UN POSTPART COMPARTIT, per Carles Escudero i Cris Moe

UN POSTPART COMPARTIT, per Cris Moe 

 Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i perduts/s, especialment  al Jordi, l’amor de la meva vida i el pare dels meus dos fills i a la Vane, la dona, musa i mare dels fills de Carles Escudero (i una GRAN amiga per mi) .

Em costa molt, molt , fer aquesta entrada…

M’agrada molt escriure, però sempre ho faig sense assajos, sense borradors, sense pensar-hi gaire…

Sóc nerviosa, impulsiva, espontània, i ho sóc en el meu dia a dia i també en el meu blog… Tots els meus posts han estat “vomitades” del moment, però aquest no…

És la tercera vegada en aquesta setmana que l’escric partint de 0 i canviant tota l’estructura…

Vull seguir parlant del postpart i de les seves emocions, però és tan delicat…

En el post anterior no comptava les visites que he tingut…normalment em llegien 4 amics i aquesta vegada la cosa m’ha marxat de les mans…la llau de comentaris, tan positius com negatius m’ha marcat, m’han espantat…

Estic escrivint el que em surt, tal i com us he explicat, és la tercera vegada que ho intento i no acabo d’estar contenta…

El postpart, la dona, l’home…la mare, el pare, el nadó…la família, el món…buff.

Quan una mare queda embarassada, un vincle físic es forma entre ella i el seu fill…el porta a dintre, el nota, l’escalfa, el forma, l’alimenta…

Cèl·lules del cervell d’aquest fill migren al cervell de la mare i es queden allà, per sempre…

Sabeu el que això significa? No és només instint, és que som la mateixa persona…

Quan aquest fill tan estimat neix, tot i que amb la Lactància materna aconseguim allargar aquest vincle físic, el vincle emocional es crea quasi a l’instant: L’apego.

Aquell nadó que no sap què és el món, ni qui és ningú, ni què és res, sap a l’acte qui és la seva mare. Sap a l’acte que la necessita per sobreviure i no només a nivell físic… Aquell nadó necessita aquell vincle emocional per sentir que és un ésser i que és allà, i que està segur.

Aquest apego, aquest enamorament instantani només es produeix amb la mare en els primers segons de vida (tot i que amb el temps, es pot transformar si la mare desapareix), i a la mare li passa exactament el mateix: S’enamora a l’acte, però no és un enamorament terrenal, és molt més…aquella mare, per esdevenir sencera necessita aquell nadó, que li donarà vida per la resta dels dies.

Aquí, mentre explico això m’imagino un silenci, les mirades entre la mare i el nadó…m’imagino el nadó ensumant a la mare i les llàgrimes d’emoció d’aquesta en poder abraçar el seu fill.

Però poques vegades és així a la nostra societat.

Poques vegades hi ha silenci. Tot aquest procés passa, sovint, en un hospital, entre 2, 3, 4, 5, 6 persones o més, en una sala minúscula de parts, un tou de llum, un part traumàtic, un metge suturant el periné de la mare, etc.  , o en un quiròfan després d’una cesària que a vegades ha estat necessària però d’altres ha estat conseqüència de les presses i el poc respecte…

Tot plegat i sigui com sigui, sense respecte per aquest moment, sense respecte pels segons més importants a la vida d’una mare i d’un nadó: l’instant en que es miren als ulls per primera vegada.

Tot fan que passi ràpid, trencant els silencis, trencant-ho TOT.

El que passa després no sol ser massa diferent: Una habitació plena a vessar de gent i familiars que no paren de passar-se al nen, de donar consells inútils a una mare esgotada que pagaria perquè tothom desapareixes…

I el pare?

postpart

No, no l’he nombrat:

El pare, que segurament ha patit moltíssim en aquest part, ha estat angoixat pel no saber, o per saber el que estava passant i no poder canviar-se per la seva dona.

El pare, que ha pogut agafar pocs minuts al seu fill i no ha pogut tenir temps d’abraçar a la seva dona com cal, està somrient amb la mirada perduda en aquella habitació rebossant de visites.

