No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga…

Avui tenia , tinc, un post al cap…i quan l’estava escrivint una amiga m’ha enviat un video (que inserto al final del post) que curiosament té TOT a veure amb el que volia escriure…

Per tant , després de veure’l, moltes coses més em venen al cap i refaig el post., aquí va:

Sovint se m’etiqueta de catastrofista quan parlo de maternitat, sobretot de part i de post part…. Un dels últims post que vaig escriure, Coses que ningú ens explica, té una part de comentaris que em porten a la reflexió constant. I aquest petit percentatge de comentaris, es repeteixen en molts altres posts de l’estil, i em preocupa.

Em preocupa que l’ honestedat piqui tant.

En aquest blog parlo molt de la meva experiència com a mare, però últimament i gràcies a que , per sort, ara em dedico més que mai a acompanyar altres mares, puc viure i escoltar moltes altres experiències. I la majoria, tret comptades excepcions, es tallen per un model similar.

I és que la maternitat no és un camí de flors i violes,

El part desitjat no és , massa sovint, el part viscut…

Els recent nascuts no són nuvolets formosos i moldejables,

El post part és plè d’ ombres i sensacions de solitud,

Les relacions de parella canvien de manera exagerada ,

Les amistats sovint també i les expectatives amb la família massa cops acaben decebent.

I ara és quan hi hauria la llau de comentaris tipus:

“Doncs a mi la maternitat m’ha anat de conya”

“Si dius tot això les dones no voldran ser mares”

“ Sembla que la maternitat sigui una merda i és una passada”

“ Jo sóc super feliç i tinc tot el que volia, no entenc tant pessimisme”

“ Tot això és gris i tenir un fill compensa per damunt de totes les dificultats”

i un llarg etc…

I és que em sembla, que mai a la vida he dit que totes les dones ho visquem igual, ni que no compensi, ni que no sigui meravellós, això ho diueu “vosaltres” i em fa pensar que o m’ expresso fatal o hi ha un error de percepcions i honestedat, m’explico:

Vivim en una societat on el color gris o negre son colors negatius.

On sembla que tot hagi de ser de colors vius.

On si ets feliç no puguis tenir un mal dia.

On la pluja és maleïda.

On una no pot dir que té un dia de merda,

On si estàs enfadat o no tens el dia sembla que t’hagis de quedar tancat a casa.

On estar callat està mal vist.

Vivim en una societat en la que si no somrius sembla que no siguis feliç,

on l’ombra és un dels tabús més grans.

No serem persones completes MAI, si no ens acceptem i no ens permetem sentiments “foscos”, i ho poso entre cometes perquè se m’entengui.

La foscor és part del dia, igual que ho és la llum i res o tot està bé o malament.

Parlar d’ ombres de la maternitat, de no poder dormir ni una hora seguida o no poder anar ni al lavabo no són coses dolentes ni negatives! Són moments que formen part de la maternitat i són igual d’ importants que la resta!

Que compensa?

Doncs  què voleu que us digui! a mi no m’ ha de compensar res!

Per mi és bàsic poder viure amb naturalitat el cansament, la pèrdua de paciència, les ganes d’engegar a ma mare, la mala llet, la irritabilitat i tot el que es posi per davant, perquè és part básica i activa de la meva vida i de mi mateixa, i igual que els somriures immesurables, les abraçades, els petons espontanis, els riures sonors i tota la resta , em fan créixer com a persona.

I ho reivindico tant, perquè només s’intenta vendre la part de les rialles com a part positiva, i per culpa d’això ens creem falses expectatives i un cop immerses en el planeta mare-fill-pare sembla que ens haguem de tornar boges o que estiguem entrant en una depressió.

No passa res per cridar,

No passa res per plorar, no passa res per cagar-se en tot els cops que faci falta,

I si, ho dic en públic i no és per posar ni por, ni pressió i no em fan pena les embarassades o dones que volen ser mares perquè res del que estic explicant té a veure en que la maternitat sigui o no el més meravellós del món!

Tinc tres fills i les estic passant canutes amb molts aspectes:

Estic rebentada, em sento incompresa molt sovint, no puc treballar per compte aliè i he hagut d’ emprendre el meu propi negoci amb tot el que comporta a nivell mental, físic i econòmic i sóc la tia més feliç del món!

