Mareta meva, el post part… Amics i familiars, llegiu, llegiu!

    La imatge d’una parella, entre llençols blancs amb un nadó que dorm plàcidament….
    La imatge d’una parella abraçada al sofà d’un menjador impol·lut mentre un nadó mama amb cara de            satisfacció…
    La imatge d’una parella que s’acarona mentre mira embadalida a un nadó que somriu…
    La imatge d’una dona que fa footing amb un cos esvelt una setmana després de parir mentre la seva              parella, fa pell amb pell amb un nadó que observa en silenci…
    La imatge d’un recent nascut rosadet i tot ple de saxons que es descobreix les mans…
    La imatge del silenci, de la pau, de la tranquil·litat, de l’amor, de la complicitat…
Si, sovint i sobretot si és el nostre primer embaràs somiem en aquests moments, tan màgics, tan íntims…somiem en aquests clitxés que hem vist a pel·lícules, a anuncis de la tele, a fotos de revistes…
I després arriba el Ko’s, les decepcions, les baralles, la por, l’angoixa, la fredor…
I és que un post part, sovint, no té res a veure amb aquestes imatges…
         Una dona que acaba de parir, hormonada fins les celles, és una lleona, una mamífera, una animal…
Una dona que acaba de parir i sobretot si no té ajuda, és una dona que ha passat de tenir un nadó a la panxa a tenir-lo fora, i el nadó ha passat de rebre calor constant, olor, i aliment sense talls a deixar de tenir-ho, a rebre massa llum, massa visites i massa sorolls…
La mare, que poques vegades haurà estat tanta estona amb les mans ocupades només pot estar pel seu fill…
El pare, no sap ni on posar-se.
          La lactància pot ser moltes vegades, no tant meravellosa…La llet sembla que no arriba mai el tercer dia, tothom hi diu la seva, les males posicions i la poca experiència provoquen clivelles i quan per fi arriba la llet, ingurgitacions, mastitis…Tothom en sap més que tu i tu, que amb els ànims de lleona vols per damunt de tot el bé del teu fill/a, mataries a qualsevol que et fa un comentari.
El pare, segueix desubicat…
        Sovint, el part no ha estat respectat, i per desgràcia portem un tou de punts al periné… Ens costa moure’ns , estem cansades i les visites no ens deixen dormir.
Dorm quan dormi el nadó” et diuen les veus expertes…
A si? I qui fa els àpats? qui neteja? Qui fot fora les visites?
        Hauria d’estar prohibit presentar-se a casa d’una recent-parida sense un parell de tuppers i ganes de rentar plats… Hauria d’estar prohibit que a més d’atendre visites, les mares hagin d’estar arreglades i amb un somriure forçat.
Visites: Deixeu-vos de tanta robeta de recent-nascut i recolliu la roba bruta, siusplau!
        Passen els primers dies i el nadó dorm, si, però no quan nosaltres ho fem…Per tant, les nits plàcides que havíem tingut, s’han acabat…
        Les setmanes passen i la gent no té altre cosa que fotre que preguntar-te: “com dorm el nen?”
Quan dius que “no dorm”, destapes l’ olla de consells i saviesa de tothom qui t’envolta, inclús dels que no tenen fills…
        Les setmanes passen i les tetes encara et fan mal, i aquest nadó que hauria d’ estar envoltat de pètals de roses sembla un alien incansable , un xupòpter de 52 centímetres que ha decidit que no et donarà treva.
El pare, segueix sentint-se desubicat. Fa el que pot, però no és suficient.
        Arriba la quarantena, i a partir d’aquí, la societat decideix que ja estàs bé, que els 13 punts d’episiotomia ja no els notaràs, que les clivelles ja estan superades i que el nadó ja dorm com a mínim 6 hores seguides. Que ja tornes a estar 100% tu i que pagaries per fotre un bon clau.
        Tornes del ginecòleg i la teva parella ja et mira amb ullets brillants, i tu penses que no ets normal. Que alguna cosa et passa…Et trobes encara feta un nyap, però la gent et mira com si aquesta etapa ja hagués hagut d’acabar perquè ja fa 40 dies que has parit!
        I així passen i passen els dies…Notes que et fas pipi cada vegada que esternudes, no tens ganes de sexe, les teves tetes ja no són teves i fa setmanes que no dorms dues hores seguides. La casa sembla un quadra i no tens temps ni de depilar-te. La gent et diu que has de sortir i tu només pensar que t’has d’enfundar en uns texans de pitillo i que t’has de planxar el cabell ja tremoles….L’únic que et reconforta és que el teu bebé et mira enamorat…si, sembla que sigui l’únic que et mira així. És l’únic que no et jutja, és l únic que no li importa si fa tres dies que no et rentes el cabell… Ell només vol els treus braços i realment tu només vols els seus… La teva parella comença a estar mosca, però perquè no ho entén, però ja ho farà…
         El post part és una etapa activíssima de l’embaràs i el part, i segurament és la més llarga i la més delicada. Si, el post part pot durar molts mesos, inclús anys… en canvi és la que més desapercebuda passa, i un post part desapercebut per la gent teu voltant és un autèntic infern.
        Una dona quan pareix necessita un tribu, que l’ajudi, que l’escolti i que li acariciï el cabell…necessita un mirada còmplice que li digui que ho està fent bé, necessita poder dormir una estoneta. Una mare en un post part, necessita massatges, que li facin un bon plat de sopa i que li rentin la roba.
Una mare en un post-part no necessita sexe, sinó amor incondicional, no necessita retrets ni baralles. Necessita tenir-ho tot controlat. Una mare en un post-part necessita a la seva mare. Una mare en un post-part necessita silenci de tothom menys del seu bebé…Necessita poder centrar-se en conèixer el seu fill i captar totes les senyals. Una mare en un post-part no necessita ser la mare de la seva parella.
Una mare en un post-part li bufa completament el que passi fora de casa seva i només somia en un bany calentó amb unes espelmes i olis essencials…
        Una mare en un post part és una dona que se sent perduda i necessita retrobar-se amb ella mateixa, i això és temps , perquè ella ha canviat, ara és mare, ara és una dona nova .
Llibre recomanat: http://www.mundotueris.es/es/parto-y-nacimiento/83-postparto-seguro.html
90 Comments
  • shyla
    Posted at 21:49h, 02 noviembre Responder

    Genial, com sempre! Quan acabem la nostra formació hem d'ajudar a que això canviï per moltes dones!