El pare, que vol el millor per la seva dona , ha patit per ella i pel seu fill i encara no s’ha refet.

Què més puc dir? Que això només és el principi, i que amb aquest principi és molt possible que el que ve després no sigui fàcil…

És molt possible que la mare estigui feta un nyap tan emocional com físicament.

És molt possible que el pare no sàpiga que fer per consolar-la, per reconfortar-la.

És molt possible que el pare se senti DESUBICAT. I això no vol dir que el pare no estimi la mare, que el pare sigui un desastre o que el pare passi de tot. NO.

Això vol dir, que tot el que passa en un postpart no és fàcil i molt menys si el part ha estat poc respectat, que és el que sol passar a molts hospitals d’aquest país.

Tot i així, els postparts solen ser difícils en tot tipus de parts, perquè com dic, el part només és l’inici d’una parella de 3 (o de 4 o més).

El part, és el punt de partida d’una nova vida, d’una nova dona i d’un nou home.

Aquesta nova vida necessita la seva mare el 100%, i la mare necessita estar al 100% per aquesta nova vida, i això només és possible si el pare, comprèn, que les primeres setmanes ell és el motor que podrà aconseguir o no, que aquesta mare tingui el seu desitjat 100%.

Si ho heu passat imagino que m’entendreu…

Si no ho heu passat tot i haver tingut fills, enhorabona! Me n’alegro moltíssim!!!

Si no ho heu passat perquè encara no sou pares…No, no vull ser negativa, ni catastrofista, ni que se us passin les ganes de ser pares, però això que he explicat passa a la vida real, passa molt més del que hauria de ser normal, per tant, si fóssiu amics meus us diria: Prepareu el part sent conscients de TOTES les opcions, i sobre tot, prepareu el POSTPART; La informació és poder…

Aquest post no l’he volgut fer sola, per sort tinc un bon amic que escriu un blog de paternitat, Carles Escudero, autor  “d’ Un Papá com Darth Vader” i blogger de Criatures.cat. És el pare de dues criatures fantàstiques i per tant té l’experiència de dos parts i dos postparts… Per mi és molt important la visió des del punt de vista del pare, i per això hem decidit que avui és un GRAN DIA PER COMPARTIR:

 Dedicat a totes les mares i pares que en algun moment s’han sentit sols/es, superats/es i  perduts/s, especialment a la Vane, la meva dona, musa i mare dels meus  fills  i al Jordi, l’amor de la Cris, grandiós amic i immens pare de dos preciosos fills.

Tinc una amiga que es diu Cris Moe, que no només és un tros de mare, un tros de dona i un tros d’amiga…també té un blog (http://maretameva.wordpress.com/) i escriu molt i molt bé. Fa uns dies em va comentar la idea de fer un post conjunt en el que un pare i una mare donessin el seu punt de vista sobre el postpart, després d’haver escrit un brutal post sobre el tema , i que va tenir un munt de visites. A mi em va semblar una idea collonuda, ja que per a molts és quelcom realment desconegut. Dir-vos que tant la Cris com jo parlem del que hem viscut, el que hem vist amb els nostres propis ulls…el que hem sentit, de postparts hi haurà per tots els gustos i de tots els colors…som-hi doncs:

Què dimonis és el postpart?…bé, per a mi és com un d’aquells maleïts problemes de matemàtiques que cada any em torturaven i que sí, semblaven molt i molt fàcils, però mai me’n sortia. Distàncies de trens, potes d’animals a la  granja, i un munt de coses amb les que em donaven ganes no només d’abandonar els estudis, sinó d’emigrar a la selva, allà no fan problemes de mates…per tant allà hagués sigut feliç a pesar de la meva poca relació amb la flora i la fauna.Em quedo doncs amb aquella sensació dels exercicis de mates i que per més que  t’ho expliquin un milió de cops, et bloquejaràs i no te’n sortiràs.

