Mareta meva, què estic dient?

Ara, em sembla que és la primera vegada en 3 mesos que tinc un moment únic i exclusiu per mi.

Els nens dormen, i el Jordi està a un sopar de feina i tot i que el gos no deixa de donar-me pel sac perquè vol sortir a passejar (pobre bèstia), em sento tranquil·la.

Avui no sé perquè m’he passat el dia pensant en moltes coses, i cadascuna més profunda que l’anterior. Avui no sé perquè m’han vingut al cap els meus ex… Què fort….feia tant temps que no hi pensava… M’he posat en plan nostàlgica, recordant les burrades que he arribat a fer.

Si, la Cristina era una bona cabra boja. Era una persona impulsiva… En aquell moment pensava que era una virtut, i ho és, no m’entengueu malament, però en la seva justa mida, i jo em passava de la ratlla. Era una persona molt creativa, i tot i que encara penso que ho sóc, he perdut l’essència pel camí…suposo que això ho fa l’edat, no? També era una nena força egoista i egocèntrica. Sempre havia pensat que no ho era…sempre havia assegurat que ajudava i escoltava a les persones que m’envoltaven, però ara que em paro a pensar, crec que no era així. Sempre m’havia agradat cridar l’atenció, abans, molt més que ara…i ara que sóc mare em plantejo perquè ho feia…i suposo que no és que fos així, sinó que la vida m’hi va anar fent…

Tot a la vida són etapes, i suposo que l’adolescència i la primera joventut son etapes on tot es potencia, tant lo bo com lo dolent: Tot és “mega”, tot és grandiós, tot està a flor de pell, tot és meravellós o desastrós. No hi ha un terme mig. Almenys en el meu cas. Ara que sóc mare i em plantejo com seran els meus fills, me n’adono de la importància de la infància. De la importància dels detalls que semblen minúsculs però que són grandiosos. De la importància d’acompanyar, d’abraçar, de besar, d’insistir, de deixar volar, de deixar crear, de deixar tocar… És tan difícil… Com més bé ho vull fer, més penso que penso massa.

No vull uns fills perfectes, això ho tinc clar, però el que encara tinc més clar, és que vull uns fills LLIURES.

Lliures de prejudicis, lliures en les seves decisions, lliures de quedar-se o de marxar, lliures de pensar, lliures de ser… lliures en tots els sentits. Ara que tinc una estoneta per pensar, penso que jo no he estat lliure, i això que sempre he fardat de ser-ho! Sempre dient que he fet el que m’ha donat la gana …i res més lluny de la realitat:

He estat, sóc i seré una esclava de les vivències dels meus pares, de les seves rancúnies i dels seus fracassos, també de les seves virtuts, suposo. Sóc un reflex de les seves vides i jo vull que els meus fills tingui llum pròpia, i em sento perduda en un mar de tantes possibilitats, amb un marge d’error tan ampli que em sento petita, indefensa i amb una responsabilitat tan gran que puc dir amb el cap ben alt: ESTIC ACOLLONIDA. Ara m’he llegit tot això, i em sembla que no s’entén res, està tot desendreçat, he nomenat als meus ex (jajajajaja…mare meva, això és espontaneïtat), he parlat de com era i no he parlat de res en concret. Perdoneu-me, però això avui és una llibreta amb un esborrany que mai passaré a net. Bona nit.

2 Comments
  • Judit
    Posted at 08:16h, 11 mayo Responder

    Doncs jo t'he entès perfectament ;). Efectivament els nens ens fan un "reset" (si estem oberts a això, és clar) i ho veiem tot des d'un punt de vista molt diferent… :).

  • Currita
    Posted at 22:01h, 13 mayo Responder

    Guapi, jo també t'entenc! Totes les nostres vivències formen part de nosaltres i, siguin bones o dolentes, nosaltres ens enriquim d'elles. Està bé haver tingut la oportunitat d'experimentar-les.I ara a tenir més experiencies, diferents, clar, ja com a mare, i deixar que els fills tinguin també les seves.Aix, ara penso que sóc jo la que no sé que estic dient O_o

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?