Mareta meva, som DONES!

Avui ha estat un dia dur…Maria malalta, jo tornant a dir a la feina “he de marxar”… fent trucades per veure si algú m’ajudava amb contínues respostes negatives, mal rollo a casa, tensions, etc.
Però el més important del dia d’avui , és que podent ser un dia qualsevol, no ho és.
Avui, 7 de febrer del 2013 és l’aniversari de la Maria.
Avui fa un any naixia la meva flor.
I encara que sembli egocèntric, que potser no només ho sembla, si no que ho és, no he pogut deixar de pensar en tot el dia en el moment del part…en els mesos anteriors, en la preparació mental, en els nervis, el cansament, la por…
Tampoc he deixat de pensar en el part del Xavi. En lo diferent que va ser, en com dos parts de la mateixa dona i amb la mateixa voluntat podien haver anat tan diferents…
I com sempre, ho volia compartir amb vosaltres…
Tot aquest temps, des de que vaig iniciar el blog, he crescut.
Sí, he crescut com a persona, com a filla, com a mare, però sobretot he crescut com a dona.
El dia 7 de febrer del 2012, alguna cosa va canviar dins meu. El Chip dirien alguns…a mi la paraula chip no m’inspira la calidesa que la situació mereix, però si, podríem dir que aquell dia, vaig canviar el xip, com a dona.
Moltes noies, amigues, o conegudes, al saber que vaig tenir a la Maria de manera natural, canvien la cara…tenen una esgarrifança, i acte seguit diuen totalment convençudes: “Jo no podría”…
Ostres!!!! Si que ens han ensinistrat ben ensinistrades eh!!!! És increïble com en pocs anys hem passat  a tenir totalment interioritzat, que el part natural és per la minoria, que el part natural és lo “no normal”, que el part natural és horrible, és per hippies, és per ganes de patir….
Si, realment increïble lo petitones que ens han fet pensar que som i lo grans que volem semblar, i en canvi, és curiós, però de petites res! Som dones, mamíferes, que som capaces d’aguantar el que faci falta, que amb l’instint i el nostre cos som capces d’arribar a la fi del món, i que a més a més, en els últims anys també ens hem independitzat i fem tot allò que mai hauríem pensat que faríem…
Som capaces de formar una família, criar-la, aguantar dins la societat, treballar com a burres, complir com a mares, filles, amigues, nebodes, amants, treballadores i tot el que se’ns posi per davant….ho sabem, ho tenim clar, i pobre del que ho dubti que fotem el crit al cel i omplim el Twitter de hashtags en contra del masclisme , el patriarcat i tota la pesca, però de cop, enmig de la conversa, surt la paraula “part natural” i amaguem el cap corrents ,igual que una tortuga acollonida!!!!
Mareta meva! I després pensem i anem amb el cap ben alt amb cara de controlar-oh tot???? Osti tu! Que ens tenen ben enganyades!!!!!
Sabeu què vaig sentir el dia del part del Xavi? (si que ho sabeu pq sempre ho explico)…Estava allà, contra la meva voluntat perquè ningú em va preguntar què volia, però jo ben calladeta, no fos cas que molestés…Estava en una camilla amb una cama a cada cantó i vestida amb una camisola de paper que s’obria per tot arreu…En aquella sala freda…Em van punxar una epidural sense dret a discrepar, i totes les mirades em deien que estava mes guapa calladeta…Em van enxufar una ventosa i em van arrancar el meu fill que no vaig veure ni 1 minut, i me’l van tornar al cap de casi 2 hores. Tot això entre plors, tremolors…vaig rebre el meu fill sentint-me una desgraciada, sentint-me trista, sola, buida….Només plorava mentre el paria i no era ni de dolor ni d’emoció, era de por….
I si, això és lo normal, i em sentia així perquè era conscient de que s’estava comentent una aberració, tot i així no vaig tenir collons d’obrir la boca i em vaig deixar fer…
Depèn de la persona, aquesta historia no seria per res del món escandalosa…per la majoria, aquesta escena és normal:
Arribes al paritori, et deixes fer i surts amb un fill tot empolainat… si, ens ho han pintat molt bonic, ens ho hem tragat, ho hem processat i ara ho veiem com lo més normal…és així de trist.
En canvi…amb el part de la Maria tot va ser tan diferent…
Era jo la que tenia el control.
Tinc una bona amiga a punt de parir el seu segon fill. Té les mateixes pors que tenia jo  , i l’únic que se m’acut dir-li és que l’actitud que tens quan “repeteixes” és tan diferent de la primera vegada, que a ningú se li acudeix fer-te , dir-te o discutir-te segons què…
Si, la segona vegada anem molt preparades, MOLT, però no crec que sigui només això el que fa que la cosa canviï tant…
La nostra mirada en el segon part ja no és la mateixa…Almenys en el meu cas…
El dia que entrava a l’hospital, ara fa un any, al contrari de tot pronòstic , no tenia cap por. Tenia claríssim el que passaria i ho portava escrit a la mirada…
En el Part de la Maria no em van enxufar res a cap lloc…NO em van posar paper per vestit i no em van fer fer res. I no, no vaig demanar anestesia, i si, va fer mal, però els sentiments que vaig experimentar van ser Fortalesa, potencia,  poder, amor, força, felicitat…Em vaig sentir més dona que mai, aquell dia podia amb tot…Vaig rebre la meva filla conscient de tot el que havia passat, feliç i satisfeta i vaig adonar-me de que res del que m’havien ensenyat fins aleshores tenia el valor que li donava.
Ara, un any després, penso amb la meva ment neta, resetejada…no cauré un altre cop en tota aquesta enganyifa…no posaré en dubte MAI MÉS el que sento que sóc…  Sóc mare, sóc filla, sóc germana, sóc amiga …no sóc només una dona, sóc moltes dones i tinc molta, molta sort de ser-ne conscient.
Bona nit!

6 Comments
  • Inski
    Posted at 23:22h, 07 febrero Responder

    M'has deixat sense paraules! Només et puc felicitar per haver arribat a aquesta conclusió i sentir-te com et sents.

  • Currita
    Posted at 12:26h, 21 febrero Responder

    Cris, preciós! Hem deixes sense paraules perquè ets una DONA amb majúscules, clar que si! Moltes felicitats a la Maria per aquest primer any i per tenir-te com a mare.I amb llagrimes als ulls només puc dir GRÀCIES!

  • shyla
    Posted at 13:14h, 12 marzo Responder

    Cris m'encanta llegir-te, comparteixo els teus pensaments 100 %. tan de bó si un dia decidim anar a per un altre també pugui tenir un part tan diferent del primer!

  • Isabel Freixa Julià
    Posted at 14:00h, 29 junio Responder

    Ualaaa, m'he sentit mooolt identificada amb quasi tot el q has escrit! Això d'anar a parir amb la sensació que aniria de collons, em va passar igual. Anava convençudissima q seria un part fantàstic, i així va ser. Al primer part tb em vaig "vendre" a les mans dels metges com una tòtila..però de tot se n'aprèn.

  • tse
    Posted at 22:12h, 07 noviembre Responder

    M ha agradat descobrir que hi han dones q pensem aixi! Masses vegades ens fan sentir q som estrambotiques

  • lai
    Posted at 15:34h, 25 noviembre Responder

    Quina rao tens Cris! el meu segon part va ser molt més natural que el primer…pero al final vaig rebre una dosi d’anestesia sense recordar haver-la demanat…i em queden les ganes de buscar un tercer i que sigui natural 100%!

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?