Per a mi el postpart és quelcom semblant, ja puc haver llegit com estarà una mare després de parir, tant a nivell físic com mental, que no només em bloquejaré o se m’oblidarà, sinó que estaré tan emocionat i “on fire” per la paternitat, que perquè casa nostra és petita, sinó convidaria als meus 374 amics del facebook per a que coneguin al petit!

Aquest és potser el problema, que hi ha poca informació del que és realment un postpart, o més aviat n’hi ha molta, però allà està…quasi intacta, i és que els pares, amics, familiars, coneguts,  potser estem més preocupats per qualsevol altra cosa relacionada amb el nadó que vindrà, que no en el postpart…el postpart de la mare.

Sí, el postpart el podem viure el pare i la mare, però siguem sincers, qui realment el viu…és la mare. És ella qui ha parit a una criatura preciosa, és ella qui ha tingut un part(respectat o no), és  ella qui té el cos com mai l’havia tingut (algun dia us explicaré la broma de la meva dona amb el “Frankenweenie”), és ella qui està fins a dalt d’hormones…per tant: és ella qui ha d’estar descansada, tranquil·la i feliç per poder cuidar al nou vingut.

No em puc imaginar aquest sentiment, aquests dolors, aquesta “muntanya russa” d’estats d’ànim contradictoris, ho sento, per molt que la meva dona m’ho expliqui…no puc. I és que tots ens podem imaginar un dolor de panxa o d’estómac perquè tant dones com homes…l’hem patit. Però una dona es pot imaginar el dolor que provoca una puntada de peu a l’entrecuix? I un home es pot imaginar el dolor d’una contracció? El dolor menstrual? El dolor d’un postpart? Les ganes de plorar i als 5 segons de riure?

Per molt que ens ho imaginem tots plegats, evidentment no és el mateix que patir-ho, que viure-ho.

Pel que a mi respecta, he viscut  dos postparts, he llegit articles, posts d’altres blogs , i sí, entenc què és un postpart. Però és clar, després neix la criatura i…sembla que a tots se’ns oblida tot (a mi el primer) i només vulguem fer visites, conèixer a la personeta, agafar al nen,  i ens oblidem (jo un altre cop el primer), de l’estat físic i psicològic de la mare. Ens oblidem que ha de descansar, que ha de dormir i que ha d’estar amb el seu nadó  per una senzilla raó: perquè el nadó la necessita…possiblement més que mai.

Si a més a més la mare (com és el nostre cas), ha viscut dos parts no gaire bons, doncs la cosa es complica. Sí, jo sempre he sigut el primer que li deia a la meva dona Vanessa amb el primer part del Martí: “El nen està  bé, no? Doncs no t’amoïnis més…”. Per sort amb el temps (o sigui, amb el segon part), te n’adones que una dona  tria  una manera de parir i sigui com sigui, sigui on sigui, s’ha de respectar, i per desgràcia doncs tant amb el Martí com amb el Mario…no va ser així, i no només això sinó que per postres vaig tenir la sensació que en algun moment  hi havia allà persones (no totes) que miraven la nostra manera de tenir a la criatura com un simple capritx de “pares hippies”.

Pensareu que m’he anat del tema…doncs no. Us explico això perquè amb aquest segon part,on vaig arribar a comptar 7 persones a l’expulsiu del paritori i on no es va respectar res del que volíem tots dos (per a què dimonis serveix el “pla de part”?), ha sigut més dur que el primer, per tant, el postpart també. Molt dur per a mi, però infinitament més dur per a la meva dona, amb un nen de 3 anys amb constants canvis en la seva vida i que no els entén, i amb un nadó que requereix tota l’atenció  del món.

I jo? Doncs perdut, molt perdut, intentant estar per ella, pels nens, per les visites, pels “papeleos” de registres i empadronaments (algun dia parlaré d’això també), cuinant plats de pasta, abusant de “La Sirena”… Intentant sobreviure a la cuina, a la pols de la casa, a les muntanyes de roba sense doblegar i amb el continu fantasma d‘aquells problemes de matemàtiques infernals, aquella sensació…aquell bloqueig.

