Perquè cridem quan podem raonar i enraonar?

Aquest post comença amb una frase reveladora, una afirmació un tant heavy, una confessió:

Jo he crescut entre crits, entre més d’una bufetada, entre tristesa i també entre molt d’ amor.

La meva mare sempre ens ha cridat i molt.

Bé, diria que sempre ha cridat, en general. Ara sé que eren crits de socors i que mai ningú la va socórrer.

També ens ha plantat més d’una bufetada, moments que recordo com si fossin ahir. Ara els recordem juntes i riem, encara que en realitat no fa  gens ni mica de gracia.

Mai he tingut por a la meva mare, ni als seus crits ni a les seves bufes. Sempre l’he considerat una guerrera, encara que en realitat sempre és, ha estat i serà una supervivent.

La meva mare ens va criar sola a mi i els meus dos germans i no tenia una situació massa idíl·lica…la circumstancies eren les que eren i per això mai li retreuré res, perquè l’entenc, perquè no sóc ningú per jutjar-la,  perquè a qualsevol li hauria passat el mateix, i perquè l’amor incondicional que SEMPRE ens ha demostrat, borra qualsevol “error” que hagi pogut cometre.

El meu pare l’he vist poc a la meva vida, comparat amb el temps que els fills solen passar amb els seus pares. El que més recordo de la infància era la seva obsessió malaltissa per l ordre i la neteja  (que no he heretat), que tenia un telèfon al cotxe i els seus crits quan alguna cosa l’irritava, sobretot recordo el telèfon del cotxe…

 Ell si que em feia por, i això que mai ens va posar la ma al damunt!

Per tant parlo amb coneixement de causa quan afirmo que els crits no haurien de ser elements dins la criança d’un fill, no només perquè no provoquen cap efecte positiu sinó perquè com a molt aconseguiran tot el contrari:

Fer que els fills actuïn de manera que nosaltres considerem com a positiva per por, és altament negatiu, no?

Per exemple, quan queien molles de pa al terra a casa mon pare, corria a buscar l’escombra per por als crits i no pas perquè m’agradés tenir l’entorn net. Ara de gran, em costa molt agafar l’escombra, (ara no penseu que no m’agraden les coses netes eh ) menys mal del Jordi que sempre la té a mà!!!

Com us he confessat  al principi, he crescut amb escridassades, i per tant les tinc integrades.

 Jo crido molt: quan m enfado, quan estic contenta, quan em sento impotent… No son crits de socors com els de ma mare,  ni crits de repressió com els de mon pare,  són crits que formen part del meu volum acústic . Em surten sense voler- ho i sense avisar i no m agraden gens.

No vull criar als meus fills a base de crits, ni vull crits a les meves discussions de parella, però costa i molt.

Fa temps, des de que tinc fills que vaig decidir fer exercici d’ autocontrol i cada vegada em surt millor.

Per fer-lo, parteixo d’una base, que intento recordar cada dia quan em llevo i a cada situació d’estrès: Al matí quan ens adormim i arribem tard i els nens no porten el ritme, quan un suc cau per la taula en el moment menys oportú, quan els meus petits es barallen, quan estic destrossada i qualsevol fet em cou… i aquesta base és la següent:

El Xavi i la Maria són persones, persones petites però les persones més grans que he conegut mai, i a més a més són els meus fills.

Jo no cridaria a cap persona , i si en tingués ganes em reprimiria per respecte. Si els meus fills són molt més que les altres persones, no els dec més respecte que a ningú?

No, no sóc ningú per aixecar la veu a cap persona i molt menys per imposar una idea o un fet que segurament no comprenen precisament per la curta edat que tenen o simplement perquè no hi estan d’acord.

Els meus fills es mereixen que els hi raoni les coses i tenen dret a decidir.

Per tant, tot i que encara crido amb el posterior penediment, intento cada dia fer-ho menys, i preguntar-me a mi mateixa perquè no deixo de fer-ho.

Ah! Si teniu trucs o idees per raonar sense alçar la veu, seran molt benvingudes 🙂

ells i jo

6 Comments
  • Lídia Gasull Panadès
    Posted at 20:36h, 16 diciembre Responder

    Genial!! En comptes de cridar… 100 alternatives! Aquest és un projecte que vaig descobrir com a mestra, però és d’una mare. http://theorangerhino.com/alternatives-to-yelling/

  • lai
    Posted at 02:43h, 17 diciembre Responder

    M’ha agradat! jo intento fer el mateix…no cridar mai. De petita vaig sentir alguns crits…i no m’agraden gens. Ho intento, però reconec que quan les nits es fan llargues i la paciència curta…algun se m’ha escapat. Però he trobat una fòrmula que m’està funcionant! (perquè contar fins a deu no em funciona) Paro, miro la/les meves filles, recordo l’edat que tenen…i busco la part còmica de la situació…ja sigui un got trencat, el cola-cao sobre el vestit «d’anar arreglat», el voler anar a esmorzar a les 3 de la matinada.
    Reconec que em falta pràctica…i les pataletes encara son un repte…però «mica en mica s’omple la pica» no?

  • Dèlia
    Posted at 10:42h, 17 diciembre Responder

    Ai Cris, m’has tocat la fibra i m’ha caigut la llagrimeta! M’ha encantat el text… I no cal dir que raonament 100% amb els petits monstres abans que «crits educatius»… Pofavó! Petonets!

  • fentpensantdient
    Posted at 12:11h, 17 diciembre Responder

    Jo he observat que des de que sóc mare, i respecte al meu fill, tinc una paciència i una capacitat «d’aguante» que no sé d’on ha sortit 🙂 Tot i això, a vegades se m’acaba la paciencia i em surten crits o males maneres. Si no ho puc evitar ABANS, intento aturar-ho DURANT i sobretot disculpar-me al meu fill, explicar que estic molt cansada, o farta, o se m’ha acabat la paciència o el que sigui, però que tot i així no hauria d’haver cridat. També sovint demano col.laboració al meu fill (que ja té 3 anys i mig) i fins i tot ell a vegades em diu «mama, intentem no enfadar-nos» 🙂

  • Maria dolors
    Posted at 14:12h, 18 diciembre Responder

    El meu remei per no cridar a part d’autocontrol i respirar. Es provar de dir alló però amb veu molt calmada i amb molt d’amor. Encara que l’stress em domini!!!! Tranquil!!! Vinga recollim i sortim!!!!!!,

  • Yvonne
    Posted at 20:53h, 18 diciembre Responder

    Gràcies per aquest article tan sincer.
    Una abraçada.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?