Mareta meva, he vist la llum!

No sóc antropòloga, ni psiquiatra ni psicòloga…però em sembla que no cal tenir cap carrera ni llegir mil llibres per posar-se a la pell dels altres…Es diu EMPATIA. Empatia és una qualitat molt valorada entre els adults, però es veu, que en aquest món de bojos l’empatia vers els nens no està massa ben vista…

Fa dies que observo als meus fills, la Maria per exemple: La Maria, com tots els nadons del món, quan té gana, son , calor, fred, etc., plora. Sí, plora desconsoladament. Evidentment moltes vegades puc observar senyals del que passarà si no actuo, però altres vegades, no les sé veure, o simplement no tinc temps.
“ Què punyetera, té son i no vol dormir” afirma més d’una persona quan em pregunta què tal les nits i li contesto que no hi ha manera… Aleshores, em poso a rumiar , i intento posar-me a la pell de la Maria:

De cop, un dia, no sé ben bé quan ni perquè, desperto. De cop, existeixo, simplement, sóc aquí. Començo a prendre consciencia, començo a sentir els meus sentits… Sento un murmurar constant, un bategar…noto un moviment d’amunt i avall. De sobte para, de sobte comença…no sé ni quan ni com , però és així. Estic envoltada de líquid, que no sé que és líquid, simplement estic dins el meu medi, que no sé que és el meu medi…puc sentir, encara que no sé què és sentir. No veig res…de tant en tant unes ombres, que no sé que son ombres…Sento veus, que no sé que son veus…Cada dia més apretada, una nova sensació. Cada dia més tacte, més olfacte…més veus…més sorolls… De cop i volta molt apretada, inclús amb dolor, que no sé el que és dolor, i de cop i volta molta llum, que no sé que és llum, i em toquen: però qui? Tot són sensacions, TOT, pe`ro no sé que són sensacions. Per sort, una olor familiar m’embriaga…un suau bateg ressona a prop meu. Ja he nascut, però no sé què és néixer…per sort, presa del pànic sento alguna cosa familiar, veig un punt marró, fa una olor molt familiar, mi acosto. Em sento segura, succiono per primera vegada, tinc fred, estic encegada, em fa mal tot el cos, sento moltes veus, veig gent…per sort, entre tot això que m’està passant que no sé el que és, una mirada em confirma que no pateixi, segueixo succionant, segueixo amb deu mil sensacions. La vida. La vida segueix, i cada dia hi ha més sensacions, cada dia aprenc milers de coses, cada dia sento centenars d’ estímuls, em poso nerviosa, i no sé el que són els nervis. Ploro. Còlic del Lactant diuen, estrès diuen altres, no entenc res, jo només ploro, i no sé què és plorar.”

Perdoneu-me pel desordre, per la paranoia, pero no puc deixar de pensar i d’escriure.

De cop la Maria plora, té gana penso jo. Que fàcil oi??? Doncs ella no sap el que és GANA…ella no es troba bé…té una mala sensació…
No us ha passat mai? Quan teniu gana, gana de veritat, no us passa que us trobeu fatal?? Doncs la Maria es sent fatal, i no sap que el que té és gana, per sort, dono el pit a demanda i li ofereixo de seguida. Per sort la Maria es calma, perquè tenia gana i jo li he donat lleteta. De cop la Maria plora molt, es frega els ulls…té son. Fàcil? Ella es nota fatal, potser té mal de cap i tot…es sent fluixa…però no sap que allò és son! Com ho ha de saber si només fa unes setmanes que existeix!!!!! Per sort, jo puc notar alguna cosa, agafar-la, acaronar-la, donar-li consol…Apagar llums, donar-li senyals que faran que poc a poc vagi adormint-se….poc a poc, mentre acluqui els seus ullets xinats, s’anirà sentint millor, i al final s’adormirà. Però perquè això passi, he de crear una bona atmosfera, he d’ajudar a que es relaxi, he d’ajudar-la a sentir-se millor, perquè sóc jo la que tinc les eines per fer-no, no ella! Per això em posa molt nerviosa quan sento segons quines afirmacions…si, m’indigno, perquè no és just!
Els nadons són petit humans innocents que es mereixen una mica del nostre temps i de la nostra paciència…i no, no cal ser Einstein per endevinar-ho…

Si la Maria té son, es troba malament i plora; Si la Maria té gana, es troba malament i plora; Si la Maria està avorrida, plora; Si la Maria va mullada, plora.
La Maria, fins que no sàpiga expressar-se, plorarà per tot, i és feina meva, esbrinar el perquè de tot plegat i ajudar-la a sentir-se millor. Si, senyors pediatres de poca-monta, això passarà durant molts mesos, no només els 3 o els 6 primers…que sembla que quan els nadons fan 6 mesos s’hagi d’activar algun mecanisme màgic que els transformin en persones autosuficients i independents.