M’ agrada tant la maternitat que he penjat la coctelera que va ser la meva passió i professió durant més de 15 anys per dedicar-me a tope a ser mare i a acompanyar altres mares;

Qui es pot pensar ,sabent això, que la meva maternitat és gris?

Doncs si! és grisa, és rosa, és verda, és lila, és negre i vermella inlcús blanca segons el dia 🙂

I cadascú ho fa com vol, hi haurà mares que penjaran la seva professió, d’altres que treballaran a la seva feina de sempre als 4 mesos i mil possibilitats més, i això no vol dir que una sigui millor o o visqui millor que l’altra, i això multiplicat per mil en tots els aspectes de la vida de cadascú.

Penso sincerament que falta molt perquè les mares i pares ens deslliurem d’unes cuirasses construïdes a base de mites inútils i de tradicions ridícules,

Falta molt per gaudir de la maternitat lliure i poder créixer i passar tres pobles de qui ens vulgui vendre la moto,

Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.

No és dolenta l’ ombra, doncs la cova ens aixopluga.

Us deixo el vídeo:

https://embed-ssl.ted.com/talks/lang/es/rufus_griscom_alisa_volkman_let_s_talk_parenting_taboos.html

T’agradaria venir a un dels meus tallers? Aquí pots veure’ls

22 Comments
  • Vanessa
    Posted at 14:03h, 11 enero Responder

    Totalment d’acord!!! A mi em passa bastant el mateix, suposo que ser exigent i crítica ja ho té això. Visca tots els colors del món! 😉

  • Mariona
    Posted at 14:07h, 11 enero Responder

    Boníssim i molt clar!!a vegades fins i tot sembla que entre les mares ens haguem de pegar per quina de nosaltres és més feliç que l’altra, qui dorm més o qui educa de la millor manera. Una carrera esgotadora que passa per deixar de banda tothom i fer la nostra, jo, la meva parella i el nostre fill. De la maternitat, n’he tret una conclusió: fas com pots, no com vols; si coincideix voler i poder, fantàstic; si no, endavant igualment. Una abraçada i gràcies pel post

  • mamaneia
    Posted at 15:11h, 11 enero Responder

    Genial post, com sempre. Les ombres ens fan apreciar més els raigs de sol i gràcies a persones com tu moltes mares no ens sentim soles davant de l’enorme paleta de colors que se’ns posa al davant quan neix un fill. A pintar totes, cada día amb el color que més ens inspiri!

  • Silvia
    Posted at 17:23h, 11 enero Responder

    Part de la dificultat en la maternitat es que la nostra generació té poc recolzament en la manera de portar la maternitat per part de metges o la pròpia família mes directe… Hi ha una desconeccio total. Frases i comentaris com: » només li donaràs teta? Aquest nen el malcries des del primer dia, ja veuràs ja..» Surten fins i tot de la teva mare! Es bo poder trobar gent com tu que fomenti obertament parlar dels tabús.

  • Noelia Alath
    Posted at 17:52h, 11 enero Responder

    Vivim en un món on preguntem a algú que està fotut com està i volem sentir «bé» pq no volem realment saber de veritat, volem quedar bé pq hem preguntat. I així amb tot. I és esgotador. Tb hi ha la versió «hi ha gent que està pitjor i no es queixa» que tb em sembla collonuda, com si cadascú no pogués «plorar» lo seu. No ens deixem marge per estar malament pq la maternitat ha de ser tan meravellosa que no hi caben ombres. Pues a pendre pel cul, hombre ja. Qui vulgui floretes i papallones que es miri la casa de la pradera i a cascarla.

  • Aran
    Posted at 18:46h, 11 enero Responder

    Doncs sí, així ho anem descobrint i tot és molt intens i gran, sovint difícil d’abraçar per això mateix. A mi m’ha agradat molt llegir-te, més que molt. En pocs dies faig 3mesos de mare i devorar el teu blog durant les llargues tetades de la menuda i movent la seva cuna durant hores (sí, la meva filla va decidir q no volia collit, almenys ara no el vol) ha estat de molta ajuda. De molta ajuda per saber que no estem soles, de molta ajuda per riure de mi mateixa, per templar els nervis, per conèixer altres realitats, aquells altres universos paral•lels que ocorren de porta endins. Ens coneixem dissabte al taller!