  • Miriam Cortés Martorell
    Posted at 22:09h, 02 noviembre Responder

    M'encanta!!!!

    • nueia NURIA
      Posted at 19:25h, 10 noviembre Responder

      Estic molt d’acord en tot….tenir un fill es lo més marevellos de la vida,,,però tambe és molt dur els primers mesos….lo més important es ser tu mateixa. I no deixar que els altres en diguin com ho has de fer… Ser mare es sencillament estimar , cuidar i protegir….i donarli lo millor de tu….encara que no ho entenguin algunes persones del teu voltant.. Tinc dues filles. I tornaria a fer lo que i fet sense cap dubte…

  • Inski
    Posted at 01:11h, 03 noviembre Responder

    Quanta raó Cris!Respecte al dormir, jo sempre deia que dormia molt bé, però se m'escapava que dormia amb nosaltres… i llavors em deien "així qualsevol…" O_oSort que en el meu cas la meva parella va ser un suport incondicional!

  • shyla
    Posted at 07:40h, 03 noviembre Responder

    Que bó, com si a algú li obliguessin a fer les coses d'una manera o d'una altra. Sembla que si tú dorms amb el teu fill estiguis fent trampa oi?

  • Anonymous
    Posted at 20:14h, 03 noviembre Responder

    M'ha encantat!!!

  • Anonymous
    Posted at 21:30h, 03 noviembre Responder

    Des que vaig ser mare per primera vegada, fa 6 anys, sempre dic q ens convertim en lleones!!!! Tens tota la raó en el que dius…

  • Mireia
    Posted at 09:28h, 04 noviembre Responder

    M'ha encantat la teva entrada al bloc. Sóc mares de tres infants, i encara recordo aquest post-part de la primera com si fos ahir. Després la vida canvia i els altres post-parts són diferents però el primer jo el vaig viure tal qual expliques! Gràcies! Passaré l'enllaç al grup d'acompanyament a la criança "Ja tenim un fill" de Sants

  • marta mercader
    Posted at 14:59h, 04 noviembre Responder

    Cris com sempre Genial!!!!! Tot i sent una entrada un pèl durilla m'has tret un somriure!

  • Montse Esteban
    Posted at 15:38h, 05 noviembre Responder

    Muchas gracias Cris por expresar lo que muchissimas mujeres sentimos en esta etapa tan dulce como es el post parto…y a veces tan agridulce. El sentirte que eres la única que no entiende lo que todo el mundo parece ver tan claro es, como poco desalentador. Te tengo que agradecer que me has hecho retroceder tres años y medio en el tiempo…en el tiempo de mi recien estrenada maternidad después de muchos años de búsqueda y muchas desilusiones…por fin vino lo que más ansiaba y del que hoy en dia «como cualquier leona» arañaria por él. Si no te importa me gustaria compartir en mi blog , el que estas invitadisima a pasar, tu post (siempre indicando de donde procede).
    http://www.espositivoporfin.blogspot.com

    Gracias de nuevo por hacernos revivir el momento de nuestro post-parto!
    Un abrazo de parte de «una leona»

    • crismoe
      Posted at 17:21h, 05 noviembre Responder

      Hola Montse, muchisimas gracias por tu comentario!
      Claro que puedes compartir mi post! Cuanta mas gente lo lea mas post partos comprendidos tendremos 😉

  • Enric Pineda
    Posted at 05:50h, 06 noviembre Responder

    Ah, el post-part (llegir com si fos el Ferran Monegal), quina època més cabrona. Jo, com a pare desubicat, vaig viure la primera setmana com un autèntic tour de force, provant de fer-me a la idea de que a casa ja n’érem 4 (compto a la gata també). Però en el meu cas de papa compromès, just quan semblava que estava començant a agafar el ritme a la situació, a acostumar-me a dormir una mitjana de quatre hores diàries de forma discontínua, va i se m’acaben els 15 meravellosos dies de permís. I vinga, a partir de llavors, suma les males nits (i el conseqüent estat d’ànim alterat) amb el fet de cardar-te 200 quilòmetres diaris per anar i tornar de la feina (oh, la meravellosa vida del commuter).

    El post m’ha agradat molt, però per una raó en especial: hi has escrit tot allò que jo dic de paraula als amics i coneguts que estan a punt de ser pares. I a mi em titllen de «cabró» tot dient-me «com et passes», però crec que és necessari. Cal que les mames es facin a la idea, i cal que els papes ens fem a la idea del que passaran les mames per poder estar a l’alçada quan arribi el moment. Que per molts de nosaltres la feina s’acabà amb l’última empenta abans d’ejacular.

    Serà compartit, i si em permets, em servirà d’inspiració per fer una cosa semblant des del punt de vista del pare.

    Enric (orgullós pare de dues badufes de 2 i 4 anys i FILF en potència)

    • crismoe
      Posted at 10:10h, 06 noviembre Responder

      Hola Enric!
      M’has fet riure amb lo de pare cabró…però sigui com sigui no tindràs escapaoria:
      Si avises els teus amics abans que tot succeixi ets un cabró pe`ro si els ho pintes tot de rosa, seràs un cabró igual, però més tard!
      Gracies epr llegir-me. Contenta que t’hagi agradat!

      Cris Moe

  • MC
    Posted at 10:00h, 06 noviembre Responder

    Hola Cris!Vaig començar ahir a llegir el teu bloc i la veritat és que em sento molt identificada amb tot el que dius. Jo tinc un nen que en un parell de dies farà els onze mesos i en qüestió de son ho portem igual que el Xavi i tú. Tambè comparteixo amb tú l’opinió sobre la LM i aquest últim post m’ha semblat genial 🙂 A partir d’ara tens una lectora més 🙂 Sal.lutacions i força! 🙂

    • crismoe
      Posted at 10:12h, 06 noviembre Responder

      Moltes gràcies! No puc dir que m’alegro compartir les males nits amb tu, perquè és una bona putada! jajaja però m’alegro molt que entre unes i altres ens anem sentint identificades ia a l’hora reconfortades…No som tant bitxos raros oi?