I la meva dona tenint malsons amb el part, patint ja per l’adaptació del Martí, patint per la casa que semblava la cova d’un troll, cansada, esgotada, plorant dia sí, dia també…i jo amb temptacions de sortir corrents a l’estil  “Forrest Gump”.

Llavors passa la quarantena, li donen l’alta a la meva dona, i em penso que la nostra vida sexual serà com la de Rocco Siffredi, i me n’adono que no, que això del postpart són moltes  coses, i que un cop més, aquella sensació dels problemes de matemàtiques em torna a torturar. Així que respiro, em miro a la meva dona, i intento entendre-la,  i em prometo a mi mateix que seguiré llegint sobre el postpart per poder entendre’l ni que sigui una miqueta més.

Per tant, per a mi és això un postpart: un maleït problema de matemàtiques…però sabeu una cosa? Hi va haver un dia a classe de “mates” que em van posar el problema, i després de molts i molts mesos saturat…el vaig poder fer. Per tant, tinc l’esperança que tard o d’hora, (i si torna a arribar el postpart) no em bloquegi, i sobretot, també espero que tard o d’hora el món sencer se n’adoni d’una vegada que un postpart és quelcom complicat i delicat sobretot per a la mare, i que entre tots, em d’ajudar-la….és més: tenim l’obligació d’ajudar-la.

Sabeu com vull acabar aquest post? Amb les cares de les mares. No hi ha un rostre més feliç, brillant, emotiu, emocionant i increïble, que el d’una mare amb el seu fill acabat de néixer. És la bellesa i la felicitat en estat pur. I és que ja pot haver sigut un part llarg i dur, que en la meva vida he vist dones més maques, que quan acaben de parir…us ho juro.

13 Comments
  • Ana Martin Cruz
    Posted at 10:49h, 14 noviembre Responder

    Leo vuestro escrito conjunto mientras dono una botellita de «leche esperanza» para otros niños que la necesiten, y lloro y me toca lo más profundo de mi, mientras el Marc, mi hijo de casi 6 meses, balbucea en sus juegos… Me han dejado sin palabras ese padre y esa madre!! Y yo me identifico porque sigo «posparteando» con mi nene en casa, intentando entenderle, darle todo lo que pueda de mi y no dejar que los otros me desconecten del mundo!! Es un «trabajo» precioso que espero que algún día pueda agradecerme siendo una persona sana, feliz, íntegra y libre. Es precioso, pero claro que no ha sido fácil!! El parto fue lindo pero al final claudicamos a occitocina y epidural porque el Marc no quería salir y las aguas eran teñidas…Pero se me respetó sacarlo por mi misma, aunque nadie daba nada por él sin cesárea!!! Y llegó a la vida llorando como un loco!!! Desde entonces he vivido todas esas hormonas y sensaciones. A veces me pongo imposible, me enfado sin sentido, mi chico me lo dijo ayer y me sentí fatal…Pero cuando veo a mi hijo, un amor de persona, sano, feliz con su teta…; tiene sentido haber pasado por todas ellas!!! No es fácil pero es lindo!!! Gracias por explicarlo mucho mejor que yo, que no encuentro las palabras!

  • Neus
    Posted at 15:48h, 14 noviembre Responder

    Nois, em quedem dos mesos, quasi bé tres per trobar-me amb el meu petit Biel i també per començar el post-part. Se de bona tinta que nose el que serà fins que no ho tingui al damunt i només sé que almenys tinc força pel que vingui. Però moltes gràcies per compartir la vostra experiència, donant-nos a conèixer les dificultats que de vegades tan poc se’n parlen. I gràcies Carles perquè la meva parella l’Edu, que tan volcat està en mí i en intentar també entendre tot el que va passant, li ha agradat molt poder llegir això d’un altre pare. I haig de dir que estic molt feliç de tenir-lo al meu costat com ho deu estar la Vanessa de tu i la Cris del Jordi.
    Aquí una seguidora!
    Neus

