ELS «TERRIBLES 2,3,4…»

Si alguna cosa he après en aquests quasi 4 anys de maternitat és que TOT SON ETAPES i no només això, sinó que després d’una etapa, SEMPRE  en ve una altra.

El primer any del primer fill  és de “uso i disfrute” total (Si traiem les nits terrorífiques, problemes amb la teta i els consells de Déu i sa mare)

El primer any del segon és , per mi un dels més terribles: En ple post part del primer i els “problemes anteriors” + els “terribles 2, 3, 4, 5….” del primer fill.

El segon any d’un nen, sol ser molt divertit i molt enriquidor perquè veus el teu fill/a en plena consciència, descobrint el seu cos, la seva motricitat, el seu llenguatge…Per contra, és un any que sols córrer tot el dia, i si en tens 2 o més, ja no et dic res… També és un any dur en el sentit que et planteges moltes coses, veus que allò que fa poc era un conillet, ara està creixent i necessita molt més del que creies inicialment.

El tercer any d’un fill…buff!! Aquí la cosa es complica… Els llibres ho expressen com els “terribles 2 anys”, encara que això seria vàlid també pels “terribles 3 anys,” , “ terribles 4 anys”  i un llarg etc. (No famílies de nens de 2 anys, sento dir-vos que als 3 anys no arriba la pau)

El teu fill s’adona que és autònom i vol fer-se gran en dos dies, a més, la gent no ajuda gens: Quan el teu fill té 2/3 anys o més, la frase “ Ui , tu ja ets gran! …” la sents una desena de vegades al dia:

Si el veuen en cotxet: “ui, tu ja ets molt gran per anar amb cotxet”, si el veuen en braços: “ui! Tu ja ets molt gran per anar en braços! , si el veuen amb xumet:” ui, tu ja ets molt gran…” i el mateix si el veuen plorar, pujar en un gronxador amb arnés, negar-se a menjar, i un etc que no acaba mai.

Per tant, el nen, front aquesta actitud totalment conductista aprèn que ÉS GRAN, i no només això! Sinó que aprèn que ser PETIT ÉS UNA MERDA, ja que quan planteja alguna cosa que vol fer que als grans no ens interessa, la frase es torna a la inversa:

“uix, ets massa petit encara per agafar unes tisores”. Per tant, es passa el dia dient que ell ja és gran, però com ja sabeu les persones amb 2 dits de font, un nen amb 2 anys NO ÉS GRAN, ni amb 3 ni amb 4, ect…. Un nen petit, és un nen petit i punt. Només fa 3 anys que EXISTEIX!

De rebot, si tens un fill més petit en escena, també ho aprèn, també aprèn que ser petit és una merda, ja que l’altre pot fer coses molt més interessants només pel fet de ser gran, per tant, aquest més petit també vol ser GRAN.

EL Xavi ara té quasi 4 anys i està insuportable…Tot són discussions, cada dia és una lluita, no vol fer res del “què toca”: vestir-se, dutxar-se, dinar, etc.

Està en plena adolescència!

Tot és el contrari del que li demano, tot té un “perquè”, tot té un NO.

Si em poso tossuda, ell més. Si se m’escapa un crit, ell crida més fort..

Ara pega, ara crida, ara contesta malament, ara no saluda al papa, ara no vol la mama, ara empenta a sa germana, ara no vol dormir, ara no vol parlar…tot és angoixa, tot és més que irritable…

Jo estic fora de mi i ell fora de si , i son pare fora d’ell…la única que aguanta estoicament és la Maria, que sol posar més llenya al foc imitant a son germà.

Fa dies que no hi ha pau a casa…què passa? Doncs no ho sé…

Una etapa més? Segurament…

Fins ara també penso que el món del Xavi ha estat limitat als de casa…Les coses que li expliquem, com les vivim, com les enfoquem…Però ara ja va a l’escola i la cosa canvia…Veu molt més enllà del que li ha dit sempre la mama….agafa actituds diferents, els profes tenen un alt poder sobre ell, com per exemple:

“Si no menges no creixeràs!”

Bé, aquesta és una frase que ODIO!!! Perquè desde el meu punt de vista, l’alçada d’un nen la decideix la genètica, no uns macarrons amb carn picada de més.

Per altre banda, el xantatge emocional no és una de les meves maneres de fer, per tant a casa aquesta frase no l’ha sentida mai, tot i així, ara , quan menja diu:

“M’ho menjaré tot i així creixeré molt i molt i em faré molt fort i molt valent i els guanyaré a tots!”

Aquesta frase em mata:

  1. Creixerà igual
  2. Què té a veure la valentia? Què vol dir ser valent? Guanyar als altres?
  3. Ser fort vol dir ser fort físicament? I la fortalesa interior?

No, no m’agrada gens gens!!!

Però la decisió que em près és portar-lo a una escola on passa 8 hores diàries amb un tou de professors adults i amb una manada immensa de nens que a casa reben educacions molt i molt diferents l’un de l’altre, per tant, el meu fill està exposat a tot i més.

Què he de fer?

Doncs no ho sé.

De moments ens estem deixant fluir…

Ahir vam anar a casa d’uns amics…

Sabem que el fill d’aquests amics és una altre bomba de rellotgeria, igual que el Xavi: és un nen extremadament despert, d’una intel·ligència (per mi fora de lo comú) i mogut com pocs nens.

Els seus pares estaven dels nervis, igual que nosaltres, però ens va reconfortar tant veure com quan son pare li cridava l’atenció, el nen es rebotava i es tornava com  un cavallet desbocat totalment fora de si… Si, ho sento!!! “Mal de muchos, consuelo de tontos!!”

Però veure que a les altres cases hi ha una situació de ko’s semblant a la teva, et fa sentir reconfortat, et fa veure que el teu fill no té cap xip mal instal·lat, sinó que és una etapa més.

Veure’ls a tots dos amb un pijama d’ spiderman, lluitant amb  teranyines imaginaries va ser taaaan bonic!!!

La Vane i jo ens miràvem de tant en tant…algunes vegades amb ulls de desesperació, altres vegades amb ulls de complicitat…., Tot plegat va ser una vetllada més que estressant, però vam marxar d’allà ben contents , veient , claríssimament que el Xavi i el Martí estan exactament en el mateix punt…i per tant sabent que no estem sols.

Gràcies família per una tarda d’estrés, xurros i pizzes!

 spider

3 Comments
  • carlosescudero
    Posted at 13:50h, 13 enero Responder

    Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!! m’ha encantat el post!!!!! Es tan bo tot el que es escrius i amb un sentit comú i sinceritat aplastant!!! gràcies a vosaltres per tot!! tot i el TOC a tope que tenia un servidor, m’ho vaig passar molt i molt bé. Sou genials i us estimem molt.
    Per cert, que bo lo del xip, jo a vegades penso el mateix del Martí!! 😉

  • Miren
    Posted at 14:00h, 17 enero Responder

    Hola cris,
    no ens coneixem de res però va arribar a mi la teva entrada del post part i em va encantar! Des de llavors et segueixo i m’agraden molt els teus escrits, felicitats per ser tan oberta i sincera amb tots.
    Com a mare d’una pitiua de gairebé 3 anys et segueixo amb atenció! Sempre m’arrenques un somriure de complicitat!

  • aida
    Posted at 09:17h, 31 enero Responder

    Senzillament, m´encanta! M´hi veig tan reflectida, però taaant…

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?