  • vinilvip
    Posted at 17:55h, 06 noviembre Responder

    Hola, Cris. T’acabo de descubrir…i m’has deixat sense paraules. ¡Felicitats! Tu les tens totes. Gràcies x escriure a cor obert. Montse

  • Roser
    Posted at 20:38h, 06 noviembre Responder

    Jo m’estic plantejant ser mare… tinc bastants números de bessonada, però amb aquesta descripció, és per adoptar-los i estalviar-me el postpart!! He llegit aquest post amb la meva mare al costat (mare de dues bessonades que es porten 15 mesos), i ella diu que per sort no ho va viure així (això sí, aquell temps, fa uns 40 anys, es va instal·lar a casa els meus avis un mes seguit). Tot i no ser mare, miraré d’anar-te seguint pel dia que ho sigui. I el pare que en té tantes ganes (la meva parella), primer li faré llegir això perquè es vagi conscienciant..

  • CCC
    Posted at 21:57h, 06 noviembre Responder

    Ufffff, quanta veritat. Ho diu una lleona, mare de bessonada de 2 anys i mig i un nadó de tres mesos que fa tant de temps que no dorm dos hores seguides que ja ni les troba a faltar… Molt bo el post i el blog en general. Tant de bo ho llegira la meva família… que de vegades sembla que el meu company i jo són rarets del tot. Felicitats per la teua família i per les ganes de compartir les teves experiències!!!

  • natàlia
    Posted at 22:35h, 06 noviembre Responder

    aaix quanta rao!jo vaig tenir al peke amb 26 anys, convençuda d k la maternitat i la lactancia eren quelcom super natural, que em sortiria sol, i que em recuperaria rapid perque era jove… innocent de mi! despres d parir un precios nado d 3’950kg el pospart ha estat llarg. i es molt cert k els pobres pares no saben on dar-les. sort d les nostres mares!
    m’ha encantat el post. gràcies!

  • Isabel
    Posted at 09:37h, 07 noviembre Responder

    Moltes gràcies per expressar en paraules el que sentim moltes dones i el que sembla que no vulguin entendre els que ens envolten (de vegades, fins i tot les pròpies mares, és que ja no s’enrecorden??).

  • Tania
    Posted at 14:13h, 07 noviembre Responder

    Simplemente perfecto , aunque en algunas cosas no tuve esa misma experiencia, ya que tuve la grandisima suerte de tener una gran ayuda , es cierto que esas sensaciones y sentimientos son tal cual los describes!! Yo solo puedo dar las gracias a mi marido por que me ayudó hasta el punto de ir tan sonambulo como yo , y de amigos y familia que venían con la merienda preparada para mi a visitarnos incluso alguna cena 🙂 con tu permiso comparto y me quedo

  • Lola
    Posted at 14:48h, 07 noviembre Responder

    disculpeu ser una nota discordant. vaig perdre el pare del meu fill quan estava embarassada de 4 mesos. sense més família i amb una cesària, al cinquè dia de l’hospital vaig arribar a casa sola i amb un nadó. evidentment, no em podia permetre el luxe de tenir depressió post part, ni tenia a ningú que m’ajudés en res. i m’he sortit perfectament, sense ser cap heroïna ni cap ésser d’una altra galàxia. ja ni parlo del que suposa ser mare en el tercer món, i també tiren endavant els seus fills. sincerament, no hi ha per tant.

    • crismoe
      Posted at 10:11h, 08 noviembre Responder

      Lola, abans que tot, lamento molt la pèrdua del pare del teu fill, no em puc arribar a imaginar el patiment pel que has passat…
      PEr altre banda, em sembla que ningú està parlant d’ heroïnes sinó d’altres circumstàncies , d’altres vivències. Cadascú ho viu com pot i ho fa el millor que sap, però això no vol dir que sigui fàcil. Gracies per llegir-me.

  • Anna
    Posted at 19:46h, 07 noviembre Responder

    Quina meravella!! Fa 33 anys del meu primer part i des d llavors esperava q algú tingués el coratge d expressar per escrit el q totes les dones vivim en el post-part. Moltes gràcies per descobrir a la llum pública una realitat que comporta un canvi radical en les nostres vides i en la de les nostre parelles.

  • Anna
    Posted at 20:27h, 07 noviembre Responder

    Moltes gràcies per tanta veritat com expliques, perquè ja era hora que alguna mare tingués la valentia de dir el que realment es viu en el post-part; per fer saber a tothom de quina manera tan radical canvia la vida, tant a la mare com al pare. Gràcies mil!!

  • tse
    Posted at 20:38h, 07 noviembre Responder

    Felicitats xl post! Fiques en paraules el q vec q moltes hem passat. M encanta lo del pare desubicat! Aixi ho llegis ell…i potser entendria mes coses!

  • Marina Segura
    Posted at 22:37h, 07 noviembre Responder

    gran post! Quan estava embarassada em van recomanar un llibre que el major consell que donava era mes o menys » pasa’t els consells que et donin pel forro o acabaras boja, segueix el teu instint i no escoltis a ningu mes» es l’unica cosa en dos dits de senderi a part d’aquest post que he llegit sobre un part/post part 🙂

  • Cristina
    Posted at 09:21h, 08 noviembre Responder

    Gran post!! Espero que les futures mares no es facin enrere 😉
    Jo he tingut la gran sort de tenir els pares al costat, que durant les primeres dos setmanes vàren fer-me mil i un tàpers perquè els menjars no fossin cap preocupació. També, vàrem contractar una dona de fer feina perquè ens fes una neteja general, molt recomanable!!
    I totalment d’acord, que les visites vinguin amb menjar o panyals!!

  • Marta
    Posted at 09:48h, 08 noviembre Responder

    Tot tan cert…! En el meu primer post part em vaig sentir així. Ara falta poc més d’un mes per tenir a la reina de la casa i m’aterra no saber organitzar-me ni estar a l’alçada amb el Nil, de casi 3 anyets. Alguna xerrada o article sobre com sobreviure al segon post part amb un mini germanet «ajudan-te»? Gràcies!