  • marineta
    Posted at 10:55h, 15 noviembre Responder

    Sóc una veterana…els meus fills tenen 25 i 22 anys….El meu primer fill va neixer a una clínica petita amb un part natural, amb el seu pare al meu costat , la metgesa i una llevadora.Va ser un part fàcil i nomès nèixer me’l van posar al pit….Vaig plorar quan el vaig tenir al damunt amb una emoció incontinguda.No vaig perdre el meu Bru de vista en cap moment….Els dies a la clínica van ser pocs i les visites també van tenir poc temps per venir a veure’m…Estavem moltes hores els tres sols…La lactancia i el postpart van ser un periode feliç en la meva vida.
    Quan em vaig posar de part pel segon fill, vaig anar a un hospital gran….no anava bé, les contraccions no em feien dilatar i al monotoritzar el fetus van veure que hi havia patiment fetal. En questió de pocs minuts, em vaig veure rodejada d’ anestesistes, llevadores, el obstetra i moltes infermeres….Van fer fora del quiròfan a la meva parella, i em van posar anestesia general….Eren les 9 I 10minuts en punt quan vaig tancar els ulls. Em va despertar l’ anestesista amb copets a la cara….Has tingut un nen preciós…Jo no em sentia bé, no sabia si parlavem amb mi…Allà nomès quedava aquesta senyora i una infermera.No hi havia cap nadó.El rellotge marcava les 10’55. No podia parlar encara que necessitava preguntar pel meu Pol, em van treure al passadís i vaig veure allà a la meva germana.Es el nen més guapo de la família, em va dir. Després a l’ habitació em van deixar sola amb ella.El meu marit no hi era, era a la nurseria, em van dir….A les 11′ 30 encara ningú m’ havia portat el nen, ni havien vingut a parlar amb mi….Més desperta em vaig posar a reclamar la presencencia del meu nadó. I al cap de molt, me’l van portar a un bressolet, vestidet i arreglat. Encara no l’ havia agafat en braços. La cesàrea em va retenir a l’ hospital vuit dies, les visites no em deixaven tenir una lactància tranquil.la perquè no m’ acabava de pujar la llet…Als 4 dies la meva parella va haver de tornar a treballar. Em vaig trobar a casa amb un nen de dos anys i mig i un recent nascut de poc pes.Vaig sentir un buit molt gran, molta soletat….Jo no em recuperava de la cesarea bé….Vaig haver de marxar a casa dels meus pares, però la tristesa es va apoderar de mi…després la por i finalment la depresió. Va ser el pediatre de família que va detectar que les coses no anaven com havien d’ anar i em va enviar a una terapeuta…Ho vaig superar. Però va durar mesos.És la meva experiència. La cara i la creu d’ un postpart. Espero que us ajudi a reflexionar. Suposo que els temps han canviat i aquestes coses no les fan així.
    ànims a totes!!!

  • lai31
    Posted at 19:17h, 15 noviembre Responder

    fa uns dies que segueixo aquest blog, i aquest post m’ha encantat. I ara, m’he temptat llegint algun post del blog del pare darth vader, i això de compartir experiencies per post de blog cada cop m’agrada més.
    Jo vaig tenir dos parts diferents, i dos post parts també molt diferents. Estic visquent força lluny d’on esteu vosaltres i aqui les coses es fan diferents. Puc dir que volia dos parts el més naturals possible. El primer va estar a punt de ser 100% natural, després de 10 hores de contraccions i un terratrèmol pel mig. I al final, va ser amb epidural de les antigues, perque la nena s’havia quedat «adormida» i cesària aquell dia, no era recomanable. i no em van deixar la nena ni un segon amb mi, la vaig veure ben poc durant l’estada a la clinica, total…un part d’aquells de clinica dels anys 80 m’imaginava jo. No m’explaiaré ara, pero el postpart va ser complicat, complicat. i la meva filla sempre era reàcia al contacte, temps després vaig apendre que l’apego que li havia faltat als primers moments podia ser-ne causa.
    El segon part, amb unes millors circunstàncies el dia del part, amb 4 hores de contraccions i quasi sense anestèsia, va ser un part molt fàcil, on la meva filla va anar directe sobre meu només neixer. i alla s’hi va passar, no només els primers minuts o els primers dies, sino els primers mesos. i encara hi segueix, tot el dia a sobre.
    Ai, que aixo sembla un post. Només acabo per agreïr el paper de les àvies (quan poden i volen) en el post part. Jo he tingut l’ajut de la meva mare, sobretot en el segon…i buenu, he de reconeixer que no hi ha com una mare per entendre un altre!
    Gràcies als dos pels vostres posts! Seria bo que tots els llegíssim abans de ser pares!