  • maremassoca
    Posted at 20:23h, 11 enero Responder

    Tu t’expliques fantasticament bé, tranquil.la. clar i català. Passa que qui escolta no sempre té les orelles netes. Vull dir que a vegades abans de que l’altre acabi la frase ja pensem que sabem què intenta dir-nos i ja comencem a contestar. I normalment, la maternitat (de l’embaràs a la criança) ens mou tantes coses que ens treu calma per rebre i emetre missatges… El que explica l’altre ens afecta. A la que ca tenir un part de merda li cou no haver-lo tingut com la que l’explica amb espurnes als ulls. La que va escoltar els mals consells de l’entorn es mostra hostil amb la que s’empodera i expressa convençuda i indestructible els seus punts de vista. La que va renunciar a l’alletament matern s’entristeix amb la que va superar les dificultats… Els humans som així… Ens costa ser honestos amb nosaltres mateixos, deslliurar-nos de culpes o espines, ens costa acceptar les pròpies circumstàncies ni les pròpies decisions que no van reportar-nos el que esperàvem. I per això aquests comentaris. Perquè segurament si t’els diguessin mentres els mires al fons de la mirada hi veuries que et donen la raó. I que potser els encantaria no donar-te-la, o potser ni s’adonen de que saben que parlen des De l’escut protector. És igual com ho vivim… Qui ha viscut la seva maternitat convençuda amb les decisions assumides correctament no et jutjarà què dius ni et respondrà amb evasives. Simplement dirà… A mi això que dius no em funciona. Jo prefereixo veure-ho així per això, però entenc que per a tu sigui així.

  • maremassoca
    Posted at 20:25h, 11 enero Responder

    I quan t’empoderes amb els teus processos guanyes i multipliques capacitat per acceptar-te, et coneixes i te la pela supinament les motos que et venguin els altres. Tu saps com vius les coses i com les visqui el veí no t’afecta gens ni mica»

  • maremassoca
    Posted at 20:48h, 11 enero Responder

    Et contesto així perquè m’eatic veient immersa al facebook en un debat on no he utilitzat cap adjectiu però en canvi una coneguda s’ha sentit «exaltada» amb les meves opinions… Va sortir arrel d’un video que vaig penjar en el que a partir de transformar un part hospitalari en un acte sexual hospitalari (satiric) es denuncia l’assitencia als parts que es fa a molts llocs. I es veu que no hi està d’acord però jo tampoc hi hauria d’estar… En fi… Projectem en els altres en comptes de centrar en un mateix les ombres pròpies… I així ens va…

    • crismoe
      Posted at 20:50h, 11 enero Responder

      AH! ja sé de quin video parles, jo mateixa el vaig compartir, em va semblar realment impactant, però el més impactant de tot és que és tal qual! Tot costa molt noia, massa tabús, massa clitxés americans. Una abraçada i mil gràcies per les teves paraules

      • maremassoca
        Posted at 20:57h, 11 enero Responder

        I sobretot massa poca autoescolta, no som honestes amb nosaltres mateixes. Ens costa dir-nos… » això em fa mal» o «vull això per això». Ens fa por lluïtar pel que volem i defensar-ho. Ens fa por lluïtar pel que desitgem. I és llavors quan contestem així, quan en realitat ens estem contestant a nosaltres mateixes… No creus?

      • maremassoca
        Posted at 21:09h, 11 enero Responder

        Bah! En realitat és que estic una mica fins el capdemunt d’haver de sentir persones que s’ofenen amb l’empoderament de les altres ( i amb el meu). Quan jo no vaig poder amb alguna cosa vaig buscar recursos i ajuda. No entenc perquè la gent es dedica més a mirar als altres que a un mateix…