    • crismoe
      Posted at 10:07h, 08 noviembre Responder

      Hola Marta!
      Per mi el gran llibre del post-part és el de http://www.mundotueris.es/es/parto-y-nacimiento/83-postparto-seguro.html pe`ro ara no recordo si parla dels germans…
      A l’alçada HI ESTARÀS!Ets sa mare!!! Pe`ro no, no és fàcil…PEr mi va ser més dur el segon post-part precisament per això, però no decaiguis eh! No et tallis amb el teu voltant i DEMANA AJUDA, tanta com faci falta, i per la resta….deixa’t fluir! I sobre tot, parla molt, molt i molt amb la teva parella i les persones amb les que convisquis més… Aix! quins records que em vénen! va ser dur, però PRECIÓS!

      • Marta
        Posted at 10:19h, 08 noviembre Responder

        Gràcies per la recomanació i els ànims! 😃Ens en sortirem!

  • Elena.
    Posted at 10:07h, 08 noviembre Responder

    Sóc nova en això dels blogs i descobrir-te ha estat una sorpresa agradable! Em queden anys per pensar en ser mare, però tot allò femení sempre m’ha interessat. Així que m’aniré passant per aquí!

    Si t’agrada la muntanya al meu blog (Instints Salvatges) trobaràs aventures diverses d’una bloggera principiant.

    Salut!!

  • fefa
    Posted at 13:09h, 08 noviembre Responder

    XAPÓ!!!!

    Jo quan vaig parir vaig pensar, ja està feta la feina… sembla que només et prepares pel part… que ingenua… ens hauríem de preparar per al pospart… ningú t’ho explica o ningú s’ho creu… però allí està…són uns mesos durs que pagaries per una dutxa de 10 minutets…

  • Laura
    Posted at 14:43h, 08 noviembre Responder

    BONÍSSIM!!! És exactament així. Jo fa 4 anys que vaig tenir la primera filla i ara estic embarassada de 6 mesos de la segona.
    Amb el teu permís, imprimiré aquest article, i el faré llegir a totes i cadascuna de les visites indesitjables que tingui, la primera, la meva sogra, jajaja!!!

  • irene
    Posted at 18:12h, 08 noviembre Responder

    Preciosa tu carta !! cientos de mujeres nos veremos reflejadas en ella ,,,,un beso a mi mama y a mi tata que siempre estuvieron acompañándome en mis tres partos que no fueron faciles

  • vicens
    Posted at 18:36h, 08 noviembre Responder

    moltes veritats !…però també uns quants errors. No totes les dones- mares estan tant desprotegides com es planteja.Encara que siguin una minoria, algunes tenen una parella conseqüent…vull dir que també
    és veritat que alguns homes no son uns bèsties … i encara que l’article reflecteixi una realitat, malauradament greu i indesitjable, convé una certa pedagogia positiva; vull dir que es desprèn una amargor considerable i això no crec que ajudi gaire. Disculpeu la intromissió i lamento molt el patiment que heu de soportar.
    La meva admiració en tot cas. Un pare vell.

    • crismoe
      Posted at 22:25h, 08 noviembre Responder

      Bona nit Vicenç!
      No he dit en cap moment que els homes siguin uns bèsties! jejejeje! El que passa és que llegir entre línies pot provocar molts tipus de percepcions. En el meu post parlo sincerament d’un home desubicat, no pas poc conseqüent!
      Jo crec, Vicenç, que moltes, MOLTISSIMES dones ens sentim com reflexo a l’article…No és una cosa que m’inventi, és una relalitat que cal analitzar profundament epr poder fer un pas endevant.
      El meu post no és un post assajat, ni meditat…les paraules m’han sortit com m’han sortit i potser epr falta d’estructiura s’estan creant tantes confusions.
      NO he volgut transmetre amargor, sinó , potser, un punt de rencúnia.
      Aquest post és un crit de socors,una manifestació, una manera de dir-li al món: No m’agrada el sistema.
      MOltes gràcies per participar.
      Salutacions. Una mare jove 😉

  • Chobi
    Posted at 23:06h, 08 noviembre Responder

    http://www.youtube.com/watch?v=PlURo9vMeXg
    Posali aquest video al teu home, potser li serveix d’alguna cosa!

    • crismoe
      Posted at 07:33h, 09 noviembre Responder

      Ostrres Chobi! com he rigut!!!! molt bo, MOLT! Merci per compartir-lo!

  • rakel
    Posted at 03:11h, 09 noviembre Responder

    Hola!!!
    En pleno.momentonpostparto…me siemto identificadisimaaa!!
    sobretodo en el tema.visitas!!!
    Pero he.de.decir que tengo la.gran suerte de tener a mi lado..alguien.muy poco desorientado…que marca las.iviitas…los.tempos…i como se.hace cargo.del.niño…c.afortunadamente..los.tiempos.cambian…muchas gracias por todas.las.parejas que estan ennla.sombra…soportando.las.malas noches a tu.lado…y perdiendo.elnprotagonismocuidaida..me.mima..a…sin dejar de decirme.lo bien.que lo.estoy haciendo…cuando ya.me.vence elnsueño

  • monicatasoc
    Posted at 05:25h, 09 noviembre Responder

    M’ha encantat el teu escrit, de veritat que t’admiro, m’hagues agradat poder escriure com ho fas. Jo soc mare fa tres anys i ha sigut molt dur no nomes pels plors o mal dormir, aixo hem vaig acostomar i ho portava bastant be, sino per la falta de comprensio, recolçament, carinyo, etc., que vaig trobar a faltar per part del papi i sobretot la seva familia. Tens tanta rao amb les teves paraules que m’hagues agradat que ells ho haguesin llegit fa tres anys. Tant de bo aquest escrit arribi a temps a molts post parts. Felicitats de nou!!!

    • crismoe
      Posted at 17:31h, 10 noviembre Responder

      Hola Monica, tu i jo hem de prendre un cafè, que tenim vides paraleles! jajajaja! No, en serio, jo em vaig sentir així…Tot i que el meu marit ajudava molt a casa, jo necessitava que m’ajudés a mi, com a persona, com a dona….és molt difícil la comunicació en un post part… És difícil que ens entenguin igual que és difícil que noslatres els entenguem a ells…
      Gracies per llegir-me i sort!

