

En fi, que la meva infància ha tingut de tot en tots els extrems.

L’adolescència va ser bastant més dura…molts drames familiars que m’afectaven més que mai, en un punt de la joventut on tot compta, on tot es fa molt gros i molt petit.

Jo vaig ser una adolescent bastant difícil… Era molt mentidera, molt!!! Molt rebel…de seguida, als 17 anys vaig posar-me a treballar de nit, i vaig deixar els estudis…caminava sense romb clar…ho he fet fins fa relativament poc.

Vaig créixer molt ràpid i forçada per les situacions: El pensament constant que ma mare estava desprotegida i sola, el sentiment de que mon pare era un cabró que jo necessitava tenir a prop, problemes econòmics greus, etc.

Ara tinc 32 anys, un marit que m’estimo amb bogeria, dos fills que em menjaria a petons i un altre en camí.

La relació que tinc amb els de casa, és màgica… (els de casa em refereixo a la meva mare i els meus dos germans)

Sóc una persona feliç…

Segueixo fent les coses de manera molt impulsiva i força espontània, però poc a poc em vaig trobant …cada dia més conscient del què sóc i del que m’he convertit,

Cada dia més segura del que vull per la meva família …

Cada dia més tranquil·la amb mi mateixa…

Cada dia més orgullosa de tot el que he fet.

La infància és ,crec, que el pilar bàsic per ser qui serem, però em sembla que no és tant les experiències viscudes, sinó com les vivim nosaltres mateixos…

Hom podria pensar que els meus moments bons eren els de casa mon pare, on teníem tot el que se suposava que vol un nen, i que a casa ma mare, amb ella tan trista, sola i 3 fills petits podia ser un ko’s que ens desnivellés… Res més lluny de la realitat…

Recordo la casa del carrer oliveres com una de les millors èpoques de la meva vida, i l’amor infinit de la meva mare ens ha nodrit de la manera més  intensa i especial.

Gracies mama per haver-nos fet com som.

3 Comments
  • Maria dolors
    Posted at 08:55h, 23 enero Responder

    Es maco recordar la infància encara que sigui trista. Un petó

  • sermare
    Posted at 11:15h, 02 febrero Responder

    Fa temps que et segueixo i ara m’he decidit a començar la meva pròpia aventura bloggera!! Estaré encantada de que facis un cop d’ull al blog i si t’agrada que el visitis de tant en tant!! 😉

    http://sermare.wordpress.com/

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?