Mareta meva, he fet un «quasi-Estivill»!


Avui he estat temptada. Molt. No us espanteu, que no faria mai el mètode Estivill, però si que he estat temptada a fallar al meu instint.
Ha estat dur. Molt dur.
Resulta que la Maria , a l’escola bressol, s’adorm sola. Sé del cert que no l’han deixat plorar. M’he passat moltes hores a l’Oreneta (Escola bressol) abans de deixar-hi a la meva filla tan petitona… I si d’alguna cosa estic segura , és que les mestres són 100% respectuoses amb l’infant.
Resulta també, que ara treballo, i no poc precisament: una mitja jornada d’aquí, unes hores de l’altre banda, ara un curs, ara … En fi, que tot el dia corro. Podria no córrer tant simplement anant a buscar els nens a les 17.00h, però si se’m fa una muntanya haver-los de deixar a l’escola, més muntanya se’m fa deixar-los quan estic a casa.
Què més?
A si! La Maria ha sortit al seu germà…El que semblava impossible: que algú pogués superar les males nits que ens donava /dona el Xavi, va i la Maria ho supera!
La Meva filleta preciosa, es desperta 1 vegada cada 50 minuts.
Fa varies setmanes, el Jordi era capaç de dormir-la movent una mica el llitet, però ara ja no.
Ara ja fa algunes setmanes que el meu futur maridet ja no col·labora amb les nits.
També fa algunes setmanes que el Xavi ha decidit tornar als llit dels papes, on evidentment és molt benvingut, però el resultat és que jo dormo feta un quatre, em desperto si tinc sort cada 50 minuts i si no tinc tanta sort, com sol passar, un peu del Xavi a la meva cara, o un moviment brusc del Jordi em trenquen els meus 50 minuts de pau.
TOTAL! Que estic feta una merda…Estic a punt de quedar-me clavada de l’esquena, tinc els nervis desfets, no dono a l’abast amb res, m’estic quedant sense memoria inmediata, m’arrastro pels racons i tinc moltes ganes de caure per la finestra i anar a parar al llit de l’hospital a veure si així dormo una estoneta (diga’m animal, pe`ro m’ha passat pel cap).
Totaaaaal! Que avui he dit: Relació NIT-TETA- MAMA s’ha d’acabar, per tant, fora teta a les nits!
Quan el Jordi ha arribat li he fet anar a comprar un pot de llet artificial, m’he armat de valor, he posat el CD de la Dàmaris Glabert de cançons de bressol (que per cert us el recomano moltíssim, és preciós), m’he assegut al sofà, i li he donat el pit a la Maria, avisant-la, que quan es desenganxés, la deixaria al llit i per molt que plorés, no li donaria més fins l’endemà…
Us avanço que ha estat un fracàs tota i absolut (cosa que no sabeu com em consola), que estic escrivint aquesta entrada encara amb la Damaris de fons i amb la Maria dormint al meu pit.
Hem estat mitja hora ben bona de plors i crits (les dues): L’habitació ben fosca, la musiqueta de fons (que no se sentia) i jo amb la Maria entre els meus braços, plorant desconsoladament mentre jo li explicava sens èxit que no era tan greu…Que només li estava negant el pit!
Només dir-li aquesta frase, he rebobinat, i m’he plantejat de nou:
Què és el pit per la Maria?
       No, no és un xumet estimats lectors, si de cas el xumet  és el pit de molts nadons.
       És  Amor
       És Seguretat
       És consol
       És l’interruptor del son quan està cansada
       És calor quan fa fred
       És un refresc quan fa calor
       És vida
       Etc
       I per últim, és aliment quan té gana (abans aquest punt hagués estat molt més amunt, però la Maria quan té gana es fot el que li posis al devant, sigui pit de sa mare o pit de pollastre).
Acte seguit, i tot lo de pressa que he pogut, m’he baixat la samarreta, m’he tornat a seure, m’he tret el pit , li he demanat perdó per dubtar de mi i per dubtar d’ella i sobretot per haver-nos fet passar aquesta mala estona, i  he cantat, amb la compañía de la Damaris , “Mareta, Mareta”…
I si, no m’he equivocat tots aquests mesos de mare…Aquest moment, quan la Maria s’adorm al meu pit, deixa de fer força amb els punys, i fa un sospir de satisfacció és el meu millor moment del dia. Millor que un massatge, millor que dormir 12 hores seguides, millor que TOT.
Si, he flaquejat, he dubtat de mi, he dubtat de tot, però és el que té l’esgotament… Millor no exigir-nos més del que podem donar.
Bona nit a tothom.

6 Comments
  • Currita
    Posted at 11:18h, 18 enero Responder

    Cris, ultimamnet acabo amb la llagrimeta quan et llegeixo. Saps que des de la distància jo us faig costat. És normal que hi ha hagi moments de desesperació, som humans i crec que totes hem passat per aquí… en fi, millor no pensar-ho!Endavant que ho fas bé!I descansa quanpuguis, encara que sigui una miqueta! mua!

  • Noèlia
    Posted at 12:24h, 18 enero Responder

    Cris…fa mesos que et segueixo. Entenc perfectament aquest estat de cansanci que et fa pensar coses que, quan estem ben despertes i descansades, no ho faríem per res del món, jejeje…I això que jo només tinc un!!Molts ànims!! A mi m'han arribat a dir que si donar el pit no cansa més. No ho sé, perquè no sé què és que un altre més t'ajudi a alletar-lo amb bibi, però el que sé és que aquest moment de pau i calma quan tanca els ullets al pit val un món..i em desconecta de tot i em relaxa i em dona empenta…i molta!!Ànims maca!!

  • Cris Moe
    Posted at 13:20h, 18 enero Responder

    A vegades penso que escric al blog, perquè el vostre suport m'ajuda a tirar endevant…Moltes gràcies marones!

  • Anna
    Posted at 10:56h, 27 noviembre Responder

    ostres! no he escrit mai cap comentari en cap web però realment, t’acabo de llegir per primer cop i te’l mereixes. És genial el que escrius! no saps com m’hi sento d’identificada.
    Tinc un fill que acaba de fer els dos anys. És un encant, és el meu amor petit, que li dic jo, però també tenim els nostres moments crítics i les teves experiències m’han ajudat a veure que els moments crítics són habituals en més d’una mare. Jo també intento prendrem les coses, de vegades, amb ironia i humor. És el millor, riure’s d’un mateix i dels conflictes que l’envolten. Felicitats!

  • Marina
    Posted at 16:12h, 28 julio Responder

    «tinc moltes ganes de caure per la finestra i anar a parar al llit de l’hospital a veure si així dormo una estoneta (diga’m animal, pe`ro m’ha passat pel cap)»

    Em pensava que era l’única que ho havia pensat. Ja veig que no estava tan malament 🙂
    Acabo de descobrir el teu blog i m’agrada!

  • Laura
    Posted at 16:50h, 02 noviembre Responder

    Em sento molt identificada amb tu! Amb els posts que escrius…. jo també desesperada de son vaig intentar fer un quasi-estivill d pit. No vaig poder seguir! En fi…. ja dormirem d’aquí uns anyets….
    Gràcies pel que escrius

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?