  • miri
    Posted at 21:39h, 15 noviembre Responder

    fa poquet que et segueixo i la veritat esque jo encara no sóc mare, encara ho estem intentant i la veritat es que ddel post part et parlen mes bé poc….jo he viscut dos post parts, un per part de la meva tieta i l’altre per part de la meva germana. La meva tieta ho va passar realment malament, va tenir depressió post part, no sortia de casa, no sabia que fer amb el nadó i la familia la vam ajudar molt. En canvi la meva germana el va tenir super bé el post part, una mica adolorida per la cesària pero estaba molt contenta amb el seu bebé. Jo no sé com serà el meu, dessitjo saber-ho més aviat que tard i seguiré molt atenta al teu blog.

  • Laia
    Posted at 19:24h, 17 noviembre Responder

    En primer lloc felicitats, tant de bó jo pugui escriure tant bé com vosaltres. Seré mare primarenca si tot va bé d’aqui a sis mesos, ja ser que falta molt, però m’encanta poder llegir les vostres experiències i espero i desitjo que ens serveixin a totes una mica, gràcies per compartir les vostres reflexions! El meu bloc és foqueta27 a 270 dies de ser mare.

  • marina
    Posted at 18:46h, 18 noviembre Responder

    cris, carles, os he de dir primerament felicitats per tenir dos blogs tan especials, també dir-vos que no nomes esteu arriban a public que siguin pares, si no que esteu superan franjes d’edat i teniu enganxats a gent molt mes jove i molt mes gran amb el vostre dia a dia i amb les vostres experiencies! os animo a seguir aixi ia actualizar mes el blog, perque tots ens deleitem amb maretameva i unpapacomodarthvader

  • Raquel
    Posted at 06:31h, 13 febrero Responder

    De vegades hi ha pares que NO estan a l’alçada… Pares que no suporten la inestabilitat emocional de la seva dona recent parida. Pares que la matxaquen, la renyen, i li diuen que s’en penedeixen de tot plegat tot just dues setmanes després del part. Pares que no duen gens bé haver perdut el monopoli de l’amor de la seva dona, i que no són capaços d’empatitzar amb els seus nervis, les seves angoixes, i just quan ella necessita un pilar al seu costat, el que troba és un enemic censurador.
    Ho dic perquè a mi m’ha passat… I ja fa un any que ens vam separar, quan la nena tenia un any.

    • crismoe
      Posted at 08:36h, 13 febrero Responder

      Si… A vegades també passa, és veritat, i ha de ser durissim trobar-te tan sola en moments així. Molts anims i molta sort valenta!

