Tot és qüestió de prioritats…

La Cris, aquella cabra boja que no parava mai quieta…
Aquella bandarra que sempre estava de parranda…
La mala influencia…
L’amiga que treballava de nit…
La Cris, aquella noia que mai sabia el que volia…
Que va estudiar de tot però no va estudiar res…
La Cris, aquella que SEMPRE feia el que li donava la gana…
De tot menys estable, de tot menys seriosa…

Jo, que sempre havia tingut molt clar el que volia, encara que tothom pensés el contrari, ja que cada dos per tres canviava d’opinió, tenia clar que volia fer el que volgués en cada moment: Volia ser Hostessa?Cap problema… De cop me’n cansava i volia ser Dissenyadora? Doncs som-hi…De cop no suportava el Disseny i volia entrar a la universitat? Doncs apa! I de cop decidia que volia anar-me’n d’aquí per marxar cap allà? Doncs me’n hi anava…i??? I quin problema hi havia? Sempre he sigut autosuficient, no?
El comú denominador que hi havia en aquesta història, era les ganes de tenir el meu propi bar;
Si, he fet moltíssimes coses que mai he acabat, però sempre he treballat, i pels que em tatxen d’inestable, els recordaré, que quasi sempre m’hauran vist darrera d’una barra amb una coctelera a la mà, o no?
Però ara tot ha canviat…La Cris inestable, sovint “fiestera”, una mica borratxina que tenia ganes de cruspir-se el món amb patates, ja no vol ser la única protagonista de la seva pròpia vida:

Un matí, dues ratlletes a la finestreta d’un test li anunciaven que seria mare, i tot aquell món que s’havia construït va desaparèixer…PER FI!!!!
Per sort, havia arribat el meu moment, el moment en que les coses banals i sense importància que havien marcat la meva joventut, s’ apartaven per donar pas al meu gran desig…aquell desig ocult darrera d’aquesta façana de “tia feliç”…el desig de ser mare;
No s’és mare quan el teu fill treu el caparró d’entre les teves cames…s’és mare, al meu entendre, des del moment que els teus ulls observen dues ombretes en un test d’embaràs;
En aquell moment, asseguda a la tassa del wàter, vaig passar de ser la TIA FELIÇ a ser la MARE FELIÇ;
Totes les meves preferències, totes les meves neures i tots els meus plans van desaparèixer…
Durant l’embaràs només vaig ser capaç de pensar en el bitxillu que duia dins…
Hi ha dones, que a vegades descriuen aquesta sensació com una lluita amb el seu “jo” interior…a vegades hi ha dones que ho passen malament perquè deixen de ser “persones” i només són mares…
Només???? Però no creieu que és increïble?????
Per mi, aquest nou títol no va ser cap lluita, va ser un canvi totalment plàcid i dolç…el meu nou paper a la vida m’encantava…deixar de donar la nota, i que un altre fos el protagonista de la meva vida va ser brutal…
Quan El Xavi es movia dintre meu, era com si la vida m’acariciés per primera vegada…les sensacions d’ harmonia, natura, instint…m’envaïen i em segueixen envaint a cada moment…és fantàstic…
El dia que vaig parir va ser espectacular…bé, ja us en vaig fer 5 cèntims a l’entrada de Parts… però en aquella entrada parlava més des de la perspectiva “clínica”…
El moment de trencar aigües va ser per mi un dels moments més emocionants de la meva vida: la llarga espera, no només de 9 mesos d’embaràs, sinó de tota una vida desitjant ser MARE, arribava a la seva fi…Quan el caparró del Xavi va sortir, només tenia ansietat…necessitava amb molta urgència que me’l posessin al damunt…
La història només havia fet que començar…(No vull desmerèixer 28 anys (edat en que em vaig quedra embarassada) d’una vida plena d’històries i de moments inoblidables, simplement, ara, no sé si és perquè encara fa molt poquet que ha nascut el Xavi, ho veig tot molt llunyà, inclús petit…)
Quan el vaig tenir sobre el meu pit, aquella olor a vida va fer que plorés i plorés d’emoció, de felicitat, d’amor…
Quan se’m va enganxar per primer cop al pit i vaig poder alimentar-lo de mi mateixa el món es va fer minúscul….res tenia importància, només ell…el meu fill…que sense saber res de la vida, menjava i creixia en qüestió de segons i a mi em feia gran…molt gran…
Quan vam arribar a casa després de tres dies de clínica, va ser com un sospir llarg i profund… Per fi érem els 3 (i el Quillo evidentment) a casa…junts…mai ens podria passar res, perquè acabàvem de formar un FAMILIA…jo em sentia forta com una roca, i res nin ningú podria trencar aquell vincle recent format…
Els dies i els mesos han anat passant, i cada dia aprenc una cosa nova…quan el Xavi em mira i em somriu, quan dorm, quan mama, quan plora, quan xerra…és com un xute d’energia que no vull deixar de tenir mai…quan veig a son pare mirar-lo, protegir-lo, besar-lo…és emocionant…lo més emocionant que mai podria viure…i no m’ho vull perdre…
Per això aquella Cris de la que us parlava abans, s’ha transformat…ha evolucionat i ha començat la seva història de veritat;
El bar? Si, m’encanta , és la meva feina, el meu negoci, inclús el meu hobbie, però ja no és la meva vida… Ja no m’agrada estar-me de xerrera fins les mil, ni sortir després de tancar… Perquè l’únic que vull és arribar a casa…Treballar de nit ha passat de ser un horari que “tots hauríeu d’envejar”, a un “què” de la meva feina…perquè després estic cansada i no puc jugar amb la mateixa alegria amb la que jugaria si hagués pogut dormir en horari “normal”… Si, el Bar és el meu negoci, i el disfruto molt, perquè m’encanta la feina que faig,hi estic molt a gust i m’ho passo molt bé, però ja no és el mateix…suposo que és normal…
Sortir?? Em preocupa zero! L’únic que vull és anar a dormir, per poder despertar i tornar a veure aquells ullets que em miren dient-me un milió de coses a la vegada…
La parella? Gran error aquesta pregunta…amb la maternitat no s’acaba la parella! No us equivoqueu! La parella hi és més que mai…una nova complicitat, un nou vincle, una rutina trencada, un nou repte…tenir un fill és una dosis d’aire fresc!!!
Aparcar una estona lo de ser Mare per ser Dona? Que no ho sóc? Sóc més dona que mai! M’estimo més que mai!!i sabeu perquè? Perquè com he dit, ja no sóc la única protagonista…ara som tres: El Xavi, el Jordi i jo: UNA FAMILIA…i el que és més important, som una família FELIÇ.

Anuncios

9 comentarios en “Tot és qüestió de prioritats…

  1. Alesta dijo:

    Felicitats per tots aquests sentiments i tots els que podràs tenir de nou d'aquí molt poquet temps!!! Et llegeixo i m'emociono, tu escrius part del que jo també sento i em sembla fantàstic no ser la única que es sent afortunada de tenir una parella genial i una filla meravellosa!!!Enhorabona Cris!

  2. izascun79 dijo:

    Hola Cris.He descobert el teu blog avui i ja m'hi he enganxat. Amb aquesta entrada, a més, m'he decidit a escriure't perquè m'has fet emocionar. Escrius de meravella i transmets tanta felicitat i emotivitat que no puc evitar plorar com una bleda amb les teves paraules…Espero que la teva felicitat duri tota una vida.Enhorabona pel teu blog, de tot cor… t'aniré llegint.Cris.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s