  • Cati
    Posted at 05:45h, 09 noviembre Responder

    Hola! M’ha arribat aquest post per casualitat i m’ha fet ganes llegir-lo. Tens molta raó en lo que dius. Jo sóc mare de dos, un nin de 5anys i una nina de quasi dos. Ni un ni l’altre han estat dormidors de bebés, un autèntic calvari!! Però dir-te que el temps va passant i tot roda un poc millor (la meva experiència clar!). El major ja dorm tooooot el vespre i la nina ja un poc millor, al manco dorm 5-6 hores seguides i ja és molt!
    Respecte al tema «pares» vaig viure com moltes aquests mateixos moments, sobretot amb el primer, i la única manera per poder-ho superar és xerrar, xerrar i xerrar del tema, dels sentiments de cadascú. El meu home em va dir un dia: «yo necesito el mismo tiempo que tú para hacerme a la idea que soy padre, me llevas 9 meses de ventaja». En aquell moment me va caure fatal… Amb el temps he comprès el que volia dir. És molt bon pare!
    I dir-te que no s’ha de tenir escrúpuls amb les visites. Ell va prohibir visites a l’hospital i a casa les primeres setmanes. Només els més pròxims podien venir. Qui li agradi bé, i qui no també!!!

    Molta sort, la maternitat és difícil però moooooolt gratificant!
    I enhorabona pel blog!

    • crismoe
      Posted at 17:29h, 10 noviembre Responder

      Hola, moltes gràcies per llegir-me i per participar 🙂
      Entenc el que em dius i ho comparteixo al 100%.
      En referencia al pare, dir, que potser s’ha creat una mica de confusió…em dona la sensació que la gent s’ha pensat que tinc un marit desastre total i no és així! Ell també m’ha ajudat moltissim i és el millor pare que puguin tenir els nostres fills, pe`ro emocionalment va ser molt dur els primers mesos. Ens va faltar lo de xerrar, xerrar i xerrar 🙂
      Les nits són dures, durissims…jo estic com tu. Molta sort en tot!

  • Chobi
    Posted at 10:48h, 09 noviembre Responder

    Es fa el que es pot per prendre’s les coses amb humor!

  • cristina
    Posted at 07:23h, 11 noviembre Responder

    L’escrit és molt interessant, però no entenc la última frase: «perquè ella ha canviat, ara és mare, ara és una dona nova , una dona més dona que mai». què vols dir amb » ser més dona que mai»?

    • crismoe
      Posted at 09:24h, 11 noviembre Responder

      Hola Cristina,
      Vull dir que una dona que acaba de parir és quan té la dosi més alta d’ hormones femenines, quan acaba de tenir un fill, els instints primitius surten més que mai, les parts del seu cos de Dona, funcionen a un ritme més frenetic que en cap altre moment: els pits, l úter… M entens?

  • Pingback:Un postpart compartit - Ara.cat
    Posted at 09:28h, 14 noviembre Responder

    […] un pare i una mare donessin el seu punt de vista sobre el postpart, després d’haver escrit un brutal post sobre el tema , i que va tenir un munt de visites. A mi em va semblar una idea collonuda, ja que per […]

  • Pingback:UN POSTPART COMPARTIT, per Carles Escudero i Cris Moe | Mareta meva...
    Posted at 09:58h, 14 noviembre Responder

    […] el post anterior no comptava les visites que he tingut…normalment em llegien 4 amics i aquesta vegada la cosa […]

  • Glòria
    Posted at 18:21h, 14 noviembre Responder

    Estic plorant com una magdalena…tinc un «panellet» que va néixer el 1/11 enganxat al pit i no puc dir res mes que:QUINA RAÓ QUE TENS…preciós l’escrit, em reconforta veure que totes estem igual, i gràcies a tu, la pròxima visita que vagi a fer a una nova mare, li portaré un bon tupper de macarrons 😉

  • Roser
    Posted at 17:29h, 16 noviembre Responder

    El meu postpart no va ser tan dur com dius, potser perquè jo tenia un marit que no havia de desaparèixer al 15è dia (com si fos una carbassa per anar a una festa), potser perquè sóc una mica rara i m’encanten les visites… Però si que vaig trobar a faltar que la meva mare es passés per casa a ajudar enlloc de pressionar des del minut 0 per quedar-se sola amb el nen (em sentia com si me’l volguessin treure, però també em sentia fatal per «privar-la» del seu primer nét), o que em donés suport amb la lactància enlloc de criticar-me, o que…
    Les cares d’horror de la família quan van saber que tenia clivelles també van ser d’antologia (i ja ens tens a mi i al meu home, explicant-los que existeixen les mugroneres, ben bé com si els expliquéssim que les rentadores de càrrega vertical ja no són un perill per a la vida humana ^_^).
    La nostra sort va ser que jo havia llegit molt i que vaig continuar llegint durant el postpart: llibres, blocs, revistes… Però també que ja tinc 36 anys i una manera de prendre’m la vida moooooolt a la tranquil·la. La meva cosina gran, que va ser mare als vint-i… (els seus fills ja entren a l’adolescència) encara al·lucina que no m’angoixés gens!

  • Pingback:Consells per a pares primerencs | 9 mesos impacients
    Posted at 18:08h, 16 noviembre Responder

    […] a “Mareta meva” (el vídeo estava als comentaris, però el post també paga la […]

  • Pingback:16 setmanes | El blog de la Maria
    Posted at 10:52h, 02 diciembre Responder

    […] que has d’agraïr… Doncs no, és clar que no… Hi he estat pensant arran d’un blog que ha circulat últimament pel Facebook, i la pregunta que em faig i que Mr. Google no m’ha sabut respondre d’una manera […]

  • nuriadolader
    Posted at 22:18h, 26 enero Responder

    Reblogueó esto en El efecto Mary comentado:
    Aunque mi experiencia con Mar no fue como la que se cuenta… Este post dice taaaaantas verdades! Sobretodo reconozco la actitud de algunos amigos no-padres que de repente te miran con cara extraña porque ya no actúas como antes… Sin rencores!!!!

  • Víctor Brossa
    Posted at 10:59h, 09 febrero Responder

    Hola, mi nombre es Víctor Brossa. soy artista y estoy preparando un documental sin ánimo de lucro y solo para informar de las verdades del parto y postparto desde un punto de vista más consciente (Una trilogía de 6 horas) y me gustaría traducir al castellano tu texto y usarlo citándote como autora. Si te parece bien y me das el consentimiento, escríbeme por favor a galerialalinea@hotmail.com
    Un abrazo y felicidades

  • oscarguirado
    Posted at 11:43h, 09 febrero Responder

    Que bo quan les mares es permetin (us permeteu) demanar el que us senta be i la societat (familia, amics, veins,…) respecti el desig i les necessitats de qui acaba de donar vida i està dedicada al mes important durant un temps.
    Gràcies per l’escrit!!! I per possar consciència!!!