  • Helena
    Posted at 21:44h, 18 febrero Responder

    Encara no tinc fills tot i que últimament se m’està començant a despertar un petit instint maternal que mai havia tingut fins fa ben poc. Jo sempre havia dit que no sabia si voldria tenir fills, no ho donava per segur al 100% com totes les amigues del meu voltant, ho veia com una cosa a decidir. Ara si que se que vull tenir fills, no ara mateix, però potser d’aquí uns 3 anys quan rondi els 30, i ara que inconscientment m’estic començant a interesar per tots aquests temes crec que començo a entendre perquè els meus pares van esperar tant a tenir el meu germà. Jo sempre he criticat que ens duguem tants anys (8 anys) però llegint com n’és de difícil, dur i llarg el post-part ara començo a pensar que potser no és tan mala decisió que els fills es duguin forces anys. Bé potser tampoc cal que en siguin 8, però quan a tot això que expliqueu del post-part hi imagino a més ja un altre petit (o més d’un!) de menys de 2 o 3 anys corretejant per allà m’envaeix una sensació d’estress i d’angoixa… O és que hi ha algun motiu que desconec perquè sigui més aconsellable que els fills es duguin poc temps? Perquè veig que de fet, el més habitual és que, com en els vostres casos, el segon fill neixi quan el primer té al voltant dels 2 o 3 anys. Segur que hi ha més d’una teoria al respecte… encara m’he d’informar molt jeje Enhorabona pel blog!!!

  • Juddey
    Posted at 23:20h, 06 agosto Responder

    Enhorabona pel post al blog! M’he sentit tan identificada.. soc mare primerenca amb un petit de 4 mesos i un postpart que encara dura.
    Pagaria el que fos per tornar a posar-me dins el petit i tornar-lo a parir per fer les coses tan diferents..
    Vaig passar un bon embaras, era la futura mama mes feliç en aquest mon, pero tot va començar el dia que va neixer el petit de casa. Havia de ser el dia mes feliç de la meva vida i segur que ho va ser en el seu moment, pero ara no me’n recordo. Va ser un bon part, natural, amb la majoria de contraccions a casa i nomes 3h30 a l’hospital i que ara penso que em vaig quedar amb ganes de que dures mes, potser aixi men recordaria mes. El meu pla de part incloia veure sortir el cap del nen, posar musica que duiem i fer un tou de fotos.. i res de tot aixo. Al moment jo ho vaig decidir aixi i ara penso.. pq coi no vaig voler veure sortir el cap del petit.. i la meva major espina.. que caram li vaig dir al nen quan el vaig veure.. no recordo aquell moment, ni que plores ni que m’emociones, ni que ens vam dir amb el meu home ni que em fes una abraçada.. no recordo el que havia de ser el millor dia de la meva vida!! ..i aixo em trastorna..
    Despres a l’habitacio un feix de benrebudes visites, que ara no atendria pq no vam poder estar «nosaltres 3 sols» fins al dia i mig de ja ser una familia de 3!! I es que en el moment no hi atines. I mira que ens ho van dir a les classes de prepart..
    I tu estas amb que vols intentar recordar aquell instant que tot va sortir com no tenies planejat i que no recordes i t’enfades amb tu mateixa..
    A casa.. si, sense poder fer res i un mal literal als mogrons ensangonats que fins i tot tens panic quan el petit es desperta.. merdaaaa noo ara voldrà menjar!! Dutxant-te en aquella dutxa on feia 2 dies et dutxaves amb panxa, ara sense panxa. Es una sensacio molt estranya… Arranques a plorar.. I el pitjor de tot es que et trobes a un munt de gent intentant dir-te com criar i portar al teu fill.. i ho fan amb bona fe.. sobretot la familia pero.. realment n’estas farta de sentir que no ho fas be o prou be, que simplement es que no ho fas com ells voldrien.. pero amb les tevea hormones pel terra tot t’afecta. Et sents mediocre, inferior, penses que no ho fas be i tens l sensacio que els altres pensen que no t’importa massa..cosa que no es aixi!
    Farta de sentir aquest nen te gana, no menja prou, que els nens han de menjar i dormir (doncs no! El meu no menja i dorm pq es un juerguista i cul-inquiet!), que el nen necessita mes llet o que la teva llet no es suficient per ell, que necessita un bibero… i que la teva parella pensi que clar com ho diuen persones amb experiencia i totes coincideixen doncs deu ser veritat (amb la sintonia de plor del nen de fons i nervis pq no sabem q li passa). I es que en el nostre cas, el nen no es va enganxar be, no succionava amb eficiencia i no menjava el q havia de menjar. El petit passades 3 setmanes estava per sota del pes de la clinica i vam haver de donar-li suplement. A mi em va baixar la llet, ell demanava poc, jo fabricava poc.. i el que ens haurien de dir es que els primers cops que treus llet amb tirallets costa i gairebe no treus res.. en provar-ho.. au! Ja veiem on es el problema que el nen mengi poc.. i no!!
    Amb paciencia el bebe va remuntar de pes i o vaig aconseguir un realletament amb estimulacio amb tirallet. Ara portem una lactancia amb normalitat i estic supercontenta i orgullosa del realletament i l’esforç pero ningu em treura els neguits, nervis i comentaris que vaig patir els primers mesos de vida del meu petit, els que haurien de ser els mes bonics i tendres.. mesos que en teoria has d’estar mes tranquila, gaudint del bebe i q penso que no ho he fet suficient. Els millors mesos de la meva vida han estat un petit calvari.. o aixi ho pensen les meves hormones.. he passat de ser una dona feliç a ser una dona tista sense motiu (aparent). Aixi em sento.
    Quan estas embarassada et diuen.. aprofita per dormir.. i quan estas al postpart.. gaudeix-lo que passa rapid. Ja ho se aixo que passa rapid pero cal que m’ho recordin a tothora?? Cada dia que passa penso que no he tocat, cantat, parlat, jugat, mirat i gaudit al 100% del meu fill i aixo em mata.. es fa gran molt rapid i no he fet tot aquell allau de fotos artistiques que volia o tenir la seva petjada de peu petit en neixer.
    I les ploreres del postpart? Quan duren? Suposo que depen.. des del segon dia a l’hospital que van apareixer fins ara encara no han marxat i ara he de fer-ho en solitari pq el meu home, n’esta tins a la coronilla i amb raó!! Tot i que intenta entendre’m pensa que ja m’hauria d’haver passat i jo necessito plorar..
    Pagaria el que fos per poder tornar a aquell dia, a tenir el nen altre cop i fer les coses diferents, a saborejar el que es ser mare i passar-ho el millor possible i ser i sentir-me ben feliç. Encara ara no m’ho crec, no em crec que sigui mare!
    No pretenc fer servir aquest la resposta com a blog, necessitava dir-ho i si a alguna futuramama li pot ajudar millor i si alguna es sent com jo, que sapiga que no li passa nomes a ella, a vegades es important aixo.
    El postpart son moltes coses incomprensibles juntes. Tenim 9 mesos per assimilar que una panxa creix, que serem mares i amb un dia.. assimila que no la tens, que ja no esta dura ni gran i que marxes de l’hospital amb un «regal» per sempre i gratis!! i arribes a casa i que fas?? Uff son massa coses inconprensibles juntes..
    Gracies pel post i ja teniu una nova seguidora.