  • nuria
    Posted at 08:58h, 12 enero Responder

    Ole tu, i la teva manera de fer i de dir!!!
    Et vaig descobrir després de tenir el meu segon fill, i vaig estar-me dies llegint tot el que havies escrit desde el principi. Sort que hi ha gent com tu, que admet que NO SOM PERFECTES, que tenim mals dies, que cridem ( encara que les que en som conscients després ens sentim com una me…), que en un sol dia pots estar a dalt de tot, i al cap de no res enfonsada en la misèria.
    Ser mare es meravellós, com tenir parella, feina… però això no significa que no sigui dur!! De blogs ensucrats amb mares perfectes, estupendes, que tot ho fan be, tenen la casa ideal, i temps per divertir-se, arreglar-se i fills de revista n’està ple!!! Sempre he dit que a les classes de pre-part no ens haurien de preparar pel parir (al fi i al cap, el mes tonto fà rellotges, i tots els xiquets acaben sortint per un lloc o altre), sinó pel que ve després.
    Gràcies per dir les coses pel seu nom. T’admiro, de veres. Una besadeta

  • Maica
    Posted at 13:36h, 12 enero Responder

    Ufff… M’has recordat tan a mi…. Genial que hi hagi algú que pensi així i ho faci públic, ets molt generosa!!! Gràcies!

  • Verònica Arteaga Psicologa
    Posted at 16:49h, 12 enero Responder

    M’encanta el teu post! Tot sovint la maternitat em recorda la construcció social del amor romàntic!
    «Però el que crec que és molt important, és que comencem a mirar dins nostre per acceptar-nos i valorar-nos amb les nostres parts de llum i les nostres parts fosques com a resultat positiu de nosaltres mateixes.» Ho subratllo. Sobretot perquè no som perfectes i no volem que els nostres fills ho siguin.
    Diem a les coses com són sense vestimentes i naturalitat per acompanyar-los a ells en la construcció de la seva realitat

  • aNnA
    Posted at 00:39h, 13 enero Responder

    Porto dies pensant com contestar tant generós post i agrair-te els teus petits trossos de tu en cada dia que hi escrius. Porto estona pensant: «que no em deixi res que li vull contestar a tot!» 🙂
    El que en el fons em surt del cor i és ben sencill, és: gràcies, i persones com tu sou les que ajudeu a fer un món més divers i més ric, més saludable i amb més llum.

    • crismoe
      Posted at 12:36h, 19 enero Responder

      Gràcies a tu per llegir-me i animar-me a seguir 🙂

  • Mariona_86
    Posted at 21:38h, 13 enero Responder

    Gràcies, gràcies, gràcies, per deixar-me llegir què penses i com vius uns moments tant íntims en els que jo també m’hi veig immersa.
    Llegir les teves reflexions m’ha ajudat moltíssim a comprendre’m i acceptar-me a mi mateixa, a entendre el que sento.
    D’altra banda, crec que queda claríssim a tots els teus escrits com t’estimes els teus fills i lo molt que valores tot el que envolta la maternitat.
    Així que… qui vulgui criticar, que critiqui. S’estan perdent l’oportunitat d’aprendre d’una mare que desborda amor per tots costats. A mi m’encanta llegir-te. Gràcies un altre cop.

    • crismoe
      Posted at 12:36h, 19 enero Responder

      Gràcies Mariona per les teves paraules 🙂

  • Ester
    Posted at 21:49h, 30 enero Responder

    Hola Cris! Des que he sigut mare fa sis mesos que et llegeixo i m’has ajudat molt a entendre tots aquests sentiments que visc i que, com tú dius, són de tots colors. Hi ha moments de felicitat plena però també d’esgotament màxim, de cabrejos monumentals, de ploreres sense fi… I a vegades m’he avergonyit de no estar en un «núvol» constantment i no vull fer-ho més. T’animo a seguir escrivint. Una abraçada!

    • crismoe
      Posted at 21:49h, 06 febrero Responder

      Moltes gràcies! I moltes felicitats per la teva maternitat!!

  • Pingback:De postparts – FentPensantDient
    Posted at 05:20h, 10 febrero Responder

    […] Sovint hi dóno voltes, com fa la Cris Moe en tantes entrades que ha escrit sobre el tema (aquí, aquí, […]

Post A Comment

¡Envíame un Whats!
Escanea el código
Hola 👋
estoy aquí para acompañarte, ¿Qué necesitas?