  • Roser
    Posted at 23:25h, 09 febrero Responder

    Moltes gràcies. Acabo de llegir aquest post i estic escrivint amb llàgrimes als ulls. Necessitava adonar-me que no estic boja, ni histèrica i que les coses han canviat.
    D’aquí a dues setmanes el Pol ja farà un any . És el millor que m’ha passat mai però no puc evitar sentir-me trista i incompresa. Amb la meva parella les coses estan molt tenses ara mateix (més del que ho havien estat mai) i no hi ha manera que ens entenguem. Sempre havia estat el meu puntal i ara ha desaparegut, no entén res d’això que expliques ni ho vol entendre. Per ell ja hauria hagut de tornar tot a la «normalitat» fa molt temps.
    Sé que per més que li demani no llegirà aquest post perquè diu que estic «carregada de romanços» però el penso fer arribar a tota la gent que pugui, per recolzar i per mentalitzar.
    Moltes gràcies! M’has fet molt de bé en un moment en què em feia falta

    • crismoe
      Posted at 08:20h, 10 febrero Responder

      Roser, sé que et costara de creure ara mateix, pero si supereu aquesta etapa on tots dos us sentiu temiblement incompresos, sapigues que hi ha un moment que cobtra tot pronostic les coses es comencen a posar al seu lloc. És trist, pero la realitat és que nomes ens podem comprendre entre nosaltres… Antigament les dones vivien en xarxa, ara estem soles i tot es fa terriblement dificil. Fem pinya entre nosaltres, la resta el temps ho recoloca… Jo fa poc estava con ru… No va ser fins els 18 mesos dels meus dos fills que tot va començar a tornar a la normalitat… Paciencia i xarxa. Una abraçada

      • Roser
        Posted at 13:47h, 11 febrero Responder

        Moltes gràcies una altra vegada. Tant de bo hi hagués més consciència sobre com la tan volguda arribada dels fills ho canvia tot: la vida de parella, les nostres prioritats, a què donem importància realment…
        És un moment en què moltes emocions i sentiments nous apareixen i allò que havies parlat i acordat durant l’embaràs es descontrola perquè ni la teva parella ni tu mateixa pensàveu que actuaríeu i reaccionaríeu de la manera que ho esteu fent.
        Paciència i voluntat d’entendre’ns.
        Gràcies pels ànims Cris

  • joan ros
    Posted at 10:23h, 22 agosto Responder

    Yo soc paré de dues nenes una de 13 de la primera dona i una de un anyet recen fet, i Puc dir que encare que ser lo que es les males nits e intentat estar a l’alçada al costat de la meva marevollosa dona. Intentan que no escolti ningu que faci la seva la familia es un caos tots a la seva visites visites i per que no tocades de collons , perola pintor part sempre reproducciones La dona encara que yo ayudi a lleva dona sempre ella fa mes no para y aixo pasa amb totes i el que digui que no no diu la varita. Yo treballo de nit la meva dona es lleva a les sis i no sempre la.meva.petita esta dormida a les vuit i menys dormint Tota la nit que fácil jajajaa per la gente. A mi me la bufa els comentaris de la gente yo dormo a l’habitacio de la meva filla gran aixi no despertó a la petita cuan marxo a treballa i aixi la meva dona pot INTENTAR DESCANSAR SÍ INTENTAR DESCANSAR ya dormo el caps de setmana amb elles yo se lo que sentó per la meva dona i ella el que se trata per mi. Vida no ser si veras aixo pero el meu amor no es de passada es una promesa a llarg termi

  • ortensi
    Posted at 11:46h, 05 septiembre Responder

    Em sembla que l avida es molt mes facil. Les nostres mares parien i l´endemá anaven a collir olives si era l´hivern.
    Jo he tingut bessons, ja tenen 42 anys, désprés vaig tenir un tercer fill. He dormit poc, he treballat molt, Aquella epoca les baixes de maternitat curtissimes… Han surtit tots tres feliços i lluitadors, sense masses problemes. Hi ha epoques dificils, peró es questio de inteligencia, i bona voluntat,
    I mai vaig perdre un minut pensant si ho feia bé, malament o calia fer un altre cosa. Molt d´amor amb la parella i a disfrutar de cada moment .El millor que m´ha passat son els fills, la parella i ara 5 nets i un que está a punt d´arrivar.

    • crismoe
      Posted at 12:10h, 05 septiembre Responder

      M alegro molt que per ho vegis tan fàcil i engorabona per la familia tan fabulosa que tens! Pero no totes les persones ho viuen igual o totes les maternitats son iguals, discrepo totalment en que sigui qüestió d intel.ligencia i bona voluntat.també és qüestió decrecursos fisics, emocionals, economics i socials, entre d altres.

  • Cristina
    Posted at 13:09h, 20 marzo Responder

    el suport de la teva llevadora t’ajuda a reconduir els milions de comentaris que t’arriben, dubtes,…i també ajuden al pare a saber acompanyar a la mare si aquest ha acudit a classes de preparació al naixement.

    • crismoe
      Posted at 13:39h, 20 marzo Responder

      Jo diria: el suport de la teva llevadora t’hauruq d’ajudar a reconduir els milions de comentaris que t’arriben, dubtes,…i també hauria d’ ajudar al pare a saber acompanyar a la mare si aquest ha acudit a classes de preparació al naixement.

      Que ets llevadora?

      És una llastima que algunes , per culpa del sistema, no puguim fer aquesta feina i d’ altres per poca vocació.