El Xavi té 30 mesos, encara no sap parlar, diu alguna paraula i s’expressa força bé en signes, però això només ho pot fer amb elements “tàctils”. Pot descriure un cotxe amb sorolls, pot dir adéu amb la mà, pot fer petons…però amb 30 mesos, segueix sense saber que està molt cansat, segueix sense saber que està avorrit…i per tant plora, o es baralla amb si mateix, o es baralla amb mi, o es tira al terra i pica de peus i de mans.
EL Xavi, és el meu fill, i a casa érem els que érem. De cop i volta, un dia el porten a casa la iaia a dormir 3 dies seguits…
Ara em poso a la pell del Xavi:

“NO veig la mama, de cop i volta, entre cares nervioses em porten al metge, jo no estic malalt. La Mama és al llit, deu estar molt malalta, té un nino als braços…tothom està content, jo no entenc què passa. Perquè la gent està contenta? La mama està malalta i té un nino. Tothom em mira, tothom em diu que tinc una germaneta. Tothom em diu que li faci petons. Tothom em pregunta si me l’estimo. Què és una germaneta? Què és estimar? De cop, el nino es mou. De cop la Mama li dona la meva teta al nino que es mou i crida molt fort i molesta. La iaia em segueix dient que tinc una germaneta. Què coi és una germaneta? De sobte em posen la jaqueta i la mama em dona molts petons, la mama plora però riu. Torno a casa la iaia. La mama no hi és, s’ha quedat allà malalta amb un nino que es menja la meva teta i crida molt fort i tothom em diu que l’estimi i la mama plora. (passen els dies) Perquè la mama està tot el dia amb això que li diuen germaneta? La mama no em deixa jugar amb la “germaneta”. Vull teta, però la mama em diu que ara no. Vull jugar, però la mama em diu que ara no. Vull berenar però la mama em diu que m’esperi una mica. La NINA està tot el dia amb la mama. Jo vull teta. La mama no para dir que aniré al cole. (passen dies, el Xavi va al cole). Ja no estic a casa amb la mama i la nina. Estic amb molts nens, cantem i juguem molt. La mama no hi és. Ja no porto bolquer, la nina si.»

 Torno a ser jo: EL Xavi en poc temps s’ha trobat amb moltes coses noves. De cop i volta té una germana, però ell no sap què és una germana ni el valor que té. Ell veu una intrusa que li treu temps de la mama, que li fa fer cua per la teta. Veu que la mama està molt cansada, que li diu més “nos” dels que deia abans. De cop i volta, ha passat temps i el Xavi va a l’escola. Ell no sap què és l’escola, encara que jo li hagi explicat que és un lloc on hi van tots els nens i on s’ho passa molt bé, ell no sap què és. Si, s’ho passa molt bé, però no és el que necessita. Ell necessita estar amb la mama a full time i a soles, com abans. Ell no pot comprendre que això no passarà, ell no pot entendre el perquè.
El Xavi ja no porta bolquer, ja no pren tan pit, encara que hi ha setmanes que està tot el dia enganxat, ja no es desperta tan a les nits…Ja no el porto tan al damunt…
El Xavi s’està fent gran, però és molt petit, i quan són tan petits es fan grans mooooolt ràpid, però hi ha una cosa que és ben real: El Xavi només fa 30 mesos que va néixer, que va existir, que va despertar i amb 30 mesos s’ha convertit en un nen capaç de tot menys de poder expressar les seves sensacions, els seus sentiments… I em pega, i em mossega, i pega a la Maria i la tira a terra i no fa cas de res, i tot és un Ko’s i sempre està emprenyat i ara plora i ara riu i jo em preocupo, arribo a pensar que no és normal, però de cop i volta, em llegeixo a mi mateixa i m’adono que tot el que passa és bon normal. De cop i volta, rellegint aquest text se m’obre una finestra plena de llum que m’indica que no passa res que no hagi de passar. Que el Xavi les està passant canutes però no sap què és passar-les canutes i és feina meva acompanyar-lo, i és feina meva fer-me fotre i aguantar els comentaris de tothom i les mirades…És feina meva saber parar, saber respirar fons, perquè jo si que m’he de saber controlar, jo si que sé que el que tinc són sensacions, jo si que sé que ll creixerà, que està descobrint la vida, que està palpant el món…jo he de poder-ho canalitzar i no pas ell. Es feina meva. I res…no sé què dir…m’he quedat en blanc. Millor me’n vaig al llit.. Bona nit.

1 Comment
  • fentpensantdient
    Posted at 10:56h, 15 octubre Responder

    M'ha agradat molt l'entrada Cris. Jo també intento fer això (bé, potser no "parlo" com si fos el meu fill, je je) i intento posar-me en el seu lloc, sobretot quan el veig enfadat, trist, nerviós… Intento mirar quins canvis hi ha hagut, quines coses poden haver passat, però sobretot, no des de la meva òptica d'adulta sinó des del seu lloc de nen de 27 o 28 mesos (ja no sé quants mesos té el meu fill!!). I la veritat és que va molt bé.A vegades sento comentaris de mares "desesperades" per actituds dels seus fills i filles, enfadades, que diuen que el seu fill "els pren el pèl" o que "plora sense motiu" etc i penso que si s'ho miressin amb uns altres ulls segur que hi trobarien sentit i tots plegats ho viurien millor.

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?