31 Ago Els «Matons» dels parcs…

Avui he anat al parc, com cada dia, amb el meu tresoret…
Normalment el Xavi és de jugar sol i anar a saludar als altres nens però sense interactuar-hi massa estona…
Si passa pel costat d’algun, s’ajup, li diu “Hola”, li ofereix la seva pala o rasclet (sense acabar d’entregar-li mai, és clar) i segueix el seu camí;
Els nens als qui saluda tenen diferents reaccions: Alguns li tornen el somriure, altres l’ignoren i en pocs casos li fumen una plantofada, empenta, pessic,etc…
El Xavi es queda allà palplantat, no plora, simplement es queda amb cara de “susto” sense entendre què és el que ha passat.
Aquí és son entren les mares:
Jo em sorprenc, m’entra un nosequè pel cos al veure que el meu nen, després d’una bona acció, rep un “càstig” i acte seguit busco amb la mirada entre totes aquelles senyores buscant la mare d’aquell nen que sense cap motiu ha decidit “fer mal”.
Aleshores poden passar varies coses:
– Que no trobi a la mare, perquè senzillament ni se n’ha adonat
– Que no trobi a la mare, perquè no li ha donat importància i és més urgent seguir la conversa que tenia per telèfon.
– Que no trobi a la mare, perquè no hi és (hi ha una cuidadora)
– Que una senyora, des del banc digui: “no Pol…això no es fa…” (i en el to es nota que ho diu perquè li toca i punt)
– Que vingui la mare corrents i renyi al seu fill explicant-li que no es pega, ni es mossega ni s’empeny a altre nens i tot seguit faci que tots dos nens tornin a interactuar amb una mica més de pau.
Per desgracia l’últim cas només l’he vist un parell de vegades…
Demà el Xavi comença la guarderia i jo ja fa dies que pateixo…No diré que el meu fill és un sant, però el que si que puc assegurar és que no té mala fe. Si que a algun cop li ha plantat un cop de pala al cap a alguna nena que jugava tranquil•lament, però ho ha fet de manera innocent sense fer mal i sense adonar-se que en podia fer; Sempre que ho ha fet ho ha fet amb el somriure “de joc” i mai amb cala de mala baba; I quan ho ha fet, sempre li hem explicat que no s’havia de fer, de manera ferma i sense titubejar;
És evident que els nens han d’experimentar i han d’interaccionar amb altres nens; Han d’aprendre on són els límits i han d’entendre el concepte del “mal”, i que mitjançant una acció, podem provocar “dolor” a altres persones i que això MAI s’ha de fer, ni tan sols jugant.
Tinc clar que per aprendre, s’ha de provar i que el Xavi també donarà alguna plantofada; fins aquí tots d’acord, però una cosa és “experimentar”, buscar límits, jugar o tenir un moment de frustració, ràbia etc, i l’altre és anar directament amb la mala idea, i no ens enganyem, hi ha nens que SI que hi van amb mala idea.
Com deia, demà el Xavi comença i jo ja estic veient que el primer dia ja vindrà marcat.
Avui, al parc, m’he trobat en una situació que m’ha fet pensar molt:
Tot jugant per allà, hem acabat xerrant 3 mares:
MARE A: Mare d’una nena de l’edat del Xavi (16 mesos) I d’un nen de 3 mesos; Segons ella La nena era moooooooooolt bona I el nen molt dolent (es pot ser dolent amb 3 mesos de vida?¿). El segon embaràs no va ser planejat.
MARE B: Mare d’un nen de 20 mesos i d’una nena de 7. Segons ella, el seu nen és molt dolent i la nena molt bona i tranquila (dóno fe). El segon embaràs no va ser planejat.
MARE C: jo mateixa, mare del Xavi de 16 mesos i embarassada de 14 setmanes.
La nostra conversa ha començat amb la MARE A que al veure’m la panxeta m’ha explicat que els seus fills no es porten quasi res i que la vida és un KO’s amb dues criatures tan petites; Ho ha de ser per força, perquè amb només una criatura ja se’t gira el món! Però no és el que més em preocupa, la veritat;
Jo li he preguntat si els seus fills dormien i m’ha dit que si, que dormen tota la nit del tirón desde que van fer 2 mesos; Quina sort!!!!!!!!!!! (Li he dit jo)….com tots sabeu el Xavi ha començat a dormir fa ben poquet…
M’ha preguntat si li havia donat el pit, i la meva resposta ha estat que li continuo donant.