      Molt em temo que la realitat és ben diferent, m agradaria saber quantes dones han rebut de la llevadora el suport que descrius aquí…

      Moltes gracies per llegir-me i pel teu comentari 🙂

      • Merce
        Posted at 21:29h, 20 marzo Responder

        Hola, soc mare de dos nens, el gran te nou anys i el petit, set…
        M’he sentit molt identificada amb el teu post.
        Amb el teu escrit he recordat com si fos ahir el postpart del meu fill gran, vaig tenir molts problemes amb el tema de la lactancia materna, el nen no s’alimentava be, no passava ni una hora que em tornava a demanar pit, i com m’havien dit que el pit era a demanda, doncs
        jo tot el dia amb el nen al pit, se’m van fer clivelles i enlloc de ser un moment bonic, era un suplici cada cop que em posava a donar-li el pit, a mes a mes, no dormia ni de dia ni de nit, suposo que era perque no es quedava tip, vaig plorar molt, moltissim, fins al punt de sentir-me que el meu fill no es mereixi tenir-me a mi de mare perque no li podia donar el pit, i enlloc de rebre el suport de la meva llevadora, es va limitar a dir-me que havia de tenir mes paciencia i que segur que passats uns dies el dolor de les clivelles passaria i em donar una pomada perque no em fes tant mal quan em poses el nen al pit… Vaig aguantar aquell calvari, si per mi va ser un calvari, fins que el nen va fer dos mesos i mig, quan aconsellada per la meva germana, que li havia passat el mateix, li vaig dir a la pediatra del nen que em recomanes una llet artificial per complementar el pit i aixi jo descansar una mica. Als tres mesos ja va deixar de pendre pit, a llavors tot va canviar, el nen dormia mes, no plorava tant i jo vaig començar a sentir-me millor, i vaig començar a disfrutar del meu fill.

        Dos anys mes tard, embarassada del meu segon fill, una altra llevadora em va reconeixer que l’actuacio de la primera llevadora no va ser la mes correcta, ja que s’hauria d’haver adonat que no era normal que el nen demanes tant sovint el pit.

        Amb el segon tot canvia, tu decideixes i no et deixes influenciar per les opinions dels altres, i t’adones que ningu millor que tu coneix al teu fill i per tant, si per poder dormir tots be, el millor es que dormi amb tu, doncs dorm amb tu o que si vol braços doncs l’agafes o si no vol els cereals en papilla i amb bibero se’ls pren, doncs amb bibero… Per tant, seguiu el vostre instint, que no falla mai!!!

        Als pares els hi diria que, quant vegin a la seva dona recient parida plorant, no li preguntin perque plora, simplement li donin una forta abraçada que les faci sentir estimades, mimades… I colaborin molt mes, que el fet que vagin a treballar cada dia fora de casa, no els eximeix de aixecar-se a la nit a veure perque plora el nen, la mare tambe te dret a descansar, que durant el dia tambe treballa molt, si, si a casa, pero tambe es feina.

        Molta força mares que encara que sembli que no passa, tot passa i queda com histories per explicar.

        Mercè

  • 100% dona
    Posted at 23:54h, 20 marzo Responder

    De veritat «més dona que mai»??? Sóc la única a qui li sembla molt ofensiu? Què passa, que les dones que no volen o no poden tenir fills són menys dones?? Què són doncs??
    Penso que hauriem de començar a superar certes coses, perquè si no, no avançarem mai, i si no comencem per nosaltres mateixes, malament anem…

    • crismoe
      Posted at 10:38h, 21 marzo Responder

      Ostres! Ofensiu? Per res del món ho pretén ser, no he dit pas que les dones que no volen ser mares o no poden siguin menys dones… Això és una interpretació teva! Sóc una gran defensora de que les dones facin de les seves vides el que vulguin, gmfaltaria! Jo em puc sentir més dona que mai el dia que pugi el canigó i no per la que no li agradi pujar muntanyes serà menys dona… Parlo de Dona en 2 sentits: el primer en el sentit de la fortaleza fisica i emocional. Ser dona és una actitud, i en un post part, superar les dificultats que ens amparen et fa ser mes dona que mai en quant actitud. Per l altra banda parlo de biologia: en un post part els organs sexuals de les dones, la bioquímica, els pits, etc és quan més feina conjunta faran en tota la època fèrtil. Per això lo de més dona que mai. És totalment poètic, bucòlic i per res res res del món és sexista, separatista o excloent. Gracies pel comentari

  • Ainhoa
    Posted at 11:04h, 22 marzo Responder

    Hola!! Acabo de descobrir-te i porto cinc minuts plorant!!! Tinc un bebé de quatre mesos i he tornat a viure l’experiència més meravellosa, estressant, trist, feliç, boja, irreal i impressionant de la meva vida!!! Jajajaja..
    Quin fart de plorar els primers dos mesos!! Les meues hormones me la van jugar fins el punt d’abandonar la lactància materna…. ara ja ha passat i Jordi creix molt i està guapíssim i molt feliç!! Però la sensació de no haver estat a l’altura i d’haver-me deixat vèncer massa ràpid no me la treuré de damunt en la vida….
    Per sort la depre ha passat i ara ja som un equip dels guanyadors, jeje…

    Gràcies i mil vegades gràcies!!!

  • Annita
    Posted at 14:34h, 23 marzo Responder

    Bravo!!!!!!! 23 mesos desprès i m’has fet tornar a la primera setmana amb el meu petit a casa (mastitis inclosa).
    Gràcies, ho faré arribar el més lluny que sigui possible 🙂

    • teresa
      Posted at 11:08h, 25 marzo Responder

      Però no em negareu que paga la pena…pel regal que dia a dia et fa el teu fill…totes les mares passem pel mateix troç i hem tingut mes d’un fill…abans es deia que un fill lliga i dos deslliguen….i es cert…les meves Primeres filles es porten 18 mesos…i abans els pares no colaboraven amb res….tu….t’ho menjaves tota sola…i us puc assegurar…son els nervis….els qui et traexen….pensa que les mares abans no teniam 4 mesos de lactància…nomès en tenian 1….i t’asseguro…que em dos fills tant petits….no tens temps de pensar en el post-part….nomès penses en anar fent…si dorms poc….això en ha passat a totes….els punts no et deixen ni seure…els pits estan com a globus et fan mal i et sents cansada, treballant a casa i fora i a mes tens un nadó…i un bebè de 18 mesos…un caos…però pots estar segura de que pots…avui teniu els bolquers nosaltres rentavem gases…encara no estaven aixutes, ja tenies una altra rentadora….la meva era de turbina amb la qual cosa era com rentar a mà…i un cop seques…doblegarlas es cert que el post-part es una putada….dura massa…peró totes la passem….i moltes vegades sola i sense el marit, pare o parella digali com vullguis….gracies per llegir aquesta nota.
      ..