  • Juddey
    Posted at 23:47h, 06 agosto Responder

    He rellegit el meu post.. uff aembla q yot sigui dolent.. i no!! quan intercanvies mirades, jocs, fins i tot plors.. Penses que ets la millor dona d’aquest mon i que tens sort de tenir el teu fill. El millor del mon. Escric aixo i el miro mentre mama.. amb mi esta tranquil, segur, creix, s’alimenta i es protegeix. Me l’estimo amb bogeria!

  • Leah Bisquert
    Posted at 22:06h, 17 diciembre Responder

    M’ alegre molt de que pares així es preocupen de comprendre a les seues esposes a les que tant estimen. En realitat pense que al post-port deurien de canviar-li el nom, perquè en realitat no és un post-…, de veritat és el temps de començament de una nova vida independent que depén completament de la mare….i la mare cal que estiga recoltçada incondicionalment per tota la constel-lació familiar començant pel pare de la criatura. La etapa de la que estem parlant és un inici, un preludi més que un epilog….Un llarg nou camí de vida per davant, que comença per eixos xicotet passos dubitatius, però plens d’ amor i entrega total.
    Gràcies a Dèu vaig poder viure els meus dos parts tal i com vaig somniar que serien…i ara , després de 32 anys,puc veure amb més claredat el camí recorregut.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?