És clar!!! (m’ha dit), “aleshores és normal que no et dormi….l’has malacostumat”…
Jo per educació, he callat;
Després ha explicat que el seu fill de 3 mesos a vegades es desperta a les cinc de la matinada i ella no cedeix al “xantatge” de donar-li un biberó perquè es malacostumarà… La veritat és que m’ha semblat molt heavy que un nadó que pren l’últim bibe a les 20.00h, se li negui amb només 3 mesos de vida un bibe 9 hores després, només per por a que es malacostumi, pe`ro he tornat a callar per discreció. Cadascú s’ho sapo oi?
De cop el Xavi ha anat a saludar a un nen i aquest li ha respost amb una pessigada a la cara…
Aquí és quan una mare ha dit: “no ,X, no es pega…demana-li perdó!” (des del banc i amb un to no gaire convincent), aleshores dirigint-se cap a mi m’ha dit: és que el meu fill és molt pegón, ho va aprendre a la guarderia.
La Mare B s’uneix a la conversa;
Amb el tema de la guarde els explico que el Xavi comença demà i quan els dic a la guarde que anirà, la MARE B diu: “mira! Igual que l’X!!!”
Total! Que aniran junts a classe;
Aleshores, rient, va i em deixa anar: “Quan sentis que X ha pegat al teu fill, és el meu! Però bueno, posa’t-hi tranquil•la, perquè en aquesta classe hi ha 3 o 4 nens que estomaquen i mosseguen de valent, el teu fill s’espavilarà segur!”;
I jo penso: Que no ho és d’espavilat el Xavi?
Seguint amb la conversa de la son dels nadons, la mare B ens ha deixat anar:
Uf! I li dones el pit? I què fas quan es desperta???
JO li he explicat que l’acarono, li ofereixo la teta o aigua o que me’l poso al llit amb nosaltres la resta de la nit…
La seva resposta ha estat:
“Ah! És que tu ets molt mare…”
(ein? Molt mare?¿? o s’és mare o no s’és mare no? Totes fem el que podem, ni més ni menys…en fi!) JO, (ha seguit), el deixava plorar 1,2 o 3 hores si feia falta, i mira! Dorm tota la nit!”
I aquí el quid de la qüestió!!!per això aquest pedazo rollo que us he clavat, aquí és son he començat a treure conclusions, i vosaltres marones digueu-me si és casualitat o començo a anar ben encaminada:
Resulta que la MARE B va deixar plorar desde el dia que va néixer al seu petit X; Dedueixo doncs, que aquest nen, quan ha necessitat consol o aliment a les nits, no l’ha obtingut i ves per on, és un nen amb molt mala baba…si l’haguéssiu vist: El Xavi a un canto del parc al seu rollo amb la seva pala i a la que le nen X veia que estava sol, corrents cap allà i empenta que te va…Veia a una nena fent un castellet, i pessigada al canto…
Pot ser que tots els experts en son i criança que van en contra de frases com “no el mimis tant”, “no l’agafis en braços” i “deixa’l plorar, etc… tinguin raó i realment això doni fruit en un futur immediat o no? Pot ser que els “grans pegadors” dels parcs i escoles bressol siguin nens que no han rebut el contacte que necessitaven de les seves mares?
Perquè per experiència, ja que tinc una bona colla d’amigues que tenen nens de 14/18mMesos que han estat criats com el Xavi (és a dir: amb braços, teta o bibe amb carinyo, i nits amb consol) són nanos super amigables, oberts, entremaliats però sense cap tipus de maldat… No n’hi ha ni un entre les meves amigues foreres que sigui agressiu, ni un!!! Si que són nens i nenes moguts, actius, cridaners i trapelles, i tant que si! Però no hi ha ni una sola mirada de rancúnia entre ells….
Pot ser tot això? O sóc una mare a la que avui han encès més del normal i salta com una lleona a defensar la seva cria traient les coses de polleguera? Si…això també podría ser…
En fi… Vull que quedi clar que no estic dient que la Mare A sigui millor que la B ni la C i vic eversa, crec sincerament que cadascú fa el que pot i com pot, simplement igual que hi ha molta gent que es sorprèn en veure com crio al Xavi, a mi també em sorprenen i a vegades m’escandalitzen, altres maneres de criar als nens;
Bé, demà és el temut dia, suposo que el meu fill es quedarà allà tant panxo i content i jo sortiré d’allà plorant com una bleda…llei de vida no?
Bona nit.