      • crismoe
        Posted at 21:30h, 25 marzo Responder

        Gràcies a tu pel teu testimoni 🙂

      • pat
        Posted at 21:25h, 14 diciembre Responder

        Crec que no es tracte de veura qui es mes valenta, o té mes energia per ser una super mamá, aquet post parla de sentiments, es temps en canviat i avanç tot era mes difícil, ho sabem, però això no vol dir que lo que passem ara les mares sigui un cami de roses……molt Bon post!!

  • Sara Mihor
    Posted at 19:24h, 23 marzo Responder

    Gràcies pel text… Tant de bo caigui sota els ulls que ha de caure!

  • Espe
    Posted at 21:37h, 23 marzo Responder

    Clavat! Gràcies! Això és un postpart a veure quan sentere la societat!

  • Celia Ramón Wyser
    Posted at 21:43h, 23 marzo Responder

    Impressionant, tot el que haguès volgut dir però millor!

  • cristina
    Posted at 21:59h, 24 marzo Responder

    Gràcies per l’encert de cada una d’aquestes paraules. És tal qual. Hi hauria molta gent que ho hauria de llegir, sobretot els/les que es consideren «experts/es».

  • AbrahamLleida
    Posted at 23:38h, 24 marzo Responder

    Em sembla un text molt bo, pero he de dir que lo de «una dona, mes dona que mai» no m’acaba de agradar, doncs sembla que doni a entendre que una dona que no es mare es menys dona que una que si ho es

    • crismoe
      Posted at 08:16h, 25 marzo Responder

      Hola ABraham,no ets la primera persona que pensa com tu. I ho entenc…mesos després d’escriure aquest post me’l rellegeixo i comprenc el sentiment de rebuig de l’última frase. Si no et sap greu et copio l’explicació que li vaig donar a una mare : «Sóc una gran defensora de que les dones facin de les seves vides el que vulguin, faltaria! Jo em puc sentir més dona que mai el dia que pugi el canigó i no per la que no li agradi pujar muntanyes serà menys dona… Parlo de Dona en 2 sentits: el primer en el sentit de la fortalesa fisica i emocional. Ser dona és una actitud, i en un post part, superar les dificultats que ens amparen et fa ser mes dona que mai en quant actitud. Per l’ altra banda parlo de biologia: en un post part els organs sexuals de les dones, la bioquímica, els pits, etc és quan més feina conjunta faran en tota la època fèrtil. Per això lo de més dona que mai. És totalment poètic, bucòlic i per res res res del món és sexista, separatista o excloent. Gracies pel comentari ah!Per cert, com et dic aquest post ha estat «rescatat» per algú ja que fa molts mesos que el vaig escriure, Ara he tingut un tercer fill i he tornat a escriure sobre el tema, si et ve de gust: http://maretameva.com/2015/03/20/pensaments-dun-divendres-nit-envaida-pel-post-part/

      • AbrahamLleida
        Posted at 13:48h, 25 marzo Responder

        Encantat de llegir la nova experiencia ara hi vaig!
        I nomes era el fet de que, al parlar en generic donava aquesta sensació; cosa que no passaría si el final fos en primera persona al estil «ara soc/em sento mes dona que mai» donat que, evidentmentcadasú es lliure de sentir-se (i de fet se sent, amb independencia de que li donin «permis» o no) com ell/a cregui convenient.

        D’altra banda, era nomes una observació donat que el text em sembla molt bo 🙂

        PD: lo de la explicació biologica li puc veure molt de sentit (jo poc sé d’aquests temes la veritat, massa poc) pero al no veure-hi referencies al final del text a la zona en cuestió, no he caigut a pensar-hi XD

        Salutacions!

  • Cristina
    Posted at 08:17h, 25 marzo Responder

    Cert, i si defenses es teu espai et diuen que ets «rara»

  • Isabel Vivet Rusiñol
    Posted at 09:01h, 25 marzo Responder

    Mare de Déu senyor! Ho sabia, però ningú m’ho havia dit 🙁 He de dir que l ameva batalla va començar a les classes de prepart del meu poble que van ser una autèntica pèrdua de temps, que aquella dona que ho explicava només es dedicava a pintar-ho tot de color de rosa i això condueix a l’engany i al no saber afrontar el que et passa des del moment que entres a la sala de part. No li desitjo res dolent a aquella senyora, però que toqui de peus a terra i expliqui la realitat, si us plau!!!
    Moltes gràcies pel teu escrit!! Ho comparteixo perquè, a l’igual que jo, hi ha més gent que es sent desubicada i desemparada!

  • Cristina
    Posted at 21:04h, 25 marzo Responder

    Molt bo aquet escrit, que malament hu deuen passar, soc mare de tres fills i he de dir que jo no le tingut a aquet post part, jo ha estat tot el contrari.

  • Lorena
    Posted at 21:24h, 25 marzo Responder

    Gràcies, moltes gracies,….. per fi algu ha descrit tal i com jo me vaig sentir fa 30 mesos quan va naixer el meu fill i inclus hui per hui hi han dies que encara me senc aixina.

  • Susana
    Posted at 17:57h, 05 abril Responder

    Només una paraula: AMEN!

  • Leah Bisquert
    Posted at 21:48h, 17 diciembre Responder

    Molt ben descrit el que pot passar, però ben cert és que si es comprenguera el post-part no deuria de passar així. De fet, quan es compren de que es tracta i es viu en consequència, no passa així.,,, Molts ànims a totes les mares jovens: no cal tragar i engolir tot el que vos diguen. Sou inteligents i valentes per comprendre, per organitçar, per fer front….i portat a aquest món xiquets en un ambient de coherència i tranquilitat, sosego i estima. Avant! Una mare a punt ja de ser abuela per partida doble

  • Pingback:Feliz Navidad | Siendo Mujer
    Posted at 12:01h, 24 diciembre Responder

    […] le dio luz a mi camino hacia el post parto fue Cris Moe, con su maravilloso y un poco irreverente post […]

  • Pingback:De postparts – FentPensantDient
    Posted at 05:19h, 10 febrero Responder

    […] Